Inici / A qui beneficia la nova guerra al Congo?
A qui beneficia la nova guerra al Congo?
La república democràtica del Congo, antigament Zaire, i més antigament Congo belga, torna a estar en guerra. Aquest territori es va constituir com una "finca" propietat personal de Leopold II, rei de Bèlgica, responsable de la mort de 10 milions de persones esclavitzades en l'explotació del cautxú, negoci que va generar una gran fortuna personal a Leopold. A la seva mort, va cedir en testament el territori a l'estat belga, iniciant-se l'etapa coneguda com a Congo belga; una colonització brutal que va durar fins el 1960. Amb la independència el país passa a dir-se Zaire i va haver de suportar durant més de 30 anys la dictadura de Mobutu Sese Seko que, igual que va fer Leopold, va saquejar el país per al seu enriquiment personal. El saqueig continua, però ja no és el cautxú sinó els minerals, especialment el coltan. Congo en té el 80% de les reserves mundials d'aquest mineral estratègic i necessari per a fabricar telèfons mòvils, gps, televisors de plasma, ordinadors portàtils, pdas, mp3s... Aquesta és la causa de les guerres, guerres entre estats i multinacionals occidentals per l'explotació d'aquests minerals, guerres on els combatents són tropes de la ONU, mercenaris occidentals, mercenaris locals... i que aquí ens expliquen com a conflictes "tribals". Per situar-nos una miqueta més, reproduim el comunicat publicat per RDC: A qui beneficia la nova guerra al Congo?
Dos anys després de celebrades unes eleccions lliures, democràtiques i trasparents a la República Democràtica del Congo (RDC), el poble congolès de les províncies de l'est del país, Kivu-Nord i Kivu-Sud, continua vivint un malson de violència, inseguretat i violació permanent dels Drets Humans. Els assassinats, violacions, saquejos, batalles, èxode de la població, ressorgeixen de nou i es multipliquen, allunyant-se així tota esperança de restauració de la pau, condició necessària per a començar a millorar les condicions de vida d'una població sotmesa durant dècades en la pobresa i la inseguretat.
L'artífex de tant patiment és Laurent Nkunda, tutsi congolès, dirigent de l'escamot que assola aquesta zona de la RDC. Nkunda i els seus homes estan recolzats clarament pel govern de Ruanda que, al seu torn, serveix els interessos de grans potències del Nord (Estats Units, Regne Unit, Bèlgica, Holanda).
Però per què s'interessen aquestes grans potències per l'est de la RDC? La resposta és evident: En aquesta zona existeixen importants mines de coltan, casiterita, diamants, wolframita…, minerals que surten del país en camions i helicòpters, via Ruanda, i acaben en les mans de les multinacionals d'occident.
En aquests últims dies la situació s'ha agreujat. Dos batallons ruandesos han penetrat en territori congolès. El dilluns, 26 d'octubre, un nombrós contingent de l'exèrcit ruandès va atacar la base congolesa de Rumangabo quedant a les portes de Goma, capital de Kivu-Nord; es tem una gran ofensiva bèl·lica ruandesa, amb devastadores conseqüències per a la població. La preparació d'aquesta acció de Ruanda va ser denunciada la setmana anterior a l'ONU pel president congolès, Joseph Kabila, qui es va reunir també amb l'Associació de països del Con Sud africà (SADC). Aquests li van prometre ajuda en cas d'una invasió de Ruanda.
El que fins a fa poc era només una sospita o semblaven fets aïllats, ha anat prenent cos gràcies a les nombroses denúncies de la societat civil: la MONUC, (Missió de l'Organització de Nacions Unides), amb 17.000 cascos blaus a la regió, no està complint amb els objectius de la seva missió de pau i de protecció a la població. Fonts fidedignes sobre el terreny acusen a aquestes “forces de pau” de traslladar soldats ruandesos en els seus helicòpters, lliurar-los uniformes de la MONUC, permetre el pas de la frontera a militars ruandesos i traslladar-los als llocs on estan els escamots de Nkunda; els acusen de romandre inactius quan ataquen els escamots, de no donar el seu suport a l'exèrcit governamental quan aquest més ho necessita… Davant de tot això es comprèn que la població s'hagi manifestat aquests últims dies contra les forces de la MONUC acusant-les de donar suport a l'enemic i demanant-los que marxin de la RDC. La mateixa Colette Braeckman, en un article aparegut el dimarts, 28, a “le soir.be”, escriu: “Per a què serveix aquesta missió que absorbeix mil milions de dòlars l'any? Dos batallons suplementaris millorarien les coses? No caldria anar pensant, urgentment, en un relleu de la MONUC per una força europea de dissuasió o, almenys, una força policial composta per observadors neutrals i creïbles?...”
Aquesta situació no ha estat aliena a la recent dimissió del Cap de la MONUC, Gral. Vicente Díaz de Villegas y Herrerías, després de tot just dos mesos en el seu càrrec. Si bé el Gral. Villegas va al·legar motius personals semblen cada vegada més versemblants les sospites que relacionen aquesta dimissió amb la incapacitat o falta de voluntat política de la MONUC per a complir el seu mandat originari a Kivu.
Hauríem de preguntar-nos com és possible que aquesta Missió de Nacions Unides, que paguem entre tots, estigui actuant seguint les directrius de l'encara president dels EEUU. No hauríem de penedir-nos –massa tarda- d'haver permès aquesta nova guerra d'agressió i saqueig? No obstant això, la premsa occidental es limita a informar de la crisi humanitària silenciant el nom i els motius dels veritables agressors. Els polítics i l'ONU expressen la seva “gran preocupació per l'augment de la violència a l'Est de la RDC” i després miren cap a un altre costat… segurament cap als taulers de la Borsa o els bancs en dificultats. Allò que els passi al més d'un milió de refugiats que ja s'amunteguen sense mitjans per a sobreviure els sembla “lamentable”, però segueixen donant suport o no posen obstacles a Ruanda en el seu afany per annexionar-se aquesta riquíssima zona del Congo.
Què li està passant a la Comunitat Internacional? Quants morts més seran necessaris perquè actuï?
Federació de Comitès de Solidaritat amb Àfrica Negra
29 d'octubre 2008.
