La violència policial i els seus còmplices

Potser no estigui de més començar recordant que a una societat que persegueixi objectius com la minimització de la violència o la preservació de la llibertat dels seus membres, una institució com la policial no pot considerar-se “natural”. Exigeix, pel contrari, una justificació. Una d'elles seria que pot ser una eina útil per a prevenir la violència privada i protegir aquells que es trobin en una situació de més vulnerabilitat –sobre tot física– davant d'altres. Tanmateix, per a que aquest propòsit resulti creïble, la seva intervenció ha d'aparèixer com una alternativa excepcional. Com el darrer recurs, un cop esgotades totes les vies de dissuasió i sempre sotmesa a estrictes controls públics que evitin la generació de mals més grans.

Bona part dels ordenaments actuals, en realitat, asseguren inspirar-se en principis d'aquesta mena. Per això, perquè el que ens hi juguem no és la simple violència d'un particular sinó la que prové dels propis aparells institucionals, s'estableixen drets específics per a les persones detingudes. I per això, també, els diferents mecanismes de control dels abusos policials tenen com a finalitat no només el càstig sinó, sobre tot, la seva prevenció.

Llegida a la llum d'aquests principis, la sentència de l'Audiència estableix un precedent inquietant. S'hi admet, en efecte, que, a partir de les imatges del vídeo, “qualsevol home mitjà” consideraria que estem davant d'una “brutal pallissa policial”. I s'hi reconeix, també, que aquesta impressió vindria reforçada pels 14 dies que el detingut va trigar a guarir de les lesions causades per cops de peu i altres cops. Per al tribunal, però, tot això no serien més que simples aparences i enganys que han pogut confondre aquest ciutadà mitjà, distraient-lo de la violència sens
dubte rellevant: la de la víctima, presentada com a propiciadora de la situació. S'insisteix, així, en que el detingut era una persona “excitada i agressiva”, que havia begut i insultat els agents. Poc importa que no hi hagués cap perill de fugida. O que la pallissa es desfermés pel simple fet de que gesticulés massa o hagués “tocat”, fins i tot, un dels agents. Tractant-se d'una persona a priori “agressiva”, allò que a simple vista es presenta com una actuació vexatòria no seria, en definitiva, més que una moderada “extralimitació”. Si, amb les imatges a la vista, aquestes són les conclusions a les quals arriba el tribunal, amoïna pensar què hauria passat sense elles. Amb tota probabilitat, la denúncia estaria arxivada i la víctima condemnada per un atemptat a l'autoritat penat amb fins a 4 anys de presó.

Igualment preocupant és que el propi tribunal rebutgi l'acusació de falsetat documental i admeti sense més que “molt sovint els atestats policials exageren o sobrevaloren” la violència que atribueixen als detinguts per a justificar o encobrir la pròpia. Sobre tot quan Amnistia Internacional i altres organitzacions de drets humans porten anys insistint en què donar més crèdit als agents que no pas a les víctimes o altres testimonis és un dels motius principals d'impunitat de la violència institucional. És aquest tipus de lleugeresa judicial davant de la tergiversació policial de fets i atestats la que sol convertir les deníncies per mals tractes o tortures en una autèntica odissea. No sorprèn, de fet, que amb prou feines un 1% arribin a judici i que, quan arriben, es resolguin gairebé sempre en una absolució o, com ha succeït ara, en la imposició de sancions força lleus.

Rotatius conservadors, com La Vanguardia, així com els propis sindicats policials, han aplaudit la decisió i l'han presentada, malgrat ser una condemna, com una mostra del fracàs de la política del Conseller d'Interior, Joan Saura. Aquesta reacció és particularment greu si hom pensa que, en el cas espanyol, aquestes actuacions no són quelcom d'aillat ni privatiu d'un cos policial específic. Com ha assenyalat el Relator de Nacions Unids en la matèria, aquests maltractaments sovintegen més del que es podria suposar en un Estat que se presumeix de ser democràtic i de dret. Si aquests maltractaments han minvat a Catalunya és perquè s'hi han engegat mecanismes de supervisió més incisius –com, per exemple, les càmeres–, que només en part han estat incorporats a la resta de l'Estat.

No és treient les càmares de les comissaries o minimitzant els abusos que aquestes enregistren com es preservarà o millorarà el crèdit social dels cossos de policia. Només la transparència, en realitat, i l'existència de controls públics estrictes, poden fer assumible la paradoxa de que un cos estatal dotat de mitjans violents pugui servir per a prevenir la violència i garantir la llibertat. L'altre: la justificació de la pròpia prepotència, la desqualificació per sistema de les víctimes i el corporativisme obtús són un camí, potser irreversible, envers la deslegitimació i la pèrdua d'autoritat. De la policia, però també de les institucions, els mitjans, i de tots aquells qui, potser perque senten que mai arribaran a ser-ne víctimes d'aquesta mena de violència, gosen atiar-la de manera irresponsable.

Gerardo Pisarello és professor de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona.

Jaume Asens és vocal de la Comissió de Defensa del Col.legi d'Advocats de Barcelona

Publicat originalment al diari Público. Versió al català d'Enfocant.net