S'acaba d'aprovar al Parlament la Llei d'Educació de Catalunya (LEC) que entrarà en vigor el curs que ve. La principal característica d'aquesta llei és que consagra legalment el model dual que ja venia funcionant de facto i l'aprofondirà encara més. Aquest model dual consisteix en que, al costat de l'escola pública, hi ha una extensa xarxa d'escoles privades, i en bona part subvencionades amb diners públics, on podran anar aquells que s'ho puguin permetre econòmicament i que desitgin una educació de qualitat i sense la problemàtica de la pública (fracàs escolar, conflictivitat social, concentració dels sectors més pobres i de la immigració...). Es pot establir un paral.lelisme entre aquest model escolar i el món laboral. Cada vegada que la patronal parla d'incrementar la productivitat, la competitivitat i la baixada de costos, parla del mateix: que la mà d'obra sigui com més barata millor. I la mà d'obra més barata és aquella que necessita poca formació: la història del capitalisme és, en bona mesura, la història de l'automatització de la producció. Es va passar de l'artesà que coneixia el seu ofici a l'obrer que només havia de vigilar una cadena de muntatge. I aquest procés continua ara en aquesta societat de la informació: els coneixements, les habilitats, es van transferint al software de manera que els operaris s'han de limitar a pitjar unes icones. És clar que hi ha també mà d'obra qualificada, algú ha de dissenyar i programar les màquines; però estan dissenyades, en molts casos, per a que aquells que les han de fer servir no necessitin saber gaire. Això és reducció de costos laborals i augment de la competitivitat de les empreses. El fracàs escolar a la pública és un tema recurrent. Hi ha tota una expertocràcia que viu d'emetre diagnòstics i remeis al problema. Però si pensem que l'escola privada forma professionals qualificats, quin paper resta per a la pública? Formar mà d'obra barata no formada? En un sistema econòmic que demanda peons de la construcció i cambrers, potser el fracàs escolar de l'ensenyament públic sigui en realitat el senyal del seu èxit: fa precisament aquella cosa per a la qual està pensat. I la LEC, al marge de tota la sofística que continuarà produint l'expertocràcia pedagògica, només ve a reafirmar-ho.
Ens arriba el vídeo reatlitzat des de la campanya contra l'Hotel Vela, hotel de luxe construit a la Barceloneta, en terrenys públics (i guanys privats, és clar), darrer episodi de l'especulació i d'un model de ciutat feta d'esquenes a les vides dels seus veïns.
L’Hotel Vela serà a l’octubre (si ningú ho impedeix) una nova fita en la carrera desbocada de construcció d’hotels de gran luxe. Amb els seus 99 metres i 26 pisos d’altura afegirà 470 habitacions a les més de 4500 (majoritàriament de 4 i 5 estrelles) que s’han construït en els últims dos anys i a les més de 30.000 que s’ofereixen a la ciutat de Barcelona i que han convertit en invivibles, per la invasió turística, alguns dels seus barris.
L’Hotel Vela s’està construint a 20 metres de la línia del mar. Tot i que la Llei de Costes prohibeix construir a menys de 100 metres, l’hotel se salta aquesta normativa perquè s’aixeca en terrenys del Port de Barcelona (i segueix la Llei de Ports, que permet construir infraestructures i equipaments a menys distància). És a dir, en terrenys públics es construeix un suposat “equipament” de capital i gestió privats per a ús i gaudi dels que puguin pagar els 289 euros/nit que costa l’habitació més “econòmica”.
Els fets que s'esdevenen actualment a l'Iran, arran de les eleccions presidencials, es poden interpretar com una lluita interna pel poder entre diferents sectors del règim. D'una banda hi ha aquells que volen continuar amb una política internacional d'enfrontament amb els Estats Units, i de l'altre hi ha aquells que troben que aquesta política de confrontació posa en perill el propi règim i, sobretot, els seus sucosos negocis. No és cap misteri que, entre els partidaris del candidat opositor, hi ha alguns dels homes més rics i poderosos del país. I entremig sembla que trobem gent tipa de ser governada per una dictadura teocràtica i que aprofita l'avinentesa per a poder sortir al carrer a respirar. Des d'Occident, i des de l'esquerra, hi ha gent que es pregunta, en aquest afer, qui són els nostres. Sobta trobar gent que ve de l'esquerra i que en altres qüestions es declara anticlerical, mostrant simpaties per una dictadura de clergues, pel fet de ser enemics dels Estats Units, i estar disposats a fer la vista grossa sobre la repressió política, i sobre la situació de les dones o dels homosexuals. Però també cal recordar que el cap visible de l'oposició, Musavi, quan era primer ministre fa anys sota la guia espiritual de l'aiatol.là Khomeini, va ser el responsable de liquidar tota l'oposició d'esquerres i laïca (els nostres?) en una carnisseria de milers de morts. Tot plegat, un joc d'escacs de lluites pel poder on no tenim perquè escollir color ni ser peons sobre un tauler.
El 18 de març de 2009, es va produir el desallotjament del Rectorat de la Universitat de Barcelona, ocupat des de feia quatre mesos per les estudiants en protesta per la implementació de l’Espai Europeu d’Educació Superior. Aquell dia, milers de persones van poder veure les imatges de les càrregues policials desmesurades, en ple centre de la ciutat de Barcelona. L’escenari de violència policial es va reproduir encara tres vegades més, i va tenir el seu clímax aquella mateixa nit quan una manifestació espontània, protagonitzada per milers de persones, va obtenir la mateixa resposta per part de les autoritats. Aquest conflicte es va saldar amb 53 imputacions, 6 detinguts i més de 200 ferits.
La voluntat política és traslladar el problema a una qüestió de desordre públic, però, el que realment se’ns mostra, és un escenari de total repressió i d’impunitat de les institucions polítiques, a través dels seus cossos policials. Els fets del 18M, com ens han volgut fer creure, no són un incident aïllat, un error; es tracta de la pràctica habitual d’unes institucions que, quan ja no poden amagar ni silenciar més el conflicte, criminalitzen les veus crítiques i les reprimeixen durament: cops de porra i processos judicials, aquestes són les seves armes.
Breu història del moviment LGTB, per Eugeni Rodríguez
Enguany se celebren 40 anys de la revolta de Stonewall, precursora del moviment d'alliberament LGTB actual. La nit del 27 al 28 de juny de 1969 al bar Stonewall Inn de Nova York un grup de travestis, transexuals, gais i lesbianes, després d'anys d'haver-se d'amagar a la clandestinitat i l'anonimat van dir “prou de control policial”. La revolta de Stonewall va fer possible que sortíssim a l'esfera pública i que, d'aleshores ençà, el preu a la nostra llibertat el poséssim nosaltres.
Ens ha arribat aquest article de Jordi Martí i Font on es fa un apunt sobre la cara més desconeguda de Stieg Larsson, el difunt autor de "Millenium", la trilogia literària de moda. Larsson, a banda de ser escriptor de novel·la negra, era també un periodista d'esquerres incòmode i antifeixista compromés que va investigar ampliàment les trames de l'ultradreta sueca.
La multa de 600 euros imposada per l'Audiència de Barcelona a tres mossos d’esquadra que van propinar a un detingut una pallissa filmada per una càmera oculta obliga a discutir, un cop més, l'abast de la violència policial, així com de les complicitats que permeten que prosperi.
S'acaba d'aprovar al Parlament la Llei d'Educació de Catalunya (LEC) que entrarà en vigor el curs que ve. La principal característica d'aquesta llei és que consagra legalment el model dual que ja venia funcionant de facto i l'aprofondirà encara més. Aquest model dual consisteix en que, al costat de l'escola pública, hi ha una extensa xarxa d'escoles privades, i en bona part subvencionades amb diners públics, on podran anar aquells que s'ho puguin permetre econòmicament i que desitgin una educació de qualitat i sense la problemàtica de la pública (fracàs escolar, conflictivitat social, concentració dels sectors més pobres i de la immigració...). Es pot establir un paral.lelisme entre aquest model escolar i el món laboral. Cada vegada que la patronal parla d'incrementar la productivitat, la competitivitat i la baixada de costos, parla del mateix: que la mà d'obra sigui com més barata millor. I la mà d'obra més barata és aquella que necessita poca formació: la història del capitalisme és, en bona mesura, la història de l'automatització de la producció. Es va passar de l'artesà que coneixia el seu ofici a l'obrer que només havia de vigilar una cadena de muntatge. I aquest procés continua ara en aquesta societat de la informació: els coneixements, les habilitats, es van transferint al software de manera que els operaris s'han de limitar a pitjar unes icones. És clar que hi ha també mà d'obra qualificada, algú ha de dissenyar i programar les màquines; però estan dissenyades, en molts casos, per a que aquells que les han de fer servir no necessitin saber gaire. Això és reducció de costos laborals i augment de la competitivitat de les empreses. El fracàs escolar a la pública és un tema recurrent. Hi ha tota una expertocràcia que viu d'emetre diagnòstics i remeis al problema. Però si pensem que l'escola privada forma professionals qualificats, quin paper resta per a la pública? Formar mà d'obra barata no formada? En un sistema econòmic que demanda peons de la construcció i cambrers, potser el fracàs escolar de l'ensenyament públic sigui en realitat el senyal del seu èxit: fa precisament aquella cosa per a la qual està pensat. I la LEC, al marge de tota la sofística que continuarà produint l'expertocràcia pedagògica, només ve a reafirmar-ho.
Els fets que s'esdevenen actualment a l'Iran, arran de les eleccions presidencials, es poden interpretar com una lluita interna pel poder entre diferents sectors del règim. D'una banda hi ha aquells que volen continuar amb una política internacional d'enfrontament amb els Estats Units, i de l'altre hi ha aquells que troben que aquesta política de confrontació posa en perill el propi règim i, sobretot, els seus sucosos negocis. No és cap misteri que, entre els partidaris del candidat opositor, hi ha alguns dels homes més rics i poderosos del país. I entremig sembla que trobem gent tipa de ser governada per una dictadura teocràtica i que aprofita l'avinentesa per a poder sortir al carrer a respirar. Des d'Occident, i des de l'esquerra, hi ha gent que es pregunta, en aquest afer, qui són els nostres. Sobta trobar gent que ve de l'esquerra i que en altres qüestions es declara anticlerical, mostrant simpaties per una dictadura de clergues, pel fet de ser enemics dels Estats Units, i estar disposats a fer la vista grossa sobre la repressió política, i sobre la situació de les dones o dels homosexuals. Però també cal recordar que el cap visible de l'oposició, Musavi, quan era primer ministre fa anys sota la guia espiritual de l'aiatol.là Khomeini, va ser el responsable de liquidar tota l'oposició d'esquerres i laïca (els nostres?) en una carnisseria de milers de morts. Tot plegat, un joc d'escacs de lluites pel poder on no tenim perquè escollir color ni ser peons sobre un tauler.
Ens arriba via el nostre 
Cop d'estat a Hondures. El president electe i legítim, 
El 18 de març de 2009, es va produir el desallotjament del Rectorat de la Universitat de Barcelona, ocupat des de feia quatre mesos per les estudiants en protesta per la implementació de l’Espai Europeu d’Educació Superior. Aquell dia, milers de persones van poder veure les imatges de les càrregues policials desmesurades, en ple centre de la ciutat de Barcelona. L’escenari de violència policial es va reproduir encara tres vegades més, i va tenir el seu clímax aquella mateixa nit quan una manifestació espontània, protagonitzada per milers de persones, va obtenir la mateixa resposta per part de les autoritats. Aquest conflicte es va saldar amb 53 imputacions, 6 detinguts i més de 200 ferits.
Enguany se celebren 40 anys de la revolta de Stonewall, precursora del moviment d'alliberament LGTB actual. La nit del 27 al 28 de juny de 1969 al bar Stonewall Inn de Nova York un grup de travestis, transexuals, gais i lesbianes, després d'anys d'haver-se d'amagar a la clandestinitat i l'anonimat van dir “prou de control policial”. La revolta de Stonewall va fer possible que sortíssim a l'esfera pública i que, d'aleshores ençà, el preu a la nostra llibertat el poséssim nosaltres.
Ens ha arribat 
