La Marató de la Hipocresia

La Marató de la Hipocresia: motius per un boicot.

Reflexions d'un arqueòleg glamurós

Que el Govern que més ha contribuït en generar misèria en tota la Història de Catalunya, ara tingui la cara dura de fer una pornogràfica “Marató de la Pobresa” a la televisió pública és, sens dubte una repugnant mostra d’hipocresia galopant.

La dreta cristiana té mala consciència després d’haver eliminat els impostos de successions i patrimonis a les rentes més elevades, mentre condemna a l’atur i als desnonaments a la resta de la població, retira PIRMIS, criminalitza la pobresa, anima als joves a marxar a Londres a servir cafès i tanca hospitals i escoles públiques, mentre subvenciona a les de l’Opus Dei.

Ara, després de tants crims, CIU  pretén rentar els seus pecats amb un fútil circ televisat, per tal de donar quatre molletes a la població desesperada, com aquella dita de missa “en Navidad sienta un pobre en tu mesa”. El pitjor, però, és la púrria i la xurma capitalista que mou els fils d’aquesta Marató, tots ells de l’entorn financer i endogàmic dels actuals Consellers, i de Salvador Alemany, president d’ABERTIS i assessor de Mas, mitjançant el CAREC.

1) Les empreses que “aporten” diners a aquesta campanya, per tal de rentar-se la cara (font):

- ABERTIS, l’empresa que cobra tots els peatges a Catalunya, va augmentar el 2011 un 8% els seus beneficis fins als 720 milions d’euros, al mateix temps que redueix la seva plantilla en 400 treballadors. Tot un exemple d’ètica!

- La Caixa, com no, també hi participa, després de rebre 977 milions públics del FROB i acomiadar 3.500 treballadors en el seu procés de fusió.

- Movistar: va tancar 2010 amb un augment dels beneficis del 31% (uns 10.000 milions). Tot i això ha anunciat un ERO per a 8.500 treballadors, al mateix temps que reparteix 450 milions en primes per a directius.

- Pricewaterhouse-Coopers: empresa que es dedica a l’auditoria financera. Assessorava Lehman Brothers el 2008, quan es va enfonsar. El seu president a Espanya era llavors Luis de Guindos, actual Ministre d’Economia. Actualment assessora a la Generalitat de Catalunya en com fer les retallades en Sanitat

- El Corte Inglés: empresa que va aplicar primer la reforma laboral, fent centenars d’acomiadaments per absències justificades al treball

2) El procés d’atorgament de les ajudes es farà mitjançant un grup assessor format, entre altres, per:

- Jaume Lanaspa Gatnau, President de la Fundació La Caixa (entitat que té un pressupost de 168.929.000 euros anuals).

- Josep Santacreu de DKV (empresa d’assegurances mèdiques privades que l’any passat va obtenir uns beneficis de 37,69 milions d’euros)

- Salvador Cardús Ros (col·laborador de La Vanguardia, Grup Godó)

- Anna Mercadé Ferrando, Cambra de Comerç de Barcelon (Patronal dels empresaris comerciants de Barcelona)

Senyors convergents, menys maratons i més polítiques efectives de redistribució de la riquesa, que ja no ens conformem amb les engrunes: volem tot el pastís!

La Marató per la pobresa: un exemple per entendre la dinàmica present i futura del capitalisme

Josep Manel Busqueta

TV3 celebrarà, el proper 27 de maig, un programa especial de recaptació de fons que es destinarà a la lluita contra la pobresa i que seguirà el mateix format de La Marató, que des de fa vint anys recull diners per destinar-los a investigació científica.
Segons informació publicada a La Vanguardia de 19 de març, el programa, batejat com “La Marató per la pobresa”, serà presentat pels periodistes Antoni Basses i Agnès Marqués, i tindrà com a objectiu mobilitzar a la ciutadania perquè realitzi aportacions econòmiques que es destinaran a donar suport al treball que realitzen les entitats socials contra l’exclusió social i la pobresa.
Sota el lema “que ningú quedi en fora de joc” la iniciativa incidirà especialment en la pobresa infantil i en les noves emergències socials derivades de la crisi econòmica.
Penso que una iniciativa com aquesta ens ofereix una molt bona oportunitat per plantejar alguns aspectes de la dinàmica de funcionament del sistema capitalista així com dels seus mecanismes de legitimació i d’algunes de les seves possibles evolucions futures.

El funcionament estructural del capitalisme: més enllà del “capitalisme legal”

A l’article “Apunts sobre la economia furtiva del capitalisme”, inclòs al vuitè informe del Seminari d’economia crítica Taifa “La estrategia del Capital”, se’ns explica com la dinàmica de funcionament del capitalisme va més enllà del que representa l’empara institucional i legal. Més enllà d’aquesta esfera legal del capitalisme que els autors anomenen “nucli dur” existeix un “nucli tou”, conformat per una sèrie d’activitats que se situen en el llindar de la legalitat, la il·legalitat i l'alegalitat, amb l’objectiu de fer més eficient el procés d’explotació i per tant major el benefici que se’n deriva. Així doncs, en un determinat moment, activitats considerades Il·legals, poden passar a ser legals segons resulti més apropiat per la lògica del benefici privat, i viceversa. Per exemple, l’activitat de les Empreses de Treball Temporal (ETT) era considerada il·legal fins que la reforma laboral del 1994 la va legalitzar. El conjunt d’activitats que conformarien aquest “nucli tou” el podríem dividir en tres: la zona fosca, la zona gris i la zona blanca.

En la zona fosca hi trobaríem activitats com el tràfic de drogues, el comerç d’armes o la prostitució. Activitats totes elles entre la legalitat i la il·legalitat segons els propis interessos dels inversors capitalistes. Un autora com Saskia Sassen ja fa anys que defensava la tesi que l’anomenada economia submergida o informal -o fins i tot la il·legal- no són una anomalia del sistema, sinó més aviat elements estructurals del mateix. Segons les dades que es presenten en l’informe del Seminari Taifa, el conjunt del producte criminal brut que conformarien el conjunt d’aquestes activitats se situaria el voltant del 15% del comerç mundial.

En la zona gris, d’aquest nucli tou, es situarien totes aquelles activitats destinades a facilitar l’evasió de capitals. Aquí hi trobaríem des dels paradisos fiscals, activitats financeres legals -malgrat alguns intents infructuosos de situar-les en la il·legalitat- fins a totes aquelles dinàmiques pròpiament legals que faciliten la retirada del capital de la seva contribució fiscal. Aquí hi tindríem tot el que representen les SICAV, les amnisties fiscals -com la de Rajoy- o les suposades reformes excepcionals en la normativa impositiva que històricament s’han realitzat per atreure el capital internacional. També les que caldrien, entre altres, per tal de captar inversions com ara l’Eurovegas.

Finalment dins del “nucli tou” hi trobem un “zona blanca” que inclouria l’activitat perfectament legal de fundacions, determinades Organitzacions No Gubernamentals (ONG), organitzacions sense ànim de lucre, etc. La funció d’aquestes seria legitimar, per activa o per passiva, l’activitat explotadora i agressiva de determinades empreses així com cobrir la funció de legitimació social reservada a les institucions públiques. Així doncs, determinades empreses transnacionals amb una activitat d’espoli i explotació permanent sobre el medi ambient i les persones, en destinar una certa quantitat de recursos a satisfer les exigències de la Responsabilitat Social Corporativa, poden aparèixer davant l’opinió pública com a mereixedores fins i tot de rebre finançament de la Banca Ètica més naïf.

A l’actualitat, el capital, a través dels mecanismes d’extorsió social que representen el deute i les polítiques d’ajust, està aconseguint apropiar-se de tot l’excedent generat socialment. Així doncs, mentre patim una agressió brutal sobre tota la despesa de caire social, sorgeixen de la societat civil diferents iniciatives que, sense qüestionar en cap moment la perversitat assassina del model causant d’aquesta situació, estan disposades a cercar recursos entre la població per tal d’atendre als més desafavorits. Totes aquestes iniciatives com ara, “La Marató per la pobresa”, Cáritas o el mateix Banc dels Aliments, sense una denúncia explícita del model econòmic capitalista i de l’assenyalament conscient dels seus agents executors, financers, empresaris i polítics, esdevenen el poli bo de la tortura quotidiana que el funcionament del capitalisme representa per a milions de persones.

No resulta tolerable que, en societats suposadament avançades com la nostra, s’hagi de recórrer, de manera vergonyosa per a la dignitat humana, a un espectacle televisiu que apel·la a la “bona voluntat” de les persones, per tal de resoldre les necessitats socials d’aquelles que es veuen afectades pel funcionament del capitalisme tal i com és. La societat disposa de suficients recursos, així ho demostren el FROB (Fons de reestructuració ordenada de la Banca) o el FAAF (Fons d’adquisició d’actius financers), per tal de creure i caure en aquesta ignomínia. Com diu la dita, “de bones intencions, l’infern n’està empedrat”.

La cosificació de la crisi. La crisi com a objecte

El mecanisme és ben senzill, es tracta de generar un objecte i a aquest, atribuir-li tota la responsabilitat dels mals i les penúries que patim. Quantes vegades hem sentit en els darrers temps afirmacions com ara: “Creix el nombre de suïcidis a causa de la CRISI econòmica” o bé, “l’atur generat per la CRISI econòmica”. En definitiva la “CRISI” com a responsable de la brutal situació d’agressions i deteriorament social que patim. I ara veurem com la Marató s’acarnissarà amb la maleïda i terrible crisi que, segons el discurs dominant, és la causant de la pobresa tal i com s’afirma en la mateixa web de TV3: “Davant l’evolució de la crisi i com està afectant la nostra societat, TV3, Catalunya Radio i la fundació La Marató de TV3, tiren endavant una acció excepcional: La Marató per la pobresa”.

Aquesta forma de procedir, molt ben explicada per Marx en la teoria del fetitxisme de la mercaderia, ens demostra com una de les característiques de la dinàmica de funcionament del capitalisme és atribuir als objectes funcions i responsabilitats causades pel conjunt de les relacions socials que conformen la dinàmica del capitalisme. Així doncs, si aconseguim desfer-nos del fetitxe, veurem que la crisi no és res més que l’expressió del funcionament del capitalisme, no és un cos estrany, fantasmagòric i pervers, que com la Bruja Avería de la “Bola de Cristal” es passa el dia proclamant a dreta i esquerra allò de “Viva el mal , Viva el capital”, “Viva la injusticia Social”.

Atribuir a la crisi la responsabilitat de la situació social que vivim no es res més que un bonic truc d'escapoliment de tots aquells que defugen dir les coses pel seu nom i acceptar que el model de societat en que vivim és un model injust on cada cop una part major de la població és rebutjada dels mecanismes d’integració, sobretot el treball assalariat, que permeten aconseguir els recursos per satisfer les necessitats materials fonamentals. En un capitalisme ofegat per les seves contradiccions internes, que l’han portat a una situació de sobreproducció, cal entendre l’agressió social que estem patint com un clar intent d’aconseguir beneficis majors a partir d’apoderar-se de tot l’excedent possible. Mentrestant, s’avança en la transició cap un capitalisme sense drets socials amb uns menors nivells de creixement i per tant, tenint en compte la capacitat productiva, amb molta menys població integrada en el seu funcionament. Així doncs la societat del futur passa per la reconfiguració d’un capitalisme més agressiu, explotador, sense drets socials i molt més excloent.

La democràcia flexible. Les noves formes de pseudoparticipació

George Soros, aquest filantrop dels mercats finances, ja afirmava al 1996 que els “mercats voten cada dia, obliguen als governs a adoptar mesures certament impopulars però imprescindibles. Són els mercats els que tenen sentit d’Estat”.
Avui, ni el més incrèdul dubta de l’acompliment, fil per randa, de la sentència del filantrop. En el nostre àmbit més proper hem vist com l’article 135 de la constitució espanyola es modificava, sense cap debat públic, per consagrar al més alt nivell legal, l’obligatorietat del control del dèficit. A dia d’avui el sector financer dominant, col·loca sense rubor els seus representants en les altes instàncies dels governs europeus. I veiem com cada dia les societats de tots els Estats europeus ballen al compàs de les agències de qualificació i del seu hit la “prima de risc”. Ja no hi ha dubte que les decisions rellevants per a la dinàmica del funcionament actual de la societat estan absolutament fora del control de la ciutadania. La democràcia ha mort! (si es que mai havia estat viva).

Davant d’una absència tant rellevant i sentida, pel que fa a la legitimació del funcionament del capitalisme, només queda apel·lar als succedanis per tal de mantenir viu l’esperit de la participació ciutadana. La democràcia queda reduïda a votar cada cert període de temps per consagrar l’alternança en la gestió del mateix model, animar al nostre estimat equip de futbol en un afany esdeveniments d’identificació col·lectiva transclassista i sobretot ens queda participar en esdeveniments com el que ens proposa la Marató per la pobresa. Una proposta d’autorganització de la ciutadania animada per l’star system de l’espectacle televisiu amb un fi social no gens menyspreable i sobretot noble: ajudar-nos entre nosaltres. Això si, sense criticar ni gosar denunciar un model de societat fracassada.
Espectacles com la Marató de la pobresa serveixen per aixoplugar-nos en la falsedat d’un discurs de solidaritat social que darrera el show televisiu legitima l’ascens d’un model de societat que s’aproxima perillosament al feixisme, i on per exemple es nega l’atenció sanitària a les persones sense papers. Aquesta és la realitat!

La pobresa té causes. Les causes tenen responsables. La pobresa té responsables

Iolanda Fresnillo, Observatori del Deute en la Globalització /Comissió de Comunicació de la FCONGD

Els mitjans de comunicació tracten de mostrar-nos diàriament les conseqüències de la crisi econòmica a casa nostra. La Marató de la Pobresa que tindrà lloc el proper diumenge serà un esdeveniment especialment destacat per donar visibilitat un cop més a aquestes conseqüències de la crisi financera i econòmica sobre les vides de milers de ciutadanes i ciutadans.

Segons la Taula d'Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, 1 de cada 5 catalans és pobre. Els mitjans de comunicació tracten de mostrar-nos diàriament les conseqüències de la crisi econòmica a casa nostra i arreu del continent europeu. Desnonaments de famílies sense recursos, augment de l'atur, la indigència o l'assistència per part de menjadors socials i altres serveis d'atenció etc. Aquest increment de la pobresa vinculat a l'actual crisi econòmica es va desvirtualitzant i pren rostre dia a dia amb reportatges i notícies a diaris i televisions de tots els colors. La Marató de la Pobresa que ha posat en marxa TV3 és i serà un esdeveniment especialment destacat per donar visibilitat un cop més a aquestes conseqüències de la crisi financera i econòmica sobre les vides de milers de ciutadanes i ciutadans.

Però els mitjans rarament posen l'accent en analitzar els orígens i els perquès ni els responsables d'aquesta situació, centrant-se sovint en la vessant més "humana", històries personals que tracten d'apropar-nos la realitat que viuen milers de ciutadanes del nostre país. Però l'empobriment creixent de la població catalana no és una epidèmia que sorgeixi del no res, sinó la conseqüència d'uns fets i d'unes polítiques determinades.

Durant dècades hem viscut en un país que ha sostingut el seu creixement en base a l'especulació immobiliària i al turisme. Quan la crisi financera ha fet esclatar la bombolla immobiliària i la recessió econòmica arreu d'Europa ha fet recular els ingressos del turisme, el castell de cartes ha començat a desmoronar-se. Sovint s'apunta a ciutadans i ciutadanes com a responsables de la nostra pròpia sort. Se'ns acusa d'haver "viscut per sobre de les nostres possibilitats", d'haver contribuït hipotecant-nos fins a les celles en aquesta bombolla immobiliària i que, per tant, som víctimes de la nostra pròpia actuació.

Qui ha viscut per sobre de les seves possibilitats?

L'increment de la precarietat laboral i la disminució de poder adquisitiu no es una realitat nova, sinó que es dóna des de fa anys, fins i tot en l'època de "vaques grosses". Una realitat que s'ha agreujat amb la crisi i l'esclat de la bombolla immobiliària. Segons Roger Palà, periodista del Grup Barnils, "al 2004, en plena “bonança”, el 40,6% de les llars catalanes vivien amb menys de 19.000 euros nets anuals (...) De 1995 a 2005, l'Estat espanyol es va convertir en l'únic estat membre de la OCDE en què el poder adquisitiu mitjà va baixar: concretament un 4% (...) Entre 2004 i 2010 els salaris de les cúpules directives de les quinze principals entitats bancàries espanyoles van créixer un 48% de mitjana". 

Les polítiques dels diferents governs, juntament amb les facilitats ofertes per les entitats financeres, han alimentat a l'Estat espanyol l'espiral de l'especulació immobiliària. La Llei del sòl del PP pbria la veda al 1998 amb la liberalització de "matèries tan sensibles com la qualificació del sòl". La formació en l'imaginari popular del mite "el totxo mai perd valor", alimentada per campanyes publicitàries de bancs i caixes, juntament amb polítiques públiques com la privatització de la banca, la desregulació del mercat de crèdit, les ajudes fiscals a la compra de vivenda (en detriment del lloguer) o l'aniquilació del parc públic d'habitatges, inflen aquesta bombolla. El sector bancari espanyol, mancat de liquiditat, s'endeuta amb l'exterior per poder prestar a promotores per construir milions d'habitatges, i a famílies per a assegurar la venda d'aquests habitatges. Són aquests bancs els que s'han endeutat per sobre de les seves possibilitats i de les possibilitats del mercat, i són ells els que estan sent rescatats.

Aquest cercle viciós ens ha portat a la situació actual, amb un deute espanyol que ronda el 400% del PIB, la major part del qual correspon a entitats financeres (34%) i empreses no financeres (29%). Un cercle viciós que, combinat amb la recessió econòmica, ha portat a que, des de l'inici de la crisi al 2007, "més de 330.000 execucions hipotecàries a tot l'Estat han deixat centenars de milers de famílies al carrer i amb un deute de per vida". 

Afrontar la crisi amb més crisi social?

Les mateixes administracions públiques que han fomentat l'especulació immobiliària, lluny de prendre mesures que facilitin a les famílies la sortida de la crisi, s'entesten en fer retallades i reformes que no fan més que agreujar la crisi social al país. La negativa, per exemple, d'acceptar la proposta de dació en pagament retroactiva, la moratòria dels desnonaments i una política de lloguer social, tal i com proposa la iniciativa d'ILP engegada des de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) i d'altres entitats, és un exemple de com des del Govern no fan tot el que està en les seves mans per evitar un major empobriment de la població. De fet, 36.800 catalans no tenen llar o pateixen allotjament inadequat i cada dia s'executen 21 desnonaments a Catalunya. Dues realitats que no es poden desvincular.

Les entitats financeres han gaudit a més d'immunitat en casos com el de les Participacions Preferents, en el que milers de persones, especialment gent gran, han vist segrestats els seus estalvis i, per tant, les seves possibilitats de supervivència o de suport familiar. CaixaBank (patrocinadora de la Marató de la Pobresa) o Unnim estan entre les entitats que més afectats han deixat en aquest escàndol.

La gestió de la crisi en base a l'austeritat, alentada des de Brussel·les, Frankfurt i Washington (per la Troika de la UE, BCE i FMI), no ha millorat la situació. "Les retallades responen més a decisions ideològiques que a propostes tècniques de millora i aquestes acabaran tenint un impacte molt negatiu en la cohesió social".  Un exemple clar el trobem amb la Reforma Laboral, que lluny d’estar pensada per generar ocupació, s’adreça a facilitar la gestió empresarial per assegurar-se els beneficis. Unes retallades, reformes i privatitzacions que no només suposen un retrocés en drets bàsics com la salut o l'educació, sinó que deixen milers de persones dependents sense prestació. La Taula del Tercer Sector ja ha alertat que les retallades tindran un efecte directe en milers de persones, entre ells els discapacitats, i altres persones vulnerables .

Les retallades les justifiquen per fer front a l'increment del dèficit públic de les administracions. Un dèficit que seria fàcilment eliminat si s'acabés amb el frau fiscal, que al nostre país arriba als 80.000 milions d'euros a l'any. No deixa de ser sorprenent que al menys quatre de les empreses que col·laboren amb la Marató de TV3 (La Caixa, Abertis, Movistar (Telefónica) i Gas Natural) tinguin seus a paradisos fiscals.

Més enllà de les nostres fronteres també hi ha crisi, la mateixa crisi amb els mateixos responsables

Hem de tenir en compte, a més, que aquesta crisi no és cap novetat, doncs té infinites similituds amb aquella que han patit els països del Sud des de la dècada dels 80. A la dècada dels setanta, bancs del Nord i Institucions financeres internacionals van inundar els països del Sud, sobretot a Amèrica Llatina, però també a Àsia i Àfrica, de crèdit barat. L’excés de liquiditat degut a l’augment del preu del petroli, la necessitat de subvencionar les exportacions i l’ús del crèdit com a instrument de suport a governs amics durant la Guerra Freda, van ser alguns dels factors que van fer augmentar els préstecs cap al Sud i, per tant, el seu deute extern. A inicis dels vuitanta, la sobtada pujada dels tipus d’interès i la caiguda dels preus internacionals de les matèries primeres, van portar a molts països a una crisi del deute que avui encara pesa sobre ells.

Aquests països, exhausts, no van poder seguir pagant als seus creditors i, tal i com han fet Grècia, Irlanda o Portugal avui, van acudir a les institucions financeres internacionals, especialment l’FMI i el Banc Mundial, a la recerca d’ajuda. Aquestes institucions els oferiren nous crèdits, per tal que els països endeutats poguessin fer front al pagament del deute acumulat, però a canvi de l’exigència d’aplicar reformes, privatitzacions i retallades que, de fet, impossibilitaven garantir el benestar de la població. Aquests ajustos, coneguts com a “Plans d’Ajustament Estructural”, no només implicaren retallades socials, sinó també la imposició d’un model econòmic basat en l’obertura de mercats i l’exportació a qualsevol preu de matèries primeres, amb l’únic objectiu d’aconseguir divises per pagar les creditores. Lluny de significar una sortida a la crisi del deute, aquests plans varen enfonsar nombrosos països en dècades d’empobriment, varen incrementar les desigualtats i varen suposar una incessant transfusió de recursos cap a les seves creditores. Aquesta mateixa lògica de fugida cap endavant, en què es prioritza el pagament del deute i la continua acumulació de beneficis en mans de les grans empreses, per damunt de qualsevol prestació social, és la que ara s’està imposant a Europa.

Les mateixes entitats financeres que juguen amb els estalvis i les cases de la gent a Catalunya, són les que inverteixen en especulació alimentària agreujant la fam al Sahel. Les mateixes empreses que evadeixen impostos aquí, fan inversions irresponsables, explotant les treballadores a Bangladesh, malmetent el mediambient a l'Amazonia o violant els drets de comunitats indígenes. Parlem, per exemple, de CatalunyaCaixa, Inditex o Repsol, per posar exemples concrets. 

Els mateixos que han imposat les retallades, reformes laborals i privatitzacions durant dècades als països d'Amèrica Llatina, Àfrica, Àsia i Europa de l'Est, són els que ara imposen les mateixes mesures a la vella Europa. I resulta evident pensar que els experts economistes del FMI, la Unió Europea i el BCE coneixen perfectament els impactes que aquestes mesures han tingut al Sud i estan tenint a Grècia, Irlanda, Portugal o l'Estat espanyol.

¿Una marató per la pobresa? Sempre i quan s'exigeixi Justícia, no Caritat.

Com ens proposava Albert Sales, politòleg i sociòleg a la UPF, arran de l'anunci de la Marató contra la Pobresa de TV3, on es veuen cinc ciutadans al voltant de quatre cadires, més que convidar-nos a compartir les cadires (cosa que la societat ja ha demostrat que sap i està fent), "faltaria obrir el debat sobre qui ha enretirat la cadira que falta. Potser hauríem de buscar-la a les oficines d’alguna de les empreses patrocinadores de la pròpia marató…"

Per que la Marató ajudi realment a canviar les coses, és imprescindible que s'allunyi d'actituds caritatives, de la pràctica d’un assistencialisme que supleixi les funcions que haurien de desenvolupar les Administracions públiques. Més enllà de sensibilitzar la població per a que aporti el seu granet de sorra en forma de recursos econòmics, és imprescindible que posem sobre la taula les responsabilitats que s'amaguen darrera de la situació d'empobriment que estan vivint avui milers de famílies catalanes i d'arreu del món. Només fent front a les arrels del problema podrem construir, entre totes i tots, un món sense desigualtats i, per tant, sense pobresa.