Resistència digital i drets humans

"¿Com es dóna forma a un llibre de resistència, un llibre de debò en un imperi de falsedat, o un llibre de rectitud en un imperi de cruels mentides? ¿Com es pot fer això davant mateix de l'enemic?

No a l'antiga, escribint en el bany, així que, ¿com es pot fer això en un Estat tecnològic futur? ¿És possible que la llibertat i la independència es manifestin de maneres i en condicions noves? És a dir, ¿sufocaran les futures tiranies aquestes formes de protesta? ¿O l'esperit engendrarà noves respostes que ara mateix no podem ni imaginar?"

-- Philip K. Dick, en una entrevista de 1974

0. Una advertència prèvia sobre el meu particular concepte del Dret.

No soc un filòsof, i tampoc em considero un jurista. M'hauria agradat dedicar-me a alguna cosa diferent de la que faig, però malauradament per a mi i per a la resta de la societat, he acabat exercint d'advocat. Quan em poso la toga em sento com s'hauria de sentir dins de la seva sotana un sacerdot ateu: jo tampoc hi tinc cap fe, en el Dret. Les lleis només són les eines amb les quals em guanyo la vida.

Considero que, igual que la política i la tecnologia, el Dret només és la continuació de la guerra per uns altres mitjans: la llei no és res més que l'expressió reglada d'un conflicte social. No hi ha res d'original en el meu plantejament: tota la història de la cultura universal es basa en noves versions d'antigues idees i d'antigues guerres, en una tradició que uneix Von Clausewitz amb Sun Tzu i Carles Marx amb Heràclit.

El meu soci i col.lega –i tanmateix amic- Javier Maestre ho diria amb un llenguatge més alambicat. Con molta retranca, ell parlaria de la "normativitat inmanent d'allò fàctic" a l'hora de considerar el dret de conquesta que determina, per exemple, el dret de propietat sobre els recursos energètics del planeta: els jaciments són d'aquell que posa els tancs sobre el terreny. Després arriben els juristes i redacten constitucions a mida del vencedor.

Així és i així ha estat sempre. Per això no hi crec en més drets que aquells que podem conquerir per les nostres pròpies forces. Aquesta i no una altra ha estat la història per la conquesta dels drets humans...

 

1. La conquesta dels drets humans i la teoria de les quatre generacions.

S'atribueix a Karel Vasak, primer Secretari General de l'Institut Internacional de Drets Humans, la formulació de la teoria de les tres generacions de drets humans, inspirada pels tres colors de la bandera francesa i els tres principis de la revolució burgesa: llibertat, igualtat i fraternitat.

Cap dret no va ser aconseguit sense lluita: tots ells van ser conquerits tot arrencant-los al poder establert. La seva plasmació és un nou pacte social, un acord convencional que només se signa després d'un desafiament. En unes ocasions, és un pacte amb l'antic poder. En unes altres, és el dret que s'atorguen els vencedors, la seva forma de repartir-se el botí.

La primera generació de drets humans, que a efectes estrictament dialèctics anomenarem “de la llibertat”, és una conquesta de la burgesia ascendent davant l'antic règim. Són els drets que es plasmen a les declaracions de la revolució nord-americana i francesa. Drets civils i polítics.

Drets civils, com la llibertat individual, llibertat de pensament i consciència, llibertat d'expressió, llibertat de reunió i associació... Drets eina, exigits per la burgesia del segle XVIII.

També la primera generació porta drets polítics, com el dret al vot, que ja ens donen una pista de qui exerceix realment el poder i qui redacta les constitucions: el sufragi inicialment és censitari, limitat a homes que compleixin uns requisits de nivell d'instrucció, renda i classe social. Només després de llargues lluites s'aconseguirà el sufragi universal.

La segona generació de drets humans, drets socials o “de la igualtat”, ve afavorida pel moviment obrer del segle XIX. Es tracta dels drets exigits per les classes socials que s'enfrontaran a la burgesia dominant: dret a un treball digne i a la seguretat social, dret a formar sindicats, dret a un nivell de vida adient, dret a la salut, dret a l'alimentació, dret a l'educació… Drets exigids per als obrers varons de les metròpolis, que només molt més tard arribaran a les dones i als explotats habitants de les colònies.

La tercera generació de drets humans, o drets “de la solidaritat”, són els drets exigits per diferents col.lectius humans, que plasmen el retrat de les diferents formes de discriminació: per raó de sexe, grups d'edat, minories ètniques i religioses, origen geogràfic. Són els drets a la protecció del medi ambient, a la conservació del patrimoni cultural, a la diversitat, etcètera... Els drets que expressen el conflicte Nord-Sud.

Seguint amb la classificació generacional establerta per Vasak, el professor d'ètica i sociologia Javier Bustamante ha formulat en diferents treballs una nova teoria: l'eclosió d'una quarta generació de drets humans, el gran repte del segle XXI. Els drets humans del ciberespai, que no serien sinó les noves formes que cobra l'exercici dels drets de primera, segona i tercera generació dins de l'Estat tecnològic avançat.

Bé, fins aquí les classificacions acadèmiques. Personalment penso, i sempre he pensat, que els ciberdrets no existeixen. No crec que existeixin uns ciberdrets virtuals, al marge d'aquells recollits a la Declaració Universal de Drets Humans. La Xarxa no és un món nou: és el teixit neuronal del món real. No pot separar-se la reivindicació dels drets digitals dels restants drets humans, perquè d'una forma o d'una altra estem defensant el mateix.

Quan parlem de software lliure, d'accés universal a la xarxa, defensem el principi d'igualtat d'oportunitats, així com el dret a l'educació i el dret d'accés a la cultura. Quan algú nega que el correu electrònic dels treballadors estigui protegit pel secret de correspondència, o posa entrebancs a la criptografia, està vulnerant el dret fonamental a la intimitat. Quan se censura una pàgina web sense les degudes garanties, s'ataca la llibertat d'expressió, la llibertat ideològica i religiosa. Quan es deté un grup de hackers pel fer de ser-ho, i no pel seus actes, s'ofenen les llibertats de reunió o associació.
Es trepitgen a diari els drets humans, a la Xarxa i fora d'ella. Es trepitgen a les oficines públiques i privades, a les comissaries i als jutjats. Als serfs del sistema se'ls omple la boca d'Estat de Dret, però estem vivint una pantomima a escala global. Els ciberdrets no existeixen, com no existeixen més drets humans que aquells que poguem conquerir per nosaltres mateixos.

Però succeeix que per tal de conquerir els drets en el món real,avui disposem d'un estri extraordinàriament potent. Un estri que ens permet aplegar les nostres forces des del ciberespai, i projectar-les contra les tiranies del món real. Per això avui vull explicar la història d'un grup de visionaris que en un moment històric molt especial, va tenir una extraordinària intuició de futur.
Va ser una estranya barreja de filòsofs, llibertaris, periodistes, tecnòlegs, i fins i tot algun picaplets despistat. Persones que tenien molt clar que ells no arribarien a veure mai la terra promesa, ni serien els protagonistes de la revolució, per haver nascut massa tard o massa d'hora. I que malgrat això, van prendre consciència del que podia succeir, i van sentar les bases per a transmetre a les futures generacions una eina revolucionària. Una eina amb la qual transformar la Realitat.

No eren pas psicohistoriadors: eren ciberactivistes.

 

2. D'on venim? La petita història del ciberactivisme espanyol.

- Li ha passat pel cap que les xarxes electròniques puguessin corroir la infraestructura industrial i política d'Amèrica, fins el punt de fer-les insostenibles i inútils, i que l'antic ordre s'esfondrés, com ha succeit a l'Europa de l'Est?

- No, -diu Kapor secament- penso que és extraordinàriament poco probable. En part perquè fa deu o quinze anys, vaig tenir les mateixes esperances, al voltant de les computadores personals, que no s'han acomplert en absolut. -Somriu irònicament amb els ulls entreoberts-. Soc contrari a les tecno-utopies. Cada cop que m'hi trobo, amb una, o corro en direcció contrària o miro d'acabar amb ella.

Aleshores vaig caure en què Mitch Kapor no cerca un món més segur per a la democràcia; i segur que no el cerca per als anarquistes o utòpics -i menys encara, per aquells que accedeixen ilegalment a les computadores alienes o els artistes de l'estafa electrònica-. Allò que realment desitja és un món més segur per als futurs Mitch Kapor. Aquell món de nodes descentralitzats de petita escala, però amb accés instantani i potser més brillant, serà un entorn perfecte per a un capitalisme mal dirigit, que ha fet de Mitch Kapor allò que és avui.

“La cacera de hackers. Llei i desordre a la frontera electrònica”, Bruce Sterling, 1994.

Han passat quinze anys des de la publicació de "Hacker Crackdown", una crònica de l'epopeia dels hackers i els llibertaris civils nord-americans. Un text traduit en el seu dia al castellà per un grup de voluntaris des de Kriptópolis. Rellegir-lo avui provoca una sensació agredolça, de dejà vu.

S'ha escrit molt ja sobre els origens d'Internet, sobre els pioners en la lluita pels ciberdrets, i s'ha consolidat una abundant mitologia al respecte. Però ni el futur serà mai com el somiem, ni el passat va ser tan èpic com ens el van voler vendre. La història de la humanitat és la història de la naturalesa humana: una història d'ambicions mesquines, on un resultat final d'aparent victòria sobre el medi natural, no és sinó la consolidació de tots els nostres fracassos.

Philip K. Dick mai no va somiar amb un futur de ciutats perfectes. Sempre va tenir la intuició de que si conqueriem el sistema solar, i fins i tot tota la galàxia, només serviria per a bastir pitjors suburbis. La pitjor de les utopies: una Via Láctia víctima de l'especulació immobiliària.

La informàtica no ens ha fet mejores: només més cobdiciosos.

 

2.1. L'activisme nord-americà

Palo Alto és una ciutat del comtat de Santa Clara, a l'estat de Califòrnia (Estats Units). Es troba a l'Àrea de la Badia de San Francisco, a l'extrem nord de Silicon Valley, a prop de la Universitat Stanford (tècnicament la universitat està situada a Stanford). Diverses companyies de tecnologia com Hewlett-Packard o Xerox hi tenen oficines, a Palo Alto. Segons el cens del 2000 tenia una població de 58.598, i el 2005 comptava amb 56.982 habitants.

Palo Alto es va fundar el 1895. És un dels llocs més cars per a viure-hi dels Estats Units, amb habitatges de grandària petita costant de 700 a 800 mil dòlars. A Palo Alto també s'hi troben les oficines de Google, Inc. - Tech Manager i la companyia Facebook.

La pàtria petita de Google i Facebook: això és el més important que en diu la Wikipèdia en espanyol, de Palo Alto.

Allò que no diu la Wikipèdia, a menys que cerquem expressament l'entrada C.P.S.R., és que a Palo Alto, pels volts del 1981, un grup de ciberparanoics, amoinats per possibles temptatives que induïssin a guerres nuclears, va acabar formant un petit grup de discussió, el qual es comunicava a través d'una Intranet al Centre d'Investigació de Xerox/PARC (Palo Alto); poc temps després s'hi va afegir la col.laboració d'altres especialistes pertanyents a la Universitat de Stanford. Havia nascut Computer Professionals for Social Responsibility, possiblement la primera organització ciberactivista de la història.

L'obssesió de C.P.S.R., molt comuna durant la guerra freda, era evitar un mal ús dels sistemes crítics. Eren gent seriosa, molt diferent als hackers guillats amb els seus bojos estris que arribarien darrere, per a omplir el món de fosques BBS.

Molts recordem amb nostàlgia aquells vells temps de módems estridents a altes hores de la matinada. Módems que connectaven entre sí milers de BBS underground. Temps de blue box, de phreaking, de calling cards, de centraletes australianes desballestades que feien de passarel.la per a connectar de franc els continents. Temps que no tornaran.

El F.B.I. va acabar amb molts somnis utòpics, però les seves batudes contra els hackers varen mobilitzar persones amb visió de futur. Persones com Mitch Kapor, John Gilmore, i John Perry Barlow, que acabarien fundant l'Electronic Frontier Foundation, una organització que va saber capitalitzar i rendibilitzar el moviment en pro dels ciberdrets, molt especialment a partir del moment en què Internet arriba al gran públic.

Com a fita històrica del moviment hom pot ressenyar la formació de la Global Internet Liberty Campaign, una iniciativa que va aplegar diferents col.lectius de defensa de drets humans en contra la Llei de Decència a les Comunicacions, llei mitjançant la qual el govern Clinton va intentar controlar la incipient Internet. La resolució de la Cort del Districte Est de Pensilvània, en el cas entre la American Civil Liberties Union versus Janet Reno, va declarar la inconstitucionalitat d'aquesta normativa, i va ser un suport a la causa de la llibertat d'expressió a la Xarxa:
L'absència de regulació governativa dels continguts d'Internet ha produit, inqüestionablement, una mena de caos, però, com un dels experts proposats pes demandants va indicar en el decurs de la vista, allò que ha fet d'Internet un èxit és el caos que representa. La força d'Internet és aquest caos. I si la força d'Internet és el caos, la força de la nostra llibertat depèn del caos i de la cacofonia de l'expressió sense traves que protegeix la Primera Esmena.

I fins aquí l'èpica dels temps heròics, tan semblant en la seva simbologia a la dels Pares Fundadors de la Revolució Americana. Tan semblant, que fins i tot va tenir la seva Declaració d'Indepèndencia del Ciberespai, que contenia referències als juristes i ideòlegs que van fonamentar el constitucionalisme nord-americà: Jefferson, Washington, Mill, Madison, Tocqueville i Brandeis.

De l'ètic protestant com a esperit del capitalisme, la postmodernitat ens duia a l'ètica hacker com a esperit de la societat de la informació. Era un discurs força atractiu, que venia una cara amable del capitalisme avançat, en forma de Globalització. Sobre uns fonaments revolucionaris, s'hi podia bastir un inmens centre comercial a escala global: la imatge en realitat virtual de l'American Way of Life.

Però succeeix que el món és complex, i té moltes fronteres, apart de les electròniques. La més evident és la diversitat cultural, que determina diferents formes d'expressió de la lluita pels ciberdrets, en funció del desenvolupament econòmic, social i tecnològic de cada país.

Parlarem, doncs, d'una altra realitat molt més propera. Una realitat virtual anomenada Espanya.

 

2.2.Fronteres Electròniques Espanya, Free

Al principi, eren quatre: DA5ID, Marco 13, Anabomber i Oscar 999. Compartien el joc de la identitat fingida (dir-se pels seus renoms) i algunes nocions de la filosofia "ciberpunk": "Les tecnologies tenen un ús diferent i més radical que aquell que es pot fer amb el llibre d'instruccions"(…)

“Viviendo en la frontera”, Mercè Molist.

Si hi ha un personatge clau en el desenvolupament de la cibercultura espanyola, aquest personatge és David Casacuberta, Da5id, primer president de Fronteres Electròniques Espanya, (Free). Una organització de ciberdrets, l'activitat política de la qual es va desenvolupar entre el 1996 i el 2000, i que va ser clau en la construcció d'un pensament de defensa dels drets humans a l'àmbit digital, la història de la qual pot ser llegida a la magnífica iniciativa Hack Story:

En la seva època de màxim apogeu, FrEE va aplegar unes 25 persones a la seva llista d'organització interna i 420 van estar suscrites al seu butlletí electrònic setmanal "FrEE-Noticias". Va organitzar diverses campanyes i emetia regularment comunicats sobre temes d'actualitat relacionats amb ciberdrets, lleis, privacitat, criptografia i d'altres. El 1998, la Comissió d'Internet del Senat espanyol va invitar l'organització a presentar les seves postures.

Fronteres Electròniques, malgrat la coincidència denominativa amb l'Electronic Frontier Foundation, va trencar aviat els seus lligams amb la iniciativa nord-americana, degut a la diferència de filosofia entre ambdues organitzacions.

El ciberactivisme nord-americà sempre va tenir un poderós vincle amb la ideologia “libertarian” d'estirp ianqui, que alhora té fortes arrels en els seus ferms principis constitucionals: el seu particular concepte del free speech i de la Primera Esmena, que tant pot servir per a defensar la llibertat d'expressió com el revisionisme nazi o el Ku Klux Klan; la seva “privacy”, concebuda com “el dret a que ens deixin en pau”; la seva conquesta de la Frontera, dels espais oberts, a cop de rifle…

Des de la perspectiva europea, no deixen de ser xocants pronunciaments com els de l'ideòleg hacker per antonomàsia, Eric S. Raymond, anarcocapitalista i devot de les armes de foc, que tan tan bon punt escriu obres cimera del ciberactivisme, com sosté peculiars opinions sobre els musulmans i la guerra de l'Irak. O postures com la de John Perry Barlow, candidat republicà al seu Wyoming nadiu, com la que va publicar New York Times Magazine, segons indica Sterling a La Cacera de Hackers:

Barlow amb celles frunzides, sever paisatge nevat de Wyoming, amb un llarg abric negre, barret fosc, un Macintosh SE30 apuntalat sobre una tanca i un impressionant rifle de la frontera a sota del braç, serà la imagte individual més cridanera de la Cacera dels Hackers.

Ni Charlton Heston i l'Associació Nacional del Rifle no van arribar tan lluny: ni tan tan sols un Ben-Hur octogenari arribaria a comparar el dret a fer servir armes de foc amb l'ús d'ordinadors -com armes- davant l'Estat opressor.

Definitivament, Fronteres Electròniques Espanya era més pacífica: potser li mancava tosquedat. O potser participava de l'ancestral por ibèrica als correatges i als genets nocturns que

Pasan, si quieren pasar,
y ocultan en la cabeza
una vaga astronomía
de pistolas inconcretas.

Llibertaris, sí, però a l'espanyola: a Free hi cabien tots, des d'anarcosindicalistes a socialistes llibertaris, passant per liberals de dreta i esquerra de tota mena de pelatge. Origens geogràfics diversos: de Salamanca, extremenys, andalusos, càntabres, catalans, i gent tan de Bilbao, tan de Bilbao, que van acabar vivint a Madrid. Tots ells en assemblea digital permanent, construint una cosa que ni ells mateixos encara entenien. I el més important, una cosa inaudita tenint en compte que eren espanyols: tolerant-se.

Van deixar un bon grapat de comunicats, influint poderosament en la declaració de drets d'Internet que va elaborar la Comissió Especial de Xarxes Telemàtiques del Senat espanyol, comissió a la qual David Casacuberta hi va tenir una intervenció històrica.

Fronteres Electròniques Espanya va prendre a l'any 2000 la decisió d'autodissoldre's, en complir-se bona part dels seus objectius fundacionals: aconseguir que es considerés el ciberespai com un terreny on són exigibles idèntics drets constitucionals que al món real. Fins l'aparició de Free, molts administradors de sistemes –informàtics i polítics- continuaven considerant que a les màquines només hi havia uns i zeros, sobre els quals podia decidir-se amb només prémer un botó. Amb la indiferència de qui avorta un procés de dades.

En només quatre anys, els uns i els zeros havien adquirit la ciutadania digital.

 

2.3 La reivindicació de l'accés universal i la formació de l'Associació d'Internautes.

Com ja he indicat, el ciberactivisme ibèric presenta un perfil diferent en molts trets al nord-americà. Si aquell està fonamentalment centrat en els drets civils i polítics “de primera generació”, les reivindicacions hispanes sempre han presentat un caire més social, insistint més en els drets “de la igualtat” i “de la solidaritat”. Els drets humans a la cultura i a l'educació a l'àmbit digital estan condicionats per la qualitat de l'accés a la Xarxa.

Durant la segona meitat dels anys 90, el gran cavall de batalla dels internautes espanyols va ser la reivindicació de la tarifa plana i l'accés universal a la Xarxa. Telefònica va aconseguir aplegar en contra seva tots els internautes descontents, que van acabar protagonitzant vagues de connexió en reivindicació de la tarifa plana.

Com a culminació del moviment de protesta, el 10 d'octubre del 1998 es fundava l'Associació d'Internautes, una organització creada a Espanya el 10 d'octubre del 1998 per militants de diferents col.lectius (Fronteres Electròniques-FrEE, Grup Tarifa Plana, Plataforma La Huelga, Plataforma Tarifa Plana) amb al finalitat de reivindicar una tarifa plana universal i assequible per la xarxa telefònica bàsica per a les comunicacions a través d'Internet o de qualsevol altra xarxa de característiques semblants, existent o que es pugués crear en el futur.

Onze anys després, l'Associació d'Internautes segueix en plena activitat, havent protagonitzat innombrables reivindicacions a favor dels ciberdrets, per la seguretat a la Xarxa, contra el cànon digital i a favor del dret a la cultura.

Tot mercès a la cobdícia de Telefònica: si l'Associació d'Internautes no existís, caldria tornar a inventar-la.

 

2.4. Kriptòpolis i la LSSI.

Si la fauna del ciberactivisme ibèric presenta característiques peculiars, un espècimen singular és l'internauta càntabre responsable de l'administració de Kriptópolis. Després d'una dècada tractant-lo, intercanviant-hi milers de correus electrònics -xifrats i sense- un encara no sap per on sortiran els trets atàvics prerromans de tan curiós habitant de Santander.

Càntabre també, i de Solares, és l'actual Ministre espanyol de l'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, que qualificava des de l'oposició la LSSI com a “Llei de censura del ciberespai”, comprometent-se en nom del seu partit a derogar-la, un cop recuperessin el poder. Promesa que mai no es va acomplir.

La campanya contra la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic –vulgo LSSI-, iniciada per Kriptòpolis el 8 de maig de 2001, va ser una gran mobilització en contra de la censura a Internet, que va arribar fins i tot a aparèixer reflectida a la premsa internacional. Va tenir com a origen la publicació del text d'un avantprojecte de llei per part del llavors Ministeri de Ciència i Tecnologia, que va despertar suspicàcies pels seus possibles efectes perversos en matèria de llibertat d'expressió.

Malgrat el gran desgast que el pols contra la LSSI va suposar per al moviment ciberactivista, les seves originals formes de protesta –recollida de signatures online, enviaments massius de correus electrònics a diferentss autoritats, campanyes de banners- acabarien creant escola en posteriors mobilitzacions.

La lluita contra la LSSI va aportar una atra gran lliçó: si alguna cosa en van aprendre els internautes, és que no es pot esperar absolutament res del poder polític tradicional.

 

2.5. El front de la privacitat.

Un altre tret diferenciador: davant la paranoia antigovernamental dels col.lectius nord-americans, els ciberactivistes espanyols sempre s'han mostrat més combatius contra l'espionatge corporatiu de les grans empreses.

El control abusiu del correu de treballadors va centrar les primeres escaramuses en el camp de la privacitat. Una preocupació que avui es veu ingènua davant l'extraordinari desenvolupament de les tècniques de monitorització i cibervigilància.

La intimitadt és un dret en crisi, intensament erosionat per l'extraordinari auge dels reality shows i la teleescombreries del cor. Fa amb prou feines deu anys, considerariem inversemblant que es pugués autoritzar la monitorització física mitjançant telefonia mòbil. Avui és quelcom de trivial, la darrera moda a les xarxes socials, i no serà estrany trobar empreses que intenten imposar-ho com a acord complementari al contracte de treball.

El possible dipòsit governamental de claus de xfrat va generar el 1998 protestes de Fronteres Electròniques, i també a l'any 2003 sendes campanyes de l'Associació d'Internautes i del capítol espanyol de CPSR.

Avui en dia, envoltats de l'exhibicionisme impúdic de Flickr, Tuenti o Facebook, allò difícil és trobar algú que encara xifri el seu correu.

 

2.6. Software lliure i “copyleft”.

Parlar de software lliure a Espanya és parlar d'Hispalinux, una associació fundada el 1997 per entusiastes seguidors de les quatre llibertats bàsiques dels usuaris de software:

• La llibertat d'usar el programa, amb qualsevol propòsit.
• La llibertat d'estudiar com funciona el programa, i adaptar-lo a les teves necessitats.
• La llibertat de distribuir-ne còpies, amb la qual cosa pots ajudar el teu veí.
• La llibertat de millorar el programa i fer públiques les millores als altres, de manera que tota la comunitat se'n beneficii.

Creada a imatge i semblança de la Free Software Foundation de Richard Stallman, Hispalinux ha tingut una notable influència en la promoció del software lliure a les administracions públiques, tot aconseguint que diverses comunitats autònomes hagin impulsat distribucions pròpies de Linux.

En la línia ideològica del “copyleft”, cal destacar també el pape exercit per Creative Commons Espanya, responsable de la traducció i adaptació al dret espanyol de les llicències Creative Commons, així com la iniciativa Coloriuris, d'arrelament autòcton. Ambdues alternatives estan sent cada vegada més utilitzades per diverses institucions públiques.

També dins del moviment per la llibertat de còpia i distribució de les creacions culturals, han surgit iniciatives ciutadanes de tota mena, com la Fundació Copyleft, el Partit Pirata o Exgae.net, amoïnades pel creixent seguidisme dels poders públics envers les consignes dels lobbys de la propietat intelectual.

 

2.7. Una mula parint llibertat

Explica Heròdot, en el tercer dels seus llibres de la Història, la burla dels habitants de Babilònia vers l'exèrcit que, a les ordres de Darío, havia assetjat la ciutat. Cridaven des de les muralles: “Quan pareixin les mules, aleshores ens rendireu”. Sigui veritat o llegenda –la mula és generalment estèril-, ens refereix Heròdot que una mula va parir, i després d'aquest part monstruós, va caure Babilònia.

D'igual manera se'n burlaven els defensors del copyright de les iniciatives copyleft. Avui el copyright està assetjat, i la mula ha parit llibertat.

Així com Telefònica va aconsiguir la unió de tots els internautes espanyols per la tarifa plana, la SGAE té l'indubtable mèrit d'haver mobilitzat gran part de la societat espanyola en pro del dret d'accés la cultura, sense els entrebancs imposats per la dictadura del copyright.

Durant els darrers anys s'ha viscut la més ferotge de les guerres d'Internet. Una guerra on Espanya ha esdevingut una de les puntes de llança davant l'imperialisme cultural imposat per les multinacionals de la indústria de l'entreteniment. Fins el punt de convertir-nos en el centre de totes les seves ires.

Bona part de culpa la té “l'establishment” polític i policial espanyol, extraordinàriament solícit a l'hora d'aprovar lleis o organitzar batudes en pro dels interessos corporatius d'entitats de gestió, productores discogràfiques i cinematogràfiques, així com de la pròspera indústria del videojoc.

Poques vegades tant d'esforç legislatiu i policial ha estat tan inútil: la lletra del Butlletí Oficial de l'Estat ha quedat en paper mullat, davant la realitat d'una Xarxa on, mercès a les aplicacions P2P, s'hi pot aconseguir qualsevol producte “cultural” de la indústria de l'entreteniment.

Sempre, és clar, que el sofert internauta pugui costejar la seva connexió a Internet, i el lloguer o hipoteca de la casa on és la connexió.

 

3. On som? El desencant virtual.

Dos linajes solos hay en el mundo, como decía una agüela mía, que son el tener y el no tener, aunque ella al del tener se atenía; y el día de hoy, mi señor don Quijote, antes se toma el pulso al haber que al saber: un asno cubierto de oro parece mejor que un caballo enalbardado.

Mai no ens regalen els drets: o es conquereixen, o es negocien. En tots dos casos, mai no surten de franc: sempre cal posar una lliura de carn a la balança.
Les revoltes socials dels segles XIX i XX van conformar el món on vivim. A mesura que el capitalisme esdevenia imperialisme, i l'imperialisme, globalització, va caldre el desenvolupament de drets socials que permetessin millorar les condicions de vida de la població del món occidental. Però aquests dres tenien una contrapartida: s'atorgaven a canvi de que els treballadors consumissin.

Les lluites socials es van atenuar, i durant les desenes d'anys que va durar la guerra freda, l'aliança del consum i el mercat va fargar el gran triomf del bloc occidental. Un triomf que va costar milers de milions d'exclosos: més enllà de les fronteres del pròsper Occident, les classes treballadores encarregades d'aportar matèria primera i força de treball a la maquinària del sistema, només podien aspirar al difícil equilibri de drets humans i consum si decidien emigrar.

Tot anava bé a la societat de consum... fins que es va deixar de consumir.

 

3.1. La subvenció com a subversió del pensament crític.

La intenció de la neollengua no era només proveïr un mitjà d'expressió a la cosmovisió i hàbits mentals propis dels devots de l'Ingsoc, sinó també impossibilitar altres formes de pensament. Allò que es pretenia era que un cop la neollengua fos adoptada d'una vegada per totes i la vella llengua oblidada, qualsevol pensament herètic, és a dir, un pensament divergent dels principis de l'Ingsoc, fos literalment impensable, o al menys en tant que el pensament depèn de les paraules.

“Els principis de neollengua”, apèndix de 1984, George Orwell

Si en alguna cosa ha millorat l'espècie humana en els darrers decenis ha estat en l'ús del llenguatge, i molt especialment en la seva utilització per part del poder. És el tret d'identitat del polític professional, l'estigma dels escollits, l'aura que atorga al líder el seu carisma definitiu: el talent en la utilització d'eufemismes.

Hi ha un llarg recorregut: abans que se'n digués “desacceleració” de la crisi econòmica, i “cohesió social” de la treva en la lluita de classes, hi va haver grans invents, com dir-ne “coexistència pacífica” de la guerra freda, o “països en via de desenvolupament” de la globalització de la misèria.

El llenguatge políticament correcte ha estat tota un troballa, i ha permès la perpetuació al poder de la classe política intermediària que gestiona els desequilibris del sistema. Una alternància liberal-socialdemòcrata unida per les comissions i els eufemismes en l'universal.

El domini del “neollenguatge” és al polític professional com les oposicions al funcionari: la seva garantia d'un càrrec vitalici, del qual nomès se'n veurà apartat si abusa de la corrupció.

Investit del seu arsenal d'eufemismes, el polític occidental gestiona el sistema, sent la seva principal missió la d'evitar una excessiva fricció entre explotadors i explotats. Per a això compta amb una variada gama d'aliats, units en la seva extraordinària inclinació a la subvenció. I un objectiu comú: la contenció del pensament crític.

Vivim en un món extraordinàriament complexe. Les jerarquies tradicionals han evolucionat amb els sistemes polítics: Família, Tribu, Església, Estat, Banca Internacional... En aquest llarg camí, han anat apareixent successivament diferents agents socials tributaris del poder. Abans de ser allò que són, van ser contrapoders.

Intel.lectuals i artistes amb veu crítica, sindicats lliures i premsa independent han estat històricament un contrapes del poder, el millor antídot contra qualsevol dictadura. I a la inversa: intel.lectuals orgànics, artistes del règim, sindicats grocs i premsa complaent, els acòlits de la tirania.

Doncs bé, som en un moment històric en el qual el poder polític cerca desesperadament el silenci d'artistes, premsa i sindicats, mitjançant l'ús de la subvenció. Subvencions en forma de lleis a mida, crèdits oficials, i un ús magnànim dels presupostos generals de l'Estat. L'objectiu és impedir a tota costa que el descontentament social causat per l'empobriment de la població arribi a les pantalles, a les cançons, a les portades dels diaris i a les pancartes de les manifestacions.

 

3.2. Censura i menyspreu de la Xarxa

Els grands grups multimèdia que controlen la inmensa majoria dels mitjans de comunicació, i en particular les concessions radiofòniques i televisives, tenen un seriós problema amb Internet. Durant massa temps, el periodism tradicional ha exercit com a intermediari entre el poder públic i els ciutadans, de la mateixa forma que el poder polític exerceix com a intermediari entre les diferents forces socials. En aquesta capacitat de mediació rau la força d'ambdós poders.

L'aparició d'Internet suposa un canvi en les relacions de poder, en la mesura que provoca una paulatina desaparició d'intermediaris, que, tantmateix, mai no serà total: avui més que mai cal l'existència de comunicadors professionals independents, que ponderin el veritable valor de cada notícia. Però l'accés massiu a la Xarxa provoca canvis a l'encarcarada estructura dels mitjans de comunicació de masses. I aquests canvis són observats primer amb recel, després amb por, i més tard amb desesperació. Tot plegat acaba propiciant una resposta extraordinàriament agressiva davant la Xarxa.

Durant els darrers anys s'han succeït mesures legals amb un sol objectiu: endurir el control administratiu sobre Internet. Mesures legals que han estat sistemàticament aplaudides pels mateixos mitjans que dimonitzaven la Xarxa des dels telediaris en prime time.

 

3.3. De ciberllibertaris a ciberdictadors.

La por és una emoció primària, i com a tal emoció, de vegades sobreviu a la causa que la va originar. Un cop instalat el terror a Internet, la mala premsa sobre la Xarxa esdevé un lloc comú. I resta gravat a foc a l'inconscient col.lectiu dels mass media, per molt que canvii la Xarxa.

I la qüestió és que ha canviat molt. Internet ja no és el paradís llibertari dels origens: els diners ho van canviar tot.

Els anys 90 van viure els grans “ciberpilotassos” de les operadores de telecomunicacions, i van acabar inflant la bombolla especulativa que va provocar la caiguda de les puntcom. Però el gust pels diners fàcils mai no desapareix, només canvia de forma.

En el camí, desapareixen molts principis altruistes. No hi ha res que no s'hagi dit ja: és la història de les grands corporacions tecnològiques, de Microsoft a Google. Quan els drets humans, a la Xina o a qualsevol part del món, poden representar un entrebanc per al negoci, les societats mercantils actuen d'acord a la seva naturalesa profunda.

He parlat de Microsoft i Google per allò que representen, cadascuna en el seu camp. El control del codi binari -la veritable llei d'Internet- en el cas de la primera. El control dels impulsos primaris del públic, en el cas de la segona. El control del mercat i de la privacitat en tots dos casos.

Però tal com és a dalt és a sota. I juntament als grans germans polítics, mediàtics i tecnològics, progressen com a musaranyes evolutives desenes de milers de petits germans. Cadascú d'ellos amb un pa sota el braç, i un patològic menyspreu per tots els ciberdrets que no siguin el seu: la privacitat i la llibertat d'expressió dels usuaris no és pas una de les seves prioritats.

Blogs, xarxes socials, web 2.0. Moltes formes d'anomenar la conversa massiva entre usuaris, que alguns aspiren a dirigir des de les seves petites tribunes mediàtiques. Com algú que intentés surfejar sobre un tsunami.

El fenòmen de les xarxes socials ha monopolitzat bona part de les notícies sobre Internet en els darrers anys, sent especialment significatives les agressions a la privacitat. Fotos i vídeos de menors han proliferat per tot arreu, en un viatge sense retorn des de la Xarxa a la teleescombreria i els titulars groguencs.

No menys preocupant han estat els intents d'apropiar-se de la creació individual i col.lectiva dels usuaris, amb imposicions unilaterals de clàusules abusives, com la que va donar origen a la revolta contra Facebook. Un moviment social esperonador, aquest últim, però limitat pel moment a l'àmbit de la Xarxa.

En el camp de la blogosfera, moltes desilusions en el terreny espanyol. Potser n'esperàvem molt més, de la joventut i espontaneïtat del mitjà: com molts dels seus protagonistes, la blogosfera ibèrica ha envellit ben aviat i molt malament. Els blogs and beers són terribles per als michelins, especialment els de l'ànima.

Bé, qui sap: potser des de la web 2.0 espanyola es repeteixi algú dels gloriosos ciberpilotassos dels 90, però de moment s'ha aconseguit més aviat poc. Algun viatge -d'anada i tornada- dels blogs als grups mediàtics, alguna conferència, algun sopar. I algun efecte divertit, com el sobtat interès dels polítics professionals pel disseny de blogs: síntoma inequívoc de que la cosa s'està tornant tan rància que fa por.

 

4. On anem? El gran repte del ciberactivisme: assaltar la Realitat.

Si els poetes són els legisladors no reconeguts del món, els escriptors de ciència ficció en són els bufons de cort. Som Pallassos Savis que podem saltar, fer cabrioles, fer profecies y gratar-nos en públic. Podem jugar amb Grans Idees perquè l'extravagant colorit dels nostres origens de revista barata ens fa semblar inofensius.

Bruce Sterling, en el pròleg a “Cremant Crom”, de William Gibson.

Us advertia al començament sobre el meu escàs bagatge filosòfic i el meu descreiment jurídic. He d'agefir-hi que no aspiro tampoc al lloc de profeta o gurú de la revolta. Primerament, perquè ja en sobren, de candidats. Però la raó més important és que els escriptors de ciència ficció ja ens en van avisar, del que vindria: com eren bufons de cort menyspreats pels artistes del règim, no vàrem fer-ne cas.

Si voleu saber què passarà, llegiu Dick, Scott Card, el propi Sterling: la realitat superarà de molt la ficció. L'ésser humà no ha arribat per casualitat a on és: el moment històric en el qual pot decidir si arruïna definitivament el planeta, o li dóna una oportunitat tot controlant la seva pròpia evolució. I tot i així, dubto molt que l'enginyeria genètica sigui capaç de suprimir la cobdícia als nostres gens.

Internet és una extensió de la naturalesa humana, i com a tal està condicionada pels nostres instints més baixos. Els intents del poder polític per controlar-la no faran més que empitjorar el resultat. Mentrestant, ens resten per davant dècades de diversió.

 

4.1. La gradual reconversió dels intermediaris.

Els intermediaris mai no desapareixeran del tot, però si alguna cosa permet Internet és suprimir les barreres artificials en la comunicació entre persones, i amb elles, la posició de privilegi que han vingut exercint determinats professionals de la política, l'economia i la informació.

Podem tenir-ne un tímid indici, del que vindrà, tot observant els bruscos canvis que afronta la indústria de l'entreteniment. La seva funció moduladora dels gustos del públic està sent molt condicionada per les inmenses possibilitats que ofereix Internet per a l'accés a tota mena de continguts. És possible una comunicació directa entre creadors i públic, especialment quan els límits entre ambdos rols tendeixen a difuminar-se.

¿Desapareixeran pel camí els gestors culturals especialitzats en l'adoctrinament de masses? ¿Substituiran les companyies de telecomunicacions a les grans productors de continguts musicals i cinematogràfics? El resultat de la batalla és incert, però si alguna cosa està clara és que es reduirà el nombre d'intermediaris.

Idèntic aprimament està experimentant ja la indústria de la informació. L'augment de competidors en tots els fronts ha propiciat una guerra de preus a la indústria publicitària, que amenaça amb arrossegar darrera seu històriques capçaleres periodístiques. I només és el començament.

Observant allò que succeeix en el camp de l'entreteniment i la informació ¿és possible una extrapolació al terreny político? La relació entre electors i escollits, la conformació del nostre parlamentarisme, es basa en models de la societat agrària i preindustrial de finals del segle XVIII. ¿Està justificat mantenir aquest model en un món on els ciutadans poden relacionar-se directament amb el poder?

És més ¿està justificada l'opacitat i la burocràcia de l'Administració? ¿No seria d'allò més democràtica i transparent una Administració on tots els ciutadans tinguessin accés a tota la informació sobre els concursos públics?

La velocitat de les comunicacions trastornarà necessàriament les relacions econòmiques. Les grans empreses de distribució, que imposen la seva particular dictadura tant a productors com a consumidors, potser tenguin menys sentit quan el comerç electrònic acosti de debò tots dos extrems de la cadena econòmica.

Però alhora que uns intermediaris s'extingeixen, apareixen noves oportunitats de negoci. Pensem, per exemple, en el cas de l'AppStore, i les inmenses possibilitats que pot oferir en altres sectors: intermediaris que posen en contacte directe el creador de continguts amb els seus consumidors.

¿És possible traslladar un negoci semblant a l'àmbit financer, intermediant entre els titulars de dipòsits i les persones necessitades de crèdit? ¿Toleraria el sistema una banca P2P?

En aquest moment, tot són hipòtesis de futurs possibles. De l'únic que podem estar-ne segurs, és de que la bretxa digital no farà més que augmentar la distància entre les societats avançades i l'enorme exèrcit dels exclosos.

 

4.2. Eines per a la resistència.

La caiguda dels règims comunistes, juntament a innegables millores en l'accés de la seva població als drets civils i polítics, ens va enfrontar directament a una amarga realitat: quan cau l'aparell burocràtic d'un Estat, és substituit d'inmediat per un aparell no menys corrupte: el de les màfies.

La corrupció, endèmica als sistemes polítics autoritaris, és també creixent a les democràcies formals. Si bé és cert que a més poder, més corrupció, no és menys cert que la descentralització del poder comporta la disseminació de la corrupció en una economia d'escala.

Quan amb els contrapesos entre els diferents poders de l'estat no n'hi ha prou per a contenir la corrupció, els ciutadans poden acabar veient-se obligats a ventilar el sistema: es fa força difícil conviure amb la cisa institucionalitzada. En aquestes circumstàncies és quan es fa palès el poder revolucionari de la Xarxa, com a eina al servei de la ciutadania.

La tecnologia va exercir un paper força rellevant als darrers dies del gabinet Aznar. Després de les grans mobilitzacions contra la guerra de l'Irak, propiciades des de llistes de correu d'Internet, els idus de març van conèixer dues cares terribles de la telefonia GSM: la seva utilització com a detonador, i la seva alternativa alliberadora en la convocatòria de “flash mobs”.

Les noves tecnologies canvien la manera d'exercir els drets. Però en darrera instància, els drets de reunió i manifestació queden en lletra morta si no s'exerciten: de res ens serveixen si no pensem bellugar-nos de la cadira.

Potser el gran repte del segle XXI no sigui més que aquest: entendre que no podem confiar en ningú més que en nosaltres mateixos. Entendre que si de debò és cert que la sobirania resideix en el poble, ha arribat l'hora de que el poble exerceixi les seves pròpies responsabilitats de forma directa, sense delegacions ni intermediaris.

Més enllà de la crisi econòmica, vivim una crisi de sistema. Els nostres intermediaris polítics han demostrat la seva inutilitat per a gestionar els inmensos desequilibris que genera un sistema social injust. Però de poc serveix queixar-se'n, mentre ens desentenem de la presa de decisions que només a nosaltres ens correspon.

Només quan l'Estat i el Mercat ens deixin sense protecció social, començarem a entendre que tan sols som partícules elementals, que res no poden aconseguir en solitari. Hem de reconstruir al món real, i no només a Internet, les xarxes socials destruides per l'individualisme salvatge. I això només es pot fer portant la nostra assemblea virtual permanent als carrers, a les fàbriques, als despatxos.

Ha arribat el moment de que els habitants de la societat connectada es posin drets, abandonant el sedentarisme del consumidor indolent. Les pantalles són armes de doble ús: poden servir tant per a comunicar-nos com per a encadenar-nos. De nosaltres depèn, en última instància, escollir el camí.

Tenim les eines, Internet i els ciberdrets: ha arribat l'hora de fer-les servir en el món real. Començava aquesta conferència amb una cita de Philip K. Dick, el qual ens va deixar abans de morir una pregunta sense contestar. Potser la seva resposta estigui en les paraules d'un altre gran autor de ciència ficció, amb les quals finalitza la seva obra més propera a la realitat.

Us deixo amb Neal Stephenson, “En el principi... fou la línia de comandaments”:

“¿Què hi diria l'enginyer, un cop haguessis explicat el teu problema i enumerat totes les insatisfaccions de la teva vida? Probablement et diria que la vida és una cosa força difícil i complicada; que cap interfície no pot canviar això; que qualsevol que cregui el contrari és un imbècil; i que si no t'agrada que triïn per tu, hauries de començar a triar per tu mateix.”

Carlos Sánchez Almeida.
La Casa Encendida, Madrid, 12 de Març de 2009