Que ve el llop!... amb cops d'Estat, massacres indígenes i altres males herbes

Primer es van aplegar a Rosario, Argentina. I enguany han repetit la seva particular trobada ni més ni menys que a Caracas, l'epicentre de la revolució bolivariana que recorre Amèrica.

La de l'Argentina, el 2008, i la de Veneçuela, el 2009,  van ser dues destacades trobades de la “intel.lectualitat de dreta”. Dos moments on la dreta llatinoamericana i mundial va fixar el rumb del que probablement seran els propers anys a Llatinoamèrica.

Sense embuts ni fineses de cap mena, alguns dels assistents s'hi van despatxar amb frases com: “hem de frenar de qualsevol manera els governs d'esquerres”, propietat de l'espanyol Aznar o la de “els pobles no trien la millor opció, sinó la pitjor”, de Vargas Llosa.

Amb l'alt auspici d'institucions com la Heritage Foundation, dels EE.UU, o la Red Liberal de América Latina, Relial, finançada pel dretà partit liberal FPD, d'Alemanya, reconeguts personatges com Vargas Llosa, del Perú, Quiroga de Bolívia o Lavin de Xile es van donar el gust d'anunciar que la dreta està de retorn, que no ha perdut la seva força i que està en una posició obertament bel.ligerant en la defensa dels seus interessos.

Quan l'any 2002, Carmona i els seus partidaris fugien del palau de Miraflores, per les finestres i els soterraniss esperant no ser detinguts, es va iniciar un nou cicle a Llatinoamèrica.  El fracàs del Cop d'Estat contra el president electe de Veneçuela, Hugo Chávez, va marcar una fita en el desconcert de les burgesies, i un apogeu dels governs populars.

Contra Chávez, tot s'havia preparat amb molt de detall. Una aturada patronal, per tal de desproveir la població de productes bàsics, acompanyat de la paralització de PDVSA per un mes, tot deixant el país sense part important dels seus ingressos pel petroli. I tot culminat per una impressionant capacitat de mobilització al carrer de la dreta veneçolana, que va aconseguir en ocasions fins i tot de superar en nombre i violència les convocatòries populars de Chávez.

I quan van començar a caure els morts als carrers, va aparèixer l'exèrcit per a posar-hi ordre i entronitzar l'empresari-president Carmona, avui conegut com “l'efímer”.

Tot semblava tornar al seu decurs normal. Però les coses no van sortir com la burgesia les havia planejades. Chávez va tornar i, victoriós, va proclamar que no deixaria la presidència per molts anys.

No només va ser la dreta veneçolana la que va resultar ferida de gravetat. Tota la dreta llatinoamericana va necessitar d'alguns anys per a refer-se'n i entendre com l'escenari polític estava canviant.

Han estat gairebé sis anys en que la dreta mundial ha vist, amb estupor, com un rere l'altre, els pobres, recolzats per les classes mitjanes empobrides pel model neoliberal, escollien governs que promouen discursos que miren d'acabar amb els privilegis d'uns pocs.

Durant aquest periode ha semblat que la dreta pràcticament desapareixia del mapa polític i social de les Amèriques.

Tret de les no poc importants excepcions de Colòmbia, el Perú i Mèxic, el continent semblava caure, sense contrapes, en mans d'allò que alguns en diuen l'Esquerra del segle XXI.

Tanmateix, gairebé de forma paral.lela a la realització d'aquestes trobades dels intel.lectuals, la dreta va encetar el camí de la recuperació del poder.

Ja el març del 2008, els poderosos empresaris del camp argentí varen bloquejar rutes i van desproveir els mercats. La tensió va pujar a tal punt que des de les casernes, alguns generals van gosar amenaçar, sota corda, que si el desordre continuava podrien actuar. Els Kirchner després de cridar als piqueteros al rescat, van descartar la mobilització de masses i van emprendre un camí de retirada que encara no acaba.

A pocs mesos, el setembre del mateix any, es rebel.laven les falses “autonomies” de Santa Cruz, Beni i Pando. Rebel.lió que culminaria amb la mort de propde 50 indígenes tirotejats per les hordes desfermades per la dreta boliviana que cercava de promoure una guerra civil. El feixisme ensenya les dents i es replega. Colpejat però lluny d'estar derrotat.

El 2009, les coses semblen accelerar-se. Només en el mes de juny, a pocs  dies d'acabada la trobada de la dreta a Caracas, Alan García, del Perú emprèn un atac directe i mortal on enfronta l'exèrcit amb les comunitats amazòniques. Treient els militars al carrer, el president peruà demostra clarament que no està disposat a deixar que al seu país hi creixi un moviment popular capaç de qüestionar el seu poder.

I, finalment,  la darrera perla d'aquesta nova etapa la constitueix el Cop d'Estat de la dreta hondurenya.

A totes aquestes agressions podriem afegir-hi una llarga llista  sumant les matances i violacions constants dels drets humans tant a Colòmbia com a Mèxic. I els intents de desestabilització mediàtica que han patit Ortega a Nicaràgua, Colom a Guatemala i Oviedo a Paraguay.

Es tracta d'una situació que si bé pot semblar fruit d'accions determinades per contextos nacionals específics, en realitat reflecteix nítidament la nova embranzida que invaeix els actores més conservadors del continent Llatinoamericà.

Es tracta gairebé en tots els casos d'accions planificades, essencialment, des de dins. Encara que és indesmentible que han pogut comptar amb suport dels serveis d'intel.ligència europeus i nord-americans, semblaria que en gran part aquestes accions de força han estat planificades i executades per les pròpies burgesies locals.

Probablement, la pressió d'aquells temen que el temps serveixi per a que els governs populars es consolidin, ha fet que es procedeixi amb especial brutalitat en l'aplicació de les accions de desestabilització.

El recent cas d'Hondures, on la dreta hondurenya ha atacat amb tota la seva brutalitat contra un president considerat per tothom com “moderat”, reflecteix clarament el grau de desesperació al qual estan caient els poderosos dels diferents països llatinoamericans.

La dreta mundial els dóna suport i financia però, com a criminals primerencs, la dreta llatinoamericana encara actua amb tècniques bastes, la qual cosa provoca enormes  errors que resulten en situacions inesperades. El manual d'operacions per a Cops d'Estat de la CIA està desactualitzat. Els empresaris, militars i polítics corruptes de Llatinoamèrica continuen copiant fórmules que ja no serveixen.

Malgrat els errors, però, res no fa pensar que alguna cosa minvi l'actual embranzida d'aquells que s'oposen als actuals processos de canvi. Lluny d'això, podem esperar nous intents de Cop d'Estat i noves massacres amb les que la dreta cercarà, a cops de peus i no de vots, de recuperar la seva posició política i defensar els seus privilegis.

La política mai no ha estat un joc de caballers. Si la política fos una partida d'escacs, el que veurem a partir d'ara serà un seguit de jugadors que s'aixecaran, un a un, trepitjant el tauler.