Jo vaig estudiar a la pública

Jo vaig estudiar a la pública

De qualitat, científica, laica i gratuïta

Jo vaig estudiar a un col·legi públic, vaig fer el batxillerat a un institut públic i vaig cursar la llicenciatura de Dret a una universitat pública. Segurament, la percepció de cada estudiant de la pública serà diferent, però puc, això sí, traslladar la meva experiència.

Com la pràctica totalitat de famílies obreres, no s'optava per l'educació pública únicament com una aposta de model o ideològica, sinó com una necessitat social. Es pretenia escapar així d'aquest il·lícit conegut per tothom, però sobre el qual no s'actua, pel que fa al cobrament que realitza l'educació privada concertada, alhora que seguir en un criteri de proximitat física.

L'ensenyament primari el vaig fer durant els anys vuitanta i començaments dels noranta al Col·legi Públic Ignasi Iglésias del barri d'El Pedró de Cornellà de Llobregat. Mai vam ser plenament conscients del que significava una escola a un barri obrer en aquella dècada. Ara, més de vint anys després, des de la perspectiva adulta, en puc descriure la realitat.

En primer lloc, la composició social del centre era una plasmació de la majoria de la societat: fills i filles de famílies obreres que patien per igual els efectes de l'atur o del desenvolupament d'una incipient aristocràcia obrera, des de la segona residència fins a la lumpenització. Més enllà de la realitat social i econòmica, compartíem aula amb alguns nens i nenes d'ètnia gitana, amb els primers nou vinguts d'origen no estatal, amb companys o companyes que patien algun tipus de disminució física o psíquica. Això ens separa d'aquesta visió sectària i elitista de bona part de l'educació privada, on se segrega el diferent —en el millor dels casos— i es discrimina el dèbil en d'altres. Evidentment, a la pública no dividim segons nivell de coneixements, intel·ligència, classe, raça, origen o gènere. Com poden ser capaços de separar els nens de les nenes, els qui presenten dificultats físiques o psíquiques dels que no en pateixen? A la pública, ens relacionàvem d'una manera natural, amb criteris d'igualtat, nens i nenes diferents. Segregar és maleducar, és incorporar des de la infatesa un projecte adoctrinador on es posa una diana a la persona diferenta.

Sens dubte que aquell model públic tenia dos grans orígens o causes: d'una banda, el requeriment del moviment obrer i sindical per la construcció d'educació pública, de qualitat, científica i laica. Aquesta, juntament amb la sanitat i el sistema de Seguretat Social, han estat la gran expressió de salari indirecte. D'una altra, els —i sobretot les— professionals que s'hi van incorporar des de finals dels anys setanta als centres públics amb una concepció científica i humanística de l'educació. Les macances materials quotidianes de la pública eren compensades amb escreix amb les alternatives d'una generació de dones que desenvolupaven el seu gran nivell professional i essència de gènere. Però, a més, el nostre aprenentatge no va ser només de coneixements teòrics sinó també de la pròpia realitat: la majoria de les mestres i AMPAS ens recordaven quotidianament que la situació dels nostres centres era conseqüència de la nostra capacitat per a mobilitzar-nos i construir una educació pública de qualitat, alhora que feien de l'autogestió un procediment per a la compra de llibres, les activitats extraescolars, les festes de fi de curs, etc., etc. Segurament és el millor exemple per al constructivisme a mig camí entre Piaget i Vigotsky. Cada procés de mobilització de la comunitat educativa ens mostrava tant l'origen de la nostra educació como la manera de defensar-la.

La participació democràtica era una expressió de normalitat, els Consells Escolars. Amb dotze anys vaig participar en la gestió del centre conjuntament amb les meves mestres i els treballadors i treballadores no docents. També vaig conèixer el representant de l'Administració com un entrebanc per al desenvolupament. Igualment, observava com des de les AMPAS fins a la totalitat dels i les que hi treballaven, al centre, escollien els seus representants. És difícil entendre com es pot parlar de democràcia i llibertat i que aquestes restin fora dels indrets on les futures generacions són formades.

Evidentment, en el terreny formatiu la pública mostrava un alt nivell i la remoció parcial de la clàssica divisió social. D'un grup d'uns vint-i-dos estudiants, que fou el promig de la meva primària, més del 50% vam acabar estudis universitaris. Apreníem i apreheníem a través de l'esforç, el treball, el respecte, la solidaritat i el procedir col·lectiu. Encara que pugui semblar un objectiu de mínims, amb el pas del temps he entès una frase que em semblava un menyspreu amb dotze anys: “Només vull que seieu bé a la cadira i que escrigueu sense faltes d'ortografia”; ara li he d'agrair a aquella mestra la disciplina per a respectar la nostra salut i escriure d'una manera correcta.

L'educació secundària la vaig cursar a l'Institut d’Educació Secundària Jacint Verdaguer del barri de Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat, el meu barri. Allò que fins als anys vuitanta era l'estructura d'una d'aquelles clàssiques Escoles Nacionals nascudes alhora que el barraquisme vertical dels barris obrers de la perifèria, va anar transformant-se en un centre de batxillerat. No n'hi havia prou centres de BUP en zones de classe treballadora perquè els fills i filles de familíes obreres som preparats per a un destí d'explotació i precarietat.

Allà, el jovent conexia l'amor, el sexe, les profundes frustracions de l'adolescència. Mai vam ser educats en l'homofòbia, en un únic model de família o en la castedat, si bé se'ns insistia en les necessàries altes cotes de responsabilitat sexual.

Si alguna cosa recordo de l'ensenyament secundari són les profundes discussions. A la tediosa Física i Química l'acompanyava el Llatí o el Dibuix tècnic, però mai oblidaré aquelles classes d'Història on debatíem sobre la Revolució soviètica, la Revolució francesa o les col·lectivitzacions com a resposta al feixisme, i mai hi vaig sentir parlar de “l'època de Franco”, que sempre se'ns va identificar com a “dictadura franquista”. La nostra història no era 1789, 1917 o 1936, sinó els processos i la clara identificació de la lluita de classes com a motor de la mateixa. Difícilment explicable la dialèctica com a mètode d'estudi de la Literatura o de la Filosofia. Si els governs reaccionaris de torn no ens arreglaven els vestuaris, féiem una Educació Física on no s'hi podia suar (malabars!!!, i no parlo metafòricament).

Tot això va determinar l'espai més lliure de la meva vida: no podia treballar, a la pràctica no estava sotmès a cap autoritat política o administrativa, però gaudia de les grans passions humanes. Per als qui vivíem als guetos lingüístics de la Catalunya de la immigració, això també ens permetia d'aprofundir en el coneixement teòric de la llengua del país que havia acollit les nostres famílies, així com el coneixement de la cultura de la nació on vivíem. Vam ser d'una manera natural la generació de la immersió lingüística, una cosa que s'entenia amb orgull i no amb separació per qüestions d'origen. Des del punt de vista dels coneixements, només cal que aporti una dada: tot el meu grup de lletres pures que vam fer la prova de selectivitat la vam aprovar, i les nostres notes mitjanes eran superiors a la mitjana de Catalunya. A la pública res no s'aconsegueix a base de pagar, sinó d'esforçar-se i estudiar.

Per últim, però no per això menys important, si a la primària vaig conèixer la participació en la gestió, a la secundària vaig descobrir l'organització i la mobilització com a eines cabdals per a defensar-la. Ens afiliàvem a sindicats d'estudiants, organitzàvem assemblees —algunes d'elles en hores lectives— i informàvem sobre les convocatòries de jornades de lluita i vaga, però també sobre tàctica i estratègia. La repressió no ens va arribar mai dels nostres professors i professores; ells feien el seu paper però somreien amb orgull davant de la dignitat, la disposició a la lluita d'una generació que ens trobàvem en mig de la gran travessia del desert de les organitzacions de l'esquerra. Això no ens fa oblidar aquells esquirols que sempre vam tenir a l'educació pública —la primera barricada va ser per ells—. Vam conèixer que la policia no servia només per a l'educació vial, sinó que tenia una intrínseca naturalesa repressiva.

El salt a la universitat, en el meu cas la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, es va transformar en la gran desil·lusió sobre el sistema educatiu públic. El primer any, davant del gran dictat que esdevenien la majoria de les classes, vaig decidir de no aparèixer-hi gaire, vaig optar per dedicar la majoria del meu temps a la defensa de l'educació pública de qualitat. Així, la primera de les quatre beques compensatòries —combinació entre situació econòmica familiar de baixos ingressos i alts resultats acadèmics— que vaig rebre del Ministeri d'Educació la vaig reinvertir en la defensa d'aquella educació. Invitaria al director del diari La Reacción (La Razón, s'anomena oficialment), que titlla de mals estudiants els activistes en defensa de l'educació pública, a que posem damunt la taula els nostres excel·lents i matrícules d'honor en les llicenciatures cursades. La dreta criminalitza que joves de famílies obreres estiguin estudiant fins els 28 anys perquè desconeix que els mateixos esdevenen herois quotidians tot compaginant estudi i feina; sempre vam haver de fer-ho, i més ara. En realitat, el rerefons de la qüestió és que no entenen que l'Estat hagi de formar aquells que han de ser objecte d'unes altres activitats a la societat.

Amb el pas dels anys vaig poder conèixer com els hereus de la dictadura franquista i els neoliberals s'aprofitaven del sistema, el mateix que volien ensorrar. Això sí, la universitat pública em va permetre de coincidir amb una pluralitat a la qual no estava avessat, compartir aules amb els fills de la petita burgesia, fins i tot amb els de la burgesia que no apostaven per l'educació privada. Cap d'ells tenia un nivell formatiu superior al meu, la qual cosa podria trencar aquesta visió absurda de “privada = alt nivell, pública = baix nivell”. Això té la màxima importància perquè troba essència de la possibilitat de que entre un sector de fills i filles de famílies obreres ha aportat l'educació pública de formar-se amb igual nivell que aquells que per la seva realitat econòmica o visió social accedien a la privada.

Seria injust si no fes una valoració positiva de la universitat pública al meu pas com estudiant. De la memorística, el treball constant i persistent com elements importants en la formació (si bé el primer sempre l'he detestat, al menys ens separa de les llicenciatures a cop de talonari). No em cansaré de repetir que a la pública és treball i esforç. Sens dubte que el millor record i el que més valoro de la universitat són els docents de gran nivell tècnic i intel·lectual que mai van cedir als interessos dels grups de poder i empreses: el professor que en un departament de Dret del Treball copat per conservadors no renunciava a explicar el caràcter tuïtiu de la matèria; el grup de professors de Dret Penal i Penitenciari que ens recordaven els elements antidemocràtics del sistema i l'incompliment de la legalitat a les presons, i sobretot la pràctica totalitat dels professors de l'Àrea de Filosofia del Dret, que amb les seves classes i seminaris no només elevaven el nivell intel·lectual de la universitat, sinó també el nivell moral: era possible i necessari construir des del rigor tècnic un món millor i diferenciat de la societat que ens tocava de viure.

Va ser l'Educació Pública la que em permetre fugir del destí d'explotació, precarietat i atur que el sistema oferia al jovent del meu barri. El destí també m'ha permès de retornar parcialment allò que vaig rebre de la pública: d'una banda, optant per treballar per i per als qui en la seva reivindicació van donar-li origen, la classe treballadora i el moviment sindical, i de l'altra, la possibilitat d'impartir classes com a professor associat de Dret del Treball de la Universitat Autònoma de Barcelona. Intento ser el més rigurós possible amb el contingut dels programes de les assignatures i facilitar-ne l'aprenentatge. Mai adoctrino —això no forma part dels valors de la pública—, però sí que els recordo als alumnes i les alumnes amb qui comparteixo classes que ells no paguen per un títol —per això ja hi ha algunes universitats privades—, sinó que es matriculen per exigir formació i rebre coneixements. També aquest exercici com a docent m'ha permès d'observar com un catedràtic reconstrueix la totalitat de la matèria que ha d'impartir en tot un semestre en 48 hores per tal d'adaptar-ne el contingut als canvis normatius, com una professora associada que no sap si el proper curs li renovaran el contracte hi posa tots els seus coneixements humanístics i pedagògics per a, un cop acabat el seu temps de tutories, dedicar atenció a una alumna. D'aquesta tasca i comportament mai no en parlen els mitjans de comunicació quan fan al·lusió a la pública.

Les propostes del Govern de Rajoy i de Rigau a Catalunya, o el seguidisme que practiquen alguns rectorats, signifiquen ensorrar el sistema que tant havia costat de construir, imperfecte però que podia seguir millorant. Els coneixements que vaig adquirir a l'educació pública em permeten d'analitzar diferentes qüestions: els actuals governs la veuen no com una inversió (en formació, en cultura, en felicitat, etc.), sinó com una despesa per a l'Estat. Segons la seva anàlisi, “per a què formar joves en un sistema públic de qualitat quan hi ha un 50% d'atur juvenil? Que es formi amb qualitat qui s'ho pugui pagar”. El seu objectiu és convertir l'educació primària i secundària en un servei mediocre, destinat a atendre els fills i les filles dels sectors més explotats, més precaris, més oprimits. La universitat haurà d'apujar el preu de les matrícules i convertir el sistema de beques no en un mètode redistributiu de rendes, sinó en un caçador de grans cervells. Així, la mateixa també es degradarà alhora que només serà assequible per a rendes mitjanes o altes, tot expulsant per raons econòmiques gran part de la societat.

Fer miques el sistema públic no només té un objectiu classista i economicista, sinó un objectiu ideològic: soscavar un marc de formació científica i rigurosa que pot respondre com a espai de pensament crític, pràctiques democràtiques i qualitat docent. Alhora, la pública ha estat durant les darreres tres dècades un espai d'integració social i cultural, capaç de lluitar contra la segregació.

És una utopia reaccionària plantejar que la pròpia existència d'un sistema públic de qualitat és la garantia d'una societat igualitària. Sota el capitalisme la igualtat no pot existir, però sense una formal igualtat d'oportunitats no només no es construeix un món desigual, sinó que es desenvolupa una realitat discriminatòria. Si alguns dels qui vam créixer i viure a barris obrers hem fugit d'una realitat on l'explotació i l'atur eren el nostre destí, els nous fills i filles dels qui ara ocupen aquests barris, en bona part immigrants extracomunitaris, no només rebran un tractament desigual sinó que directament seran discriminats.

No plantejo mai el fet d'escapar de l'explotació i l'atur com un èxit, sinó que aquest es troba en poder desenvolupar-se econòmicament sota paràmetres d'ètica, dignitat i orgull, cosa, per cert, que es dóna més entre la classe treballadora que entre els i les professionals. Però si fins ara era possible viure més que dignament en la condició d'assalariat, després de la reforma laboral cada vegada serà més complex. De la mateixa manera, els canvis dels serveis sanitaris i de les pensions pretenen construir sistemes públics degradats per als qui no puguin complementar-los amb sistemes privats.

Com ex alumne i docent de la pública, no n'hi ha res de més pedagògic que lluitar-hi, per ella. La primària em va ensenyar a escriure però també a adoptar una postura ferma, la secundària a lluitar, discutir i comprendre la nostra història i el país on vivíem, i la universitat la memòria i el rigor professional. A la pública identifiquem allò que és diferent per tal d'integrar-ho, però mai el mètode científic ens duu a concloure que les construccions històriques són fruit de la fatalitat, sinó que més aviat se'ns indica la nostra capacitat per a lluitar com a obligada responsabilitat moral.

[Vidal Aragonés és advocat laboralista del Col·lectiu Ronda i professor associat de Dret del Treball i de la Seguretat Social de la Universitat Autònoma de Barcelona]

31/5/2012

(Traducció d'Enfocant.net)