Pura ideologia

Un altre exemple de fa pocs dies: després de veure a la televisió les imatges de cotxes acabats de fer i aparcats en enormes explanades al voltant de la fàbrica perquè no troben sortida, el comissari europeu per afers econòmics, Joaquín Almunia, declara que una de les receptes per superar la crisi és... augmentar la productivitat!. És a dir, poder fabricar aquests mateixos cotxes a un ritme encara més alt. Per a què?

El que queda clar és que després de dècades de repetir les consignes d'un programa polític i econòmic neoliberal com si fossin lleis científiques, ara es troben que encara no tenen substitut per aquest discurs, i es limiten a repetir el mateix: aquest sistema no té alternativa i entre tots hem de lluitar per mantenir-lo.

Per aprofundir una mica més en aquestes qüestions, traduim aquest article de Juan Torres López, catedràtic d'Economia Aplicada a la Universitat de Sevilla. La seva pàgina web: http://www.juantorreslopez.com

Si en aquests moments de debacle econòmica hi ha qui hauria de callar amb més justificació que cap altre són, sens dubte, els bancs centrals.

Amb tot el poder a les seves mans no han estat capaços d'evitar el desastre. Amb els qui es vanen de ser els millors equips d'estudis econòmics al seu servei ni de lluny van endevinar allò que se'ns venia a sobre. Havent adquirit la independència a costa de provocar una fallida històrica en els principis de l'estat democràtic modern, no han sabut utilitzar-la sinó per a ser còmplices dels qui han provocat una crisi que acabarà segurament per assolir una magnitud sense precedents. Es fa palesa, com als Estats Units, la seva corresponsabilitat en la gestió de la crisi.

El cas dels bancs centrals dels nostres dies és veritablement sorprenent: es tracta d'institucions a les quals se'ls dóna cada vegada més poder malgrat que no encerten en els seus pronòstics; malgrat que no són eficaces a l'hora d'aconseguir els seus objectius (ni tan sols en el de la lluita contra la inflació quan han estat independents, com ha estat demostrat); malgrat que han estat co-causants o corresponsables de les crisis més severes que s'han conegut a la història econòmica; malgrat que prediquen una cosa i constantment fan el contrari (com quan reclamen mercats lliures i afavoreixen la concentració i els privilegis dels banquers i els financers). Se'ls concedeix un estatut de tecnòcrates apolítics quan és una evidència clamorosa que les seves decisions tenen efectes inmediats sobre la distribució de la renda i la riquesa i que a qui atenen amb preferència i a qui afavoreixen directament és sempre als més rics. I se'ls dóna un reconeixement teòric singular malgrat que els seus principis essencials no només estan mancants del suport empíric bàsic que és consubstancial a les idees científiques sinó que són constantment posats en qüestió per la tossuda realitat dels fets. Només cal tornar enrera i comprovar fins a quin punt treballen habitualment amb prediccions completament errades.

Els bancs centrals han esdevingut institucions al servei del status quo financer fent servir una retòrica gastada, la prèdica constant del rosari de prejudicis liberals que no tenen cap altre efecte que produir un repartiment cada vegada més injust de la renda. Només cal veure on van a parar els seus governadors i dirigents quan acaben els seus mandats.

Sigui quina sigui la conjuntura, sigui quina sigui la situació econòmica, bé que creixi l'activitat econòmica, bé que minvi, no hi haurà consignes dels bancs centrals que no siguin les de reduir salaris, deixar que els més poderosos tenguin cada cop més llibertat als mercats, reduir la despesa pública, privatitzar al màxim, alleujar la càrrega fiscal dels més rics, reduir les despeses socials, eliminar al màxim la protecció dels treballadors... sempre el mateix!

Els bancs centrals han conduit el vehicle de l'economia que els ha pertocat sense mirall retrovisor, amb una sola marxa, sense ser conscients dels altress que circulaven al seu voltant, i el que és pitjor, mirant sempre en la mateixa direcció amb independència de quin era el camí i les tortuositats per on anaven transitant. Així fins que ens han estavellat a tots i sense que fins el darrer moment hagin estat capaços de detectar el més mínim perill, com si res hagués estat passant.

Ara tornen amb el mateix. Com sempre, passi el que passi.

Aquí, com en altres indrets, una vegada més el governador del Banc d'Espanya surt amb el de sempre. Clar i català, que cal posar encara més càrrega sobre els treballadors.

Un Premi Nobel d'Economia que no és gens sospitós d'esquerranisme, Robert Solow, decia dies enrera que allò que Espanya necessita no és flexibilitzar els mercats laborals sinó tecnologia. És evident!... menys per al banc d'Espanya.

Els seus setciències i ben pagats economistes no poden concloure cap altra cosa que no sigui la d'abaratir els costos del treball, l'estratègia de competir com a pobres i empobrint-nos. Que és la situació a la qual ens ha dut, precisament, la política que estan aconseguint imposar des de fa anys, per a regust dels grans capitals que a Espanya venen fent l'agost sense que al Banc d'Espanya li passi pel cap que es genera així un model que és materialment insostenible a mig termini, sinó és que també a curt.

Els bancs centrals han esdevingut instituciones enfortides en l'error, en un error que costa molt patiment social i grans pèrdues econòmiques.

En comptes de deixar-los pontificar lliurement sense que ningú pugui gosar criticar-los, els bancs centrals haurien de començar a restar sotmesos a un control molt més gran. Començant, per exemple, per la publicitat de les seves actes i acabant per posar-los al servei de les polítiques definides democràticament i no d'aquelles que només responen a les preferències dels privilegiats que poden influir en els seus responsables. I continuant fins i tot per l'establiment de garanties per tal que els seus gabinets d'estudi no siguin simples manifestacions del sectarisme ideològic, com sap perfectament que passa qualsevol que en conegui els racons; senzillament, per tal què a dins seu hi hagués pluralitat de pensament i responsabilitat davant el desencert constant.

Abans de voler continuar sent els bruixots del llogarret, el primer que haurien de fer els responsables dels bancs centrals és analitzar críticament allò què han vingut dient fins ara i reconèixer que les seves teories han fallat, que els seus principis han resultat falsos i equivocats i que res del que venien dient que calia fer i que s'ha fet ha aconseguit els objectius que hom deia perseguir.

On és l'estabilitat dels mercats, on el creixement sostingut, on les virtuts d'allò privat i la inutilitat d'allò públic?

La patètica i impotent intervenció massiva dels bancs centrals només per ajudar més els qui han desfermat la crisi, posant a disposició dels bancs els recursos bilionaris que en molta menor quantitat han mirat sempre d'evitar que s'adrecin a projectes i polítiques socials, ha estat la darrera posta en escena de la seva perversa i lamentable trajectòria política i ideològica.

Els bancs centrals fan por. En poden fer, de por. Disposen de molt poder, del seu propi i del què li presten els qui es beneficien dels prejudicis ideològics que aconsegueixen que es posin en pràctica. Per això parlen com parlen. Per això poden permetre's aparèixer com si estiguessin per damunt del bé i del mal, com a tècnics asèptics a qui ningú pot portar la contrària.

Davant d'ells, els governs tenen la legitimitat del vot i no haurien de renunciar a endegar les polítiques que prefereixin les majories que els mantenen. Quan es dobleguen davant dels santons de la religió liberal, com ha succeït tantes vegades, perdem tots.