Garzón, Egunkaria i l'Estatut de Catalunya: la transició espanyola a la banqueta

Garzón, Egunkaria i l'Estatut de Catalunya: la transició espanyola a la banqueta

Les últimes setmanes s'han vist políticament sacsejades per l'actuació de diferents tribunals espanyols. Primer, el jutge instructor del Tribunal Suprem, Luciano Varela, es feia ressò de les acusacions de dues organitzacions d'ultradreta i decidia de procedir penalment contra el jutge Baltasar Garzón per la investigació dels crims franquistes. Uns dies després, l'Audiència Nacional absolvia cinc periodistes i responsables d'Egunkaria, un periòdic basc tancat fa set anys per suposada vinculació amb ETA en el marc d'un procés caracteritzat per múltiples vulneracions dels drets dels detinguts i de la llibertat ideològica i de premsa. Finalment, els sectors més conservadors del Tribunal Constitucional aconseguien imposar un nou ajornament de la sentència sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, un text aprovat fa més de tres anys i mig pel 90% del Parlament català, les Corts Generals i un referèndum.

A partir d'una lectura superficial, hom podria pensar que aquestes decisions no guarden massa relació entre sí. Ben vistes, però, són un reflex força nítid d'algunes de les principals hipoteques d'una transició que la propaganda oficial ha volgut modèlica: des de la impunitat dels crims del franquisme i l'absència d'una genuïna regeneració de l'aparell judicial heretat de la dictadura, fins a la manca d'una resposta adient a la qüestió del pluralisme territorial de l'Estat, començant per les reivindicacions nacionals i culturals provinents d'Euskadi i Catalunya.

El tabú de la investigació judicial dels crims franquistes i les tribulacions d'un jutge amb molts rostres

El procés contra Garzón per suposada prevaricació en la investigació del franquisme no pot deslligar-se de l'aferrissada resistència de la dreta espanyola (i de part de l'esquerra) a revisar, sobre tot en seu judicial, el pacte d'oblit que la transició va suposar pel que fa als fets esdevinguts durant la dictadura.

Les querelles presentades contra Garzón no són actuacions qualssevol. En primer lloc, perquè al darrere s'hi troben connotades organitzacions d'ultradreta com Manos Limpias i Falange. Aquestes organitzacions han aconseguit dur als tribunals les versions més extremes d'algunes de les tesis sobre la "memòria històrica" defensades pel propi Partit Popular. Això hauria estat impossible, evidentment, sense el vist-i-plau d'un sector important de l'aparell judicial. Un aparell que, com va recordar fa poc l'ex fiscal Carlos Jiménez Villarejo, està lluny d'haver trencat els seus vincles amb el règim franquista.

Aquesta caracterització, evidentment, contrasta amb la imatge d'un Poder Judicial plenament democratitzat després de la transició. Tanmateix, és especialment aplicable a algunes instàncies jurisdiccionals com el propi Tribunal Suprem o l'Audiència Nacional, hereva del Tribunal d'Ordre Públic, d'infausta memòria. No sorprèn, en aquest context, que la Sala del Penal del Tribunal Suprem que va admetre les querelles dels grups ultra contra Garzón nomenés ponent en el seu moment el jutge Adolfo Prego, un conspicu opositor de la Llei de Memòria Històrica. Prego, de fet, fou un dels signants del manifest contra la llei impulsat per l'associació dretana DANAES (Defensa de la Nación Española) i és un confés seguidor de les tesis d'un altre ultra, Pío Moa, sobre la legitimitat de l'aixecament franquista.

Tampoc és una dada menor en tot aquest procés que l'acusació dirigida contra Garzón sigui per prevaricació. L'acusació contra Garzón, en efecte, no consisteix en què hagi interpretat la normativa vigent d'una manera discutible i fins i tot errònia. Del que se li acusa és d'apartar-se'n a posta, tot arrogant-se una competència que no tenia i posant, en el lloc de la llei, la seva "imaginació creativa". Segons aquest punt de vista, investigar el que va passar en el franquisme podria ser legítim en termes historiogràfics o polítics. Però no seria atendible jurídicament, entre altres raons, perquè suposaria passar per alt, de manera deliberada, la llei específica aplicable, que en aquest supòsit seria la Llei d'Amnistia 46/1977.

Aquesta acusació de prevaricació és especialment greu, ja que comporta una restricció en els marges del jurídicament discutible. La discrepància en els criteris d'interpretació de les lleis utilitzats per altres jutges o tribunals deixa de ser un corolari de la independència judicial per esdevenir un acte delictiu. No està mancat de raó, en aquest context, que les associacions de víctimes hagin entès que és Varela qui, en la seva ansietat per presentar Garzón com un delinqüent de mala fe, incorre en prevaricació. I això no només pels reiterats errors fàctics existents en el seu precipitat acte, sinó també per la seva deliberada subestimació de certes normes jurídiques que marquen la imprescriptibilitat dels crims franquistes: des dels tractats internacionals sobre drets humans i contra el genocidi i la tortura ratificats per l'Estat espanyol fins a les pròpies interpretacions que de la Llei d'Amnistia ha realitzat el Tribunal Constitucional.

La tosca instrumentalització que la dreta ha fet d'aquests processos i els despropòsits jurídics comesos contra Garzón han generat una enèrgica mobilització ciutadana i un tancament de files de bona part de l'esquerra en torn a la figura del jutge. Aquesta unanimitat, però, és força problemàtica. Sobre tot perquè no permet advertir que, en bona mesura, Garzón és, també ell, una peça d'aquest aparell judicial que es pretèn denunciar, i des d'aquesta perspectiva, està sent víctima d'un modus operandi que no li és aliè.

En efecte, davant de la versió laudatòria d'un Garzón esdevingut paladí dels drets humans, cal recordar un currículum on abunden les ombres. Algunes de les més visibles, encara que no les úniques, són les que tenen a veure amb les actuacions del jutge en matèria de suposada lluita contra el terrorisme. No és un secret, per exemple, l'actiu recurs per part de Garzón a la detenció de persones acusades de terrorisme en règim d'incomunicació, una modalitat de detenció fortament qüestionada per organismes internacionals com el Comitè per a la Prevenció de la Tortura a Europa o els diferents Relators contra la Tortura del Sistema de Nacions Unides. Tampoc és desconeguda la impassibilitat del jutge que va impulsar les causes contra els botxins de l'Argentina o Xile davant de les deníncies de tortura dutes a terme per detinguts posats a la seva disposició. Aquesta desídia, de fet, va ser constatada fins i tot pel Tribunal Europeu de Drets Humans, el qual va arribar a sostenir el 2004, a propòsit d'una operació policial desplegada a Barcelona poc abans dels Jocs Olímpics del 1992, i a la qual resultaren detingudes trenta persones –la majoria vinculades a l'independentisme català—, que les investigacions de Garzón no havien estat "prou profundes i efectives per tal de complir amb les exigències dels tractats internacionals".

En aquests i altres casos, la imatge del Garzón impulsor de la justícia universal s'esvaeix i deixa lloc a la d'un jutge de l'Audiència Nacional responsable d'algunes decisions potser no menys arbitràries que les dels seus actuals inquisidors. Aquestes actuacions, lluny de provar la independència d'un jutge que "va contra tothom", reflecteixen una manera d'exercir la funció jurisdiccional que ha provocat serioses vulneracions en drets elementals dels detinguts, així com en la llibertat ideològica i d'expressió. El propi calvari passat pels periodistes i responsables d'Egunkaria no podria entendre's sense un seguit de prejudicis judicials que el propi Garzón ha contribuit a cultivar i que avui, per altres raons, es tornen en contra seva.

Egunkaria i l'inquisitiu argument de que "tot és ETA"

La història del procés penal endegat contra el diari basc Egunkaria és un dels exemples més clars dels abusos en què pot incórrer l'aparell estatal quan decideix sacrificar drets humans elementals a la pretesa lluita contra el terrorisme. Egunkaria era, al seu moment, l'únic periòdic escrit totalment en euskera a la comunitat autònoma basca. El seu nom complet era Euskaldunon Egunkaria, que en llengua basca vol dir "el diari de les persones que parlem en basc". El procés de gestació d'aquest periòdic va suposar una autèntica campanya popular, a la qual s'apuntaren 90.000 petits accionistes i es van recollir 300.000 euros. Les bases de la campanya i de la futura Egunkaria, S.A. disposaven que cap persona accionista podia acumular més del 10% de les accions. El primer número es va editar el 6 de desembre del 1990. Va arribar a tenir més de 40.000 lectors.

Fa poc més de 7 anys, l'executiu de José María Aznar, del Partit Popular, inmers a l'esperit inquisitorial del seu segon govern, va atiar l'Audiència Nacional per a què obrís un procés contra el periòdic. L'antecedent immediat era el tancament d'un altre periòdic basc, Egin, tancament que havia tingut a Baltasar Garzón com un dels seus protagonistes principals. La mateixa doctrina aplicada a Egin, de fet, es va traslladar a Egunkaria, malgrat que les proves de la Guàrdia Civil contra aquest periòdic eren més febles encara. Garzón no hi va veure indicis per continuar amb el cas, i el també jutge de l'Audiència Nacional Juan del Olmo va prendre la posta.

El 23 de febrer del 2003, forces de la Guàrdia Civil varen irrompre a les 1:30 hores, per ordre de del Olmo, als locals del periòdic, acusant a Euskaldunon Egunkaria de formar part del conglomerat empresarial controlat per ETA. Cautelarment, el periòdic va ser tancat i els seus principals responsables detinguts. Després de romandre cinc dies incomunicats, el jutge va ordenar presó per a cinc arrestats (el seu director, Martxelo Otamendi, juntament amb Xabier Oleaga, Txema Auzmendi, Iñaki Uria i Joan Mari Torrealdai) (1). Tots cinc arrestats van denunciar tortures (2). El 4 de novembre del 2004 el jutge va processar vuit directius inclosa una persona ja morta en aquells moments, Joxemi Zumalabe. El 15 de desembre del 2006, el propi fiscal, davant de la inconsistència de les acusacions, va demanar l'arxivament del cas. Tot i així, el 10 de maig del 2007, l'Audiència nacional va acordar de continuar amb el procés amb l'única acusació de dues organitzacions ultradretanes, l'Associació de Víctimes del Terrorisme, i Dignitat i Justícia.

El 12 d'abril del 2010, set anys després dels fets inicials, una contundent (i poco usual en aquests casos) sentència signada pels magistrats de l'Audiència Nacional Javier Gómez Bermúdez, Ramón Sáez Valcárcel i Manuela Fernández de Prado ha vingut a certificar el caràcter kafkià de tota la història.

Segons la decisió judicial, no hi ha res a la investigació que permeti acreditar la suposada vinculació amb ETA. Pel contrari, tenint en compte els fets provats, el tancament cautelar d'Egunkaria apareix com una mesura mancada de cobertura constitucional que ha produit greus perjudicis als acusats, als lectors en euskera i a la pròpia llibertat de premsa. Àdhuc les denúncies sobre mals tractes i tortures patides pels processats durant la detenció incomunicada es consideren compatibles amb l'exposat als informes mèdics. I si bé no s'extreuen conclusions jurídiques penalment rellevants sobre el particular, es constata en canvi, "que no hi va haver un control judicial suficient i eficient de les condicions de la incomunicació".

Segons els magistrats, el sumari gira al voltant, no de proves fonamentades i d'indicis clars, sinó d'inferències i especulacions. No hi ha res que acrediti el "finançament il.lícit" del periòdic o el "desviament de fons" vers ETA. Ni tan sols un article que permeti inferir que el rotatiu servís als interessos de la banda armada. Només un prejudici, assumit pels informes policials i pel propi jutge instructor: "l'estreta i errònia visió –en paraules dels magistrats– segons la qual tot el que tengui a veure amb l'euskera i la cultura en aquesta llengua ha d'estar fomentat i/o controlat per ETA".

"L'aplicació a Egunkaria de la lògica bushiana de justícia política preventiva i vengativa –ha escrit en aquests dies Ramón Zallo, catedràtic de Comunicació Audiovisual de la Universitat del País Basc– és probablement l'escàndalo recent més gran del sistema de la justícia espanyola". I encara que la sentència del jutge Bermúdez ve a restaurar un principi elemental de justícia, és difícil creure que el perill de què es reprodueixin casos semblants hagi estat erradicat.

Els danys que el tancament d'Egunkaria han suposat per a l'existència del propi periòdic, per als drets dels seus lectors i lectores, per a les 150 persones que es van quedar sense feina quan van clausurar el periòdic… són difícilment reparables. Les paraules de l'editorial d'El Periódico de Catalunya del 14 d'abril expressaven exactament aquesta idea: "[la sentència] és una inequívoca victòria de la llibertat d'expressió de la què tot demòcrata s'ha de congratular, però també un preocupant exemple de que la justícia no està exempta de comportaments anòmals i esbiaixats que causen mals irreparables: el periòdic que en el 2003 un magistrat tancà indegudament, amb arguments inconsistents, difícilment tornarà a publicar-se encara que els seus responsables siguin indemnitzats, i, en tot cas, el cop moral patit és irreversible."

En realitat, la hipòtesi segons la qual tot allò que tengui a veure amb l'euskera i amb la cultura en aquesta llengua està vinculat a ETA és un prejudici fortament arrelat a determinats àmbits jurisdiccionals. Un prejudici que no només ha contribuit al tancament de diaris, sinó també a la criminalització d'entitats associatives i fins i tot a la il.legalització de partits polítics. És més, hom podria dir que es tracta d'un missatge insistentment llançat tant des de la dreta més rància, com des d'un sector important del PSOE i d'altres partits com la Unió Progrés i Democràcia, de Rosa Díez.

Intel.lectuals i polítics vinculats a aquests espais han justificat sense dissimulacions, durant aquests set anys, els disbarats jurídics avui denunciats per la sentència de l'Audiència. Aquesta actitud, però, no és excepcional: reflecteix una actitud freqüent que converteix qualsevol reivindicació basquista (o catalanista) en una inequívoca expressió de nacionalisme excloent, quan no en un principi de terrorisme. Aquesta animadversió davant de qualsevol reivindicació que, de manera directa o indirecta, pugui posar en qüestió la idea d'una nació espanyola "única", "indivisible" i lingüísticament homogènia, és el reflex clar d'un nacionalisme d'Estat entestat en no assumir-se com a tal. Aquest nacionalisme no sempre s'expressa a través de les formes brutals que el van caracteritzar durant la dictadura franquista. Tanmateix, penetra mol.lecularment les relacions de poder en l'àmbit judicial, legislatiu i comunicacional, i opera com un mur infranquejable contra la democratització territorial de l'Estat.

L'Estatut de Catalunya davant del Tribunal Constitucional: la frustrada segona transició

La notícia d'un nou ajornament de la sentència sobre l'Estatut de de Catalunya ve a corroborar, de fet, les enormes dificultats de l'Estat espanyol per a reconèixer la seva pluralitat nacional i cultural interna.

No està de més recordar, a aquestes alçades, que el text original de l'Estatut va ser aprovat pel 90% del Parlament de Catalunya fa la barbaritat de cinc anys i mig. L'objectiu de la reforma era posar sobre la taula algunes de les qüestions lligades a l'autogovern que, segons el discurs oficial, no s'havien pogut tractar de manera adient durant la transició. Malgrat l'àmplia majoria aconseguida, la seva aprovació va haver de travessar tota mena d'entrebancs polítics i jurídics.

D'entrada, el president del Partit Popular, Mariano Rajoy, va anunciar una recollida de signatures per a que se celebrés un referèndum a tot el Regne d'Espanya que bloquegés la reforma. El text, però, va ser discutit a les Corts, on fou sotmès a retallades importants. Aquestes retallades van ser celebrades pel propi president de la Comissió Constitucional del Congrés, Alfonso Guerra, dirigent del PSOE, el qual es va vanagloriar d'haver-se "cepillado el Estatuto".

Finalment, el text modificat per les Corts fou sotmès a referèndum a Catalunya. En un procés on es combinaven la resignació, el desencant i la percepció de que, malgrat tot, s'havien fet algunes passes endavant, l'Estatut va obtenir un 73,9% de vots a favor. L'abstenció va ser considerable –un 50,59%– encara que més petita que l''assolida en altres referèndums europeus i fins i tot autonòmics.

Aprovat com a llei orgànica, l'Estatut va entrar en vigor el juliol del 2006. Al poc temps, es presentaren set recursos d'inconstitucionalitat en contra seva. El Partit Popular va impugnar 114 dels 223 articles de l'Estatut, tot argumentant que es tractava d'una "Constitució paral.lela". El Defensor del Poble espanyol, el dirigent del PSOE Enrique Múgica Herzog, per la seva banda, en va recórrer 112 articles i quatre disposicions adicionals.

Molts dels temes impugnats serien perfectament admissibles en un Estat federal o amb vocació federalitzant. D'altres es troben ja recollits en lleis i normes la constitucionalitat de les quals ningú no discuteix. I d'altres, finalment, es reprodueixen de manera gairebé exacta en altres Estatuts davant dels quals la dreta ha mantingut absolut silenci.

Els nombrosos elements que avalen la constitucionalitat de l'Estatut aprovat (i retallat) per les Corts Generals no han impedit, en tot cas, que la sentència s'hagi convertit en un núvol espès que sobrevola de manera incòmoda el panorama polític. Transcorreguts més de tres anys i mig de la presentació dels recursos, l'anomenat bloc "conservador" del Tribunal ha aconseguit, un cop i un altre, de frustrar qualsevol projecte de decisió que no salvaguardi la indissoluble unitat de la nació espanyola davant del que, en el fons, es considera una operació separatista. Aquest enroc, en realitat, s'ha vist afavorit per la complicitat d'algun membre de l'anomenat bloc "progressista" i per la pròpia actitud del govern central, que ha convertit el seu inicial compromís en "acceptar l'Estatut que surti del parlament català" en una actitud erràtica davant de la pressió conservadora.

Més enllà de la lectura específica que se'n pugui fer, d'aquests fets, la veritat és que certifiquen les enormes dificultats per encetar una segona transició capaç de superar els condicionaments autoritaris que han marcat la primera. Tant en el cas dels crims del franquisme com en l'actitud davant de la qüestió basca i catalana, la dreta ha demostrat una força considerable a l'hora d'imposar la seva agenda. Aquesta hegemonia deu molt a l'actitud d'una part de l'esquerra i de les forces democràtiques que no han volgut, no han pogut o no han sabut impulsar una agenda alternativa.

Tot plegat, és possible albirar alguns signes esperançadors. Els intents de bloquejar la investigació judicial dels crims franquistes han desfermat una mobilització ciutadana enèrgica que ve a reforçar la lluita col.lectiva i anònima duta a terme durant aquests anys per desenes d'associacions de víctimes de la dictadura. De vegades aquesta mobilització s'ha centrat en la defensa de Garzón, i en ocasions ha exhibit una posició crítica davant de la figura del jutge, però en tots els casos ha encertat en denunciar la instrumentalització de l'aparell judicial per part de l'ultra-dreta i d'alguns hereus de l'antic règim. En el cas d'Egunkaria, si bé la sentència absolutòria no ha tancat l'afer, s'ha viscut com un triomf pels qui porten temps denunciant els abusos comesos en nom de la lluita contra ETA i no és impensable que pugui contribuir a obrir altres debats a Euskadi que avui resten paralitzats. La incertesa, finalment, generada per la sentència sobre l'Estatut de Catalunya, ha generat també una important reacció de la societat civil catalana en defensa de la seva identitat nacional i del més ampli dret a l'autogovern i a decidir el propi futur.

Són aquesta mena de mobilitzacions, en definitiva, les que, més enllà de la seva complexitat i tensions internes, poden proporcionar l'impuls regeneracionista capaç de superar els límits d'una transició política a la què fa temps li ha arribat l'hora de seure a la banqueta dels acusats.

NOTES: (1) Joan Mari Torrealdai, acadèmic de la Llengua Basca i un dels cinc directius ara absolts, escrivia el passat gener: "De tot el que es van endur, calculo que tan sols un 0,1 % tindria relació amb Egunkaria." (2) «Vaig passar tres dies sencers dret. Només em van permetre de seure, que no dormir, per periodes d'uns vint minuts cada quatre o cinc hores. (...) El primer que em van dir és que `aquest viatge dura cinc dies, si ens dónes la informació que volem només passaràs un mal dia i descansaràs tranquilament, (...) però volem que sàpigues que aquí canta tot déu, o sigui que comença a cantar aviat que serà millor per tu'. (...) Vaig alegar durant tots els interrogatoris el dret dels professionals de la informació a acollir-nos al secret professional. Cada cop que apel.lava a aquest dret la reacció dels agents era d'insultar-me a mi, a la Constitució espanyola, al sistema de llibertats, a l'Audiència Nacional, al jutge Garzón,... amb frases com `ens passem pels collons la puta Constitució, els jutges, les llibertats, la democràcia,...' Tot estant-me dret em van posar, a tocar de la templa esquerra, un objecte metàlic que va fer un so semblant al que fa una pistola a les pel.lícules. Inmediatament després em van fer tocar una pistola amb la mà. (...) Vaig ser objecte d'humiliacions i vexacions homofòbiques, em van amenaçar amb difondre per internet fotografies relacionades amb la meva vida privada. (...) Em van posar un plàstic al cap dues vegades, l'estrenyen al coll però sense ofegar. Entre les dues sessions de la pràctica del plàstic, vaig demanar als meus interrogadors que posessin fi a aquella situació donant-me un tret». Declaracions de Martxelo Otamendi.

(Traducció d'Enfocant.net)