La puntada de peu al router

Justificacions esgarrifoses a la Llei de la Puntada al Router: És que els jutges aplicaven malament el Codi Penal

Per David Bravo.

L'any 2006, amb la batuda a pàgines d'enllaços, es va produir la que, segons els mitjans de comunicació, era l'operació més important contra la pirateria a tota Europa. Poc després de les detencions van ser molts els qui brindaren amb xampany: els mitjans de comunicació escrivien editorials titulats “Pirates a la Xarxa” i la llavors Ministra de Cultura, Carmen Calvo, aparexia fotografiada al costat de membres de la policia i alguns artistes amb gest triomfal. L'eufòria era tan desmesurada que la Federació Antipirateria va condecorar la brigada que havia fet l'operació i ACAM va publicar una llista de “pàgines des de les que es delinquia”, tot relegant el paper dels jutges a una qüestió de simple tràmit i considerant que la seva tasca es reduïa a graduar la major o menor intensitat d'una pena que es creia ineludible.

Mai no ho hem explicat, però quan Javier de la Cueva i jo vam acudir al jutjat a la declaració dels imputats en el cas Sharemula, vam sortir-ne sorpresos per l'actitud dels qui seien a l'estrada del davant: un advocat i dues advocades que, literalment, se'n fotien de les respostes del nostre defensat i que es van acomiadar de nosaltres amb cara d'haver presenciat un patètic espectacle d'excuses desesperades i estrafalàries. Després d'allò no vam tornar a veure'ls perquè els dos imputats en aquest cas no van haver de tornar més al jutjat: el Jutge va decidir d'arxivar directament el cas en considerar que l'activitat denunciada no era delictiva. En el mateix sentit es van pronunciar diversos jutjats de diferents ciutats de tot el país i, davant del fracàs d'aquesta via penal, es va provar sort a la civil. La darrera resolució en aquesta via pot donar una idea del grau de frustració de la indústria i del Ministeri de Cultura: el jutjat ordena reobrir dues pàgines d'enllaços a xarxes P2P condemnant en costes l'SGAE i, com a guinda, multant-la a ella mateixa per mala fe en la seva sol.licitud de tancament.

Per tal de trobar-ne una explicació, és en aquest context on cal analizar la reforma inclosa a l'Avantprojecte de Llei d'Economia Sostenible i que pretén apartar els jutges per a que ara sigui una comissió del propi Ministeri de Cultura -aquell que aplaudia les detencions- qui decideixi sobre la licitud o il.licitud d'aquestes pàgines webs.

Tot i que el trencaclosques té només dues peces i és fàcil d'encaixar per a qualsevol que no escrigui editorials en El Munto i El País, els advocats de la indústria s'estan encarregant d'aclarir-ho millor. Marisa Castelo, advocada que no fa gaire va dir que si el model en que es basa el fenomen de les descàrregues continua degenerant veu "la gente assaltant els concessionaris de cotxes", va donar fa pocs dies una entrevista online a l'ABC on va posar les cartes damunt de la taula. Després de defensar aferrissadament aquesta reforma i, davant de la pregunta de si es “guanyen moltes demandes per violacions de propietat intel.lectual a internet”, la letrada contesta: “has donat en el clau :-)” (amb smiley a l'original). És a dir, el quid de la qüestió d'aquesta reforma es troba en que la indústria no està guanyant moltes demandes (de fet, en casos de pàgines d'enllaços n'han guanyat un total de zero) i d'aquí la necessitat d'una llei l'objecte de la qual no és altre que traslladar el poder de decisió dels jutges al Ministeri de Cultura. En paraules de l'advocada “la necessitat d'aquesta reforma sorgeix senzillament de que no s'està aplicant el Codi Penal de manera correcta”. O el que és el mateix: com els jutges no interpreten les lleis com ho fa la indústria i els seus representants del Ministeri, cal treure'ls del mig. Després de perdre diversos partits seguits, li diuen a l'àrbitre “millor doni'm a mi el xiulet, que ja me n'encarrego jo”.

Només un país inmers en la més absoluta mediocritat moral i intel.lectual pot no dur-se les mans al cap davant de la possibilitat de que un òrgan administratiu decideixi atribuir-se la potestat de qualificar una conducta com a il.lícita només perquè els jutges no le consideren com a tal. Avui el Govern ha decidit que els jutges s'han equivocat amb la seva qualificació de les pàgines d'enllaços de manera que, en endavant, se n'han d'encarregar ells mateixos directament. Demà, què serà? Quina porta s'està obrint amb aquesta proposta?

Estic parlant de pàgines d'enllaços, en realitat, però, la reforma no els afecta només a elles. El tenor literal del text de la reforma és molt més ampli i assenyala directament tota aquella pàgina web que obtengui algun rendiment econòmic, per petit que sigui, i que pugués estar vulnerant algun dret de propietat intel.lectual: un blog amb publicitat que pugi una foto sense permís o que faci una cita que no encaixi exactament en el dret de cita, estaria en el punto de mira.

Mentre això passa, alguns "opinadors" professionals dels mitjans de comunicació, incapaços d'adonar-se'n de que ells són un més dels molts afectats, caricaturitzen aquesta protesta dibuixant-nos com a nens ploraners que volem descàrregues gratuïtes, i això per desconèixer que aquesta reforma ni tan sols ataca directament les descàrregues. El que aquí està en joc és prou greu com per a que es rebutgi fins i tot pels qui estan contra les descàrregues i amb independència del signe polític de cadascú, i és que es tracta de donar el vistiplau a que un govern pugui arrencar de les mans als jutges determinats afers només perquè les decisions que estaven adoptant no els agraden. I no només això, si la reforma acaba cristalitzant en una llei real s'obre a més una altra porta perillosa: permetre que un òrgan administratiu tanqui pàgines molestes en funció del que aquest consideri que és una infracció de propietat intel.lectual. De poc serveix la garantia de que la llei digui que en casos on el tancament afecti la llibertat d'expressió serà un jutge qui decideixi, i per tal de comprendre la manca de solvència d'aquesta garantia n'hi ha prou amb recordar les esborronadores paraules de la Ministra de Cultura en aquesta qüestió: "la intervenció d'un jutge pot caldre en ocasions, però serà la Comissió [del Ministeri de Cultura] qui valori aquesta opció". O el que és el mateix, un cop iniciat el procediment serà el propi Ministeri de Cultura qui decidirà, cas per cas, sobre la seva pròpia competència i sobre la necessitat de que un jutge hi intervingui o no.

(Traducció d'Enfocant.net)