Genova 2001 i la sentència 10x100 | Horitzonts de Glòria.

La justícia italiana, aquesta tarda, no és gaire diferent d'aquella militar de la pel·lícula de Kubrick (que s'inspirava en un fet real). També allà n'hi havia un valent advocat defensor, que era derrotat per una sentència grotesca, gairebé una caricatura pel grau d'absurd que hi havia en ella.

La justícia italiana ha decidit que cinc persones pagaran per totes. Es podrien afegir unes altres cinc. I així s'obté l' "a cadascú lo seu" polític amb la sentècia sobre l'asalt a l'escola Diaz. Poc importa que les condemnes dels policies siguin per pallises i la carniceria planejada de persones, a més indefenses, mentre que les condemnes als manifestants són per destrucció de coses, d'objectes inanimats, al bell mig del caos generalitzat. Alguns d'aquests últims s'emporta deu anys de presó.

Deu anys. Gairebé el mateix temps que ha passat des de llavors. Pel camí les vides d'aquestes persones potser han canviat qui sap com respecte a aquells dies. Pel camí els danys materials a les coses han estat reparats, les assegurences han pagat, el món ha canviat Pel camí han aparegut de manera recurrent (en loop) sobre tots els canals de comunicació, fins a ser part de l'imaginari col·lectiu, les imatges del què va ser Gènova durant aquells dies, del comportament de les forces de l'ordre, del clima que s'havia creat. Des de llavors sobre la cimera del G8 de Genova s'han realitzat documentals i pel·lícules, s'han publicat decenes de llibres, s'han escrit rius de tinta. I desprès de tot això, ha d'arribar una sentència que preten de fer pagar el compte a deu persones, metafòricament triades pel destí, gràcies a una gravació enlloc d'una altra, d'una foto presa un segon abans enlloc d'una un segon després. Els tres soldats de la pel·lícula de Kubrick.

Jo vaig ser  a Genova aquell juliol de fa onze anys. Estava rere la primera fila de escuts de plexiglass a la via Tolemaide, quan la manifestació va patir duríssimes carregues i va ser asfixiada pel gas, mentre seguia un recorregut autoritzat. Amb deu mil persones al darrera no era possible retrocedir, i l'única solució per salvar-nos i impedir que la gent fos aixafada va ser respondre la càrrega com es va bonament poder, i finalment, després del desastre, després de la batalla, després de la mort, protegir la cua de la manifestació que tornava enrere sota  l'aigua a pressió de la policia. I jo també vaig ser el dia següent, junt a tants d'altres, a pujar amunt per carrerons i camins amb els helicòpters a sobre, fins al damunt de la ciutat, per retornar tothom a la base.

Jo podria haver estat un d'ells. Un d'aquests soldats triats per sorteig. En canvi, sóc aquí que escric, en el cor de la nit, incapaç de dormir, sapiguent ja que demà la cosa anirà millor, que dormiré un pel més, i que poc a poc podré concedir-me el luxe de reduir tot això a un record lleig i llunyà. Ells no. Les vides que han portat durant aquests onze anys s'interrompeixen i Genova torna a començar da capo, des del començament.

Aquest país té el final que es mereix. A Genova l'any 2001 ens manifestàvem contra el poder oligàrquic dels grans organismes econòmics internacionals. Ens referíem principalment a les fallides receptes neoliberals que l'FMI imposava als països més pobres, devastant les seves economies amb el xantatge i ofegant-los amb el mecanisme del deute. Avui aquella recepta ens l'apliquen a nosaltres. A Italia ara manen els comisaris no electes del BCE, i ens apliquen la mateixa recepta a base de retallades a la despesa pública, l'objectiu de les quals en definitiva es redueix un enunciat molt simple: salvar els rics.

Teníem raó.

Hem perdut.

L'enemic conserva els ostatges.

Fins quan la marea no pujarà un altre cop.