Inici / Fòrums policials: un món per descobrir

Fòrums policials: un món per descobrir

24.02.2012

Article elaborat per la Comissió d'Anàlisi de l'Assemblea del 15M de Madrid.

FÒRUMS POLICIALS: UN MÓN PER DESCOBRIR

Per a Momi

“Que ens odiïn, mentre ens temin”

(Sèneca. Lema que apareix en un dels fòrums policials)

Cal remarcar que les conclusions i tendències psicològiques que s'hi exposen, en aquest treball, només procedeixen dels comentaris als fòrums i que, per tant, molta gent hi pot escriure sense pertànyer al cos policial. Malgrat això, a tenor dels raonaments i arguments, en molts d'ells s'hi revela un coneixement concret de les situacions que permet deduir una certa proximitat a la institució. D'altra banda, el “clima” que s'hi produeix és eloqüent d'una determinada sensibilitat que projecta les seves inquietuds i frustracions professionals en el valor “policia”. El que resulta interessant aquí és advertir les tensions i les sobrerreaccions a determinades qüestions espinoses. Per exemple, quan algú –un suposat “troll”- entra en escena o mira d'oferir una perspectiva més àmplia i plural.

Per últim, cal insistir en quelcom d'obvi: la “personalitat autoritària” no és exclusivament patrimoni de la policia, ja que és, malauradament, un comportament que s'estén per tots els estrats socials. A diferència del matusser i mandrós maniqueïsme intel·lectual que en molts d'aquests comentaris s'exhibeix sense complexos, no considerem que aquests fòrums representin un cos, que és i ha de ser força més plural i democràtic del que aquestes opinions reflecteixen. Tanmateix, pel fet de que aquestes expressions d'oberta sinceritat no coneguin, en el seu anonimat, cap contenció o límit, són també molt simptomàtiques del perillós canvi de clima polític que s'està produint. Afortunadament, les discrepàncies i desacords que en ocasions es manifesten en aquests fòrums indiquen que, dins de la pròpia institució policial, hi ha diferents sensibilitats i que el 15-M no només és objecte de rebuig sota paràmetres psicosocials de tendència més aviat feixista.

-Se n'han eliminat errates i faltes ortogràfiques que feien inintel·ligible el comentari, però s'hi han deixat quan ha estat possible.

[Nota de la traducció al català: hem preferit deixar els comentaris en la versió original]

-Els comentaris dels participants van entre cometes i cursiva.

TRETS PSICOLÒGIC-SOCIALS DE LA PERSONALITAT AUTORITÀRIA A FÒRUMS POLICIALS

-Realisme: En tant que tipus psicològic genuïnament adaptatiu i realista. L'actitud del caràcter totalitari vers la vida prefereix aquelles condicions que limiten i no problematitzen la llibertat; per això prefereix sotmetre's al destí, la necessitat social que li ha tocat en sort… els seus caps. Per al policia autoritari això pot significar la voluntat o el capritx dels seus superiors, als quals se sotmet i sacrifica la seva consciència crítica de bona gana. Les situacions de benestar social o crisi no constitueixen per ell problemes històrics contingents que puguin ser transformats o criticats políticament per l'activitat social, sinó l'expressió de poders superiors als quals hom cal sotmetre's per “amor al cos”.

-Maniqueïsme: Per a la personalitat autoritària, la complexitat del món és només per als ociosos intel·lectuals; la realitat es divideix de forma maniquea entre els qui accepten la realitat necessària, una actitud que implica la disciplina, el treball rigurós, la renúncia i el sacrifici, i els ingenus en que fugen covardament (el 15-M). Per aquesta visió, no hi ha grisos ni ambivalències; només existeixen “dos mons” marcats per una frontera nítida: “[…] el que va a una manifestación ilegal de forma voluntaria sabe que no va a visitar a cenicienta o a la bella durmiente a Disneyworld”.

Submissió dogmàtica i irreflexiva a l'autoritat: idealització de l'autoritat i submissió exagerada als qui l'ostenten. “Me da a mi en la nariz que con el nuevo gobierno los indignados van a estar más calentitos que nunca”. “¡¡¡ Mas madera¡¡¡ en cuanto los pongan un “poco finos” se les termina la tontería, si no al tiempo”.

-Adaptació resignada a la realitat donada: El caràcter autoritari adora els fets, la realitat fàctica. Allò que ha existit una vegada, ha de ser-hi per sempre. Desitjar alguna cosa que no ha existit abans o treballar-hi, constitueix simplement immaduresa, extravagància. Tota experiència de vulnerabilitat i solidaritat fraternal està més enllà de l'abast de la seva experiència emocional. La personalitat autoritària sent com una fatalitat incommovible aquells poders que determinen la vida particular i general. Al destí o fatalitat es deu, per exemple, la injustícia de que una part de la humanitat hagi de ser governada per una altra. “Por cierto, ¿Quien dijo que la vida tenía que ser justa? No lo es puesto que la raza humana es, de por sí, desequilibrada y ese desequilibrio se extrapola a todo lo relacionado con la sociedad”. És aquesta fatalitat la que estableix un grau natural de patiment, que cal acceptar amb valentia, si no es vol ser un il·lús o un ingenu. Per al caràcter autoritari es tracta sempre d'un poder superior, exterior a l'individu, i respecte al qual no hi ha més remei que sotmetre's-hi. Els “listillos y caraduras del 15-M”, però, “hacen los que les da la gana”.

Conformisme [convencionalisme]: “Con lo fácil que es hacer bien las cosas, pero claro cuando uno lo que busca es el caos y pasarse por el forro todo lo que es democracia… pues nada si quieren palo, palo que se llevarán día sí, día también”.

El fetitxisme de la norma: “Para mí las manifestaciones pacíficas son aquellas que se comunican, siguen el recorrido establecido, no causan altercados y obedecen las normas del juego. Yo he ido a varias manifestaciones que han hecho esto que he dicho y no ha sido tan difícil cumplir la ley. Así que no, no hay que permitirlo”.

El perill del desbordament anàrquic: “El verdadero problema para la seguridad pública sería crear un ambiente en el que la muchedumbre piense que todo vale, porque te digo una cosa, en estos asuntos cuando das la mano te cojen el brazo. Hoy es una manifestación por lugares no comunicados, mañana es un campamento indefinido, pasado es una “okupación”, luego interrumpir la vida normal de las personas, al otro es obedecer a las “mierdasambleas” antes que a las Leyes Orgánicas, al otro es agredir a Agentes de la Autoridad y después es atacar objetivos opresores…” “a mis municipales tambien!! me cago en tó! leñaaaaa joder que cuando se quiera poner orden va a ser tarde”.

Esquemes mentals regits por clixés o estereotips. La utilització dels “prejudicis” es tal que difícilment, i tret de comptades excepcions, s'observa un comportament empàtic amb manifestants o participants del 15-M; més aviat s'hi detecten criteris de diferenciació. “Perroflauta” continua sent la categoria estrella: existeix una línia de discussió sota l'apassionant rètol “Psicología ante el perroflautismo”. N'extraiem, de tan saberuda anàlisi, aquesta bella perla de la “animalización”:

“Ayer iba haciendo mi sesión de carrera continua por un parque, cuando al pasar junto a un grupo de perroflautillas, escucho unos comentarios despectivos que murmuraban entre ellos al ver pasar una patrulla de compañeros. Pues bien en ese momento pensé en encararme con ellos , pues no soporto el menosprecio imperante en la sociedad por el trabajo policial, pero cuando uno práctica deporte tiene la mente más despejada, y el conflicto no soluciona nada, así que se me ocurrió dirigirme a ellos y decirles: “Oye , me vais a perdonar pero es que os he escuchado menospreciar a los agentes y es algo os pediría que no hicerais delante mia pues gracias a la policía mis hermanos están vivos a dia de hoy ya que fueron rescatados de un incendio en nuestra vivienda, y merecen todo el respeto del mundo y más , así que te rogaría que reflexionaras sobre lo que dices […] Moraleja de todo esto: ya que el perroflauta en este país, está tan protegido como el oso pardo o el lince, aunque a diferencia de estos últimos no esté en extinción sino en expansión , y la ley los ampara mejor emplear la psicología con este tipo de colectivos “.

-Consciència de classe desplaçada: Significativament, en no poques intervencions, el menyspreu envers la “turba” del 15-M s'articula des d'una consciència populista simplista força marcada per un odi intens a la “progressia” o al còmode senyoritisme dels “indignats”. En comptes de veure aquests com a “poble”, gent del carrer i possible aliança amb uns mateixos problemes socials, es prefereix mantenir distància amb aquesta “gentussa”. Aquesta actitud serveix de criteri sociològic de distinció (la personalitat disciplinada, davant del brut "perroflauta", treballa de valent). El policia autoritari menysté la “massa”, inculta per acomodatícia i mimada, per ociosa, no disciplinada. Tret típicament feixista.

Exhibició de Virilitat. Un tret caracteriològic necessari en aquesta feina. El perfil del “foraire” policial oscil·la entre la definició com a simple funcionari obligat a fer respectar la llei i complir escrupulosament la seva feina no “ficant-se en política” i “l'amant” autoritari de l'ordre, que gaudeix de la seva funció. “Está claro que a los del 15M solo les gusta provocar y armar gresca para luego hecharle la culpa a la policia. aprovechan cualquier coyuntura para salir a armarla. La unica solucion con esta gente es el empleo de la mano dura, porque a razones no atienden”. Uns altres comentaries enfatitzen la dimensió heroica i compromesa del policia: “El buen policía es el que no sabe dejar de serlo”.

Sota aquests trets, el “jo ideal” que aquest segon tipus projecta es nodreix d'un menú intel·lectual força bàsico:

-la imagineria de les pel·lícules de Van Damm o Steven Seagal. El jutge Dredd apareix com a icona en ocasions.

-l'ideal sacrificial cursi de l'heroi solitari i incomprès per les institucions, no exempte d'un gran victimisme,

-un companyerisme sagrat i acrític (el “company” com a suport en els abismes dels carrers).

Aquest romanticisme, masclista i heroic, permet ajudar a compensar les possibles crisis i els desajustos que aquests funcionaris pateixen davant de la brutal distància existent entre la realitat quotidiana i la seva magnificada vocació, però igualment brinda un criteri de distinció davant dels “bebés llorones” o “nenazas”.

-Menyspreu a la política. Des del prisma policial, el 15-M està en la seva opinió conformat per gent “sectària”, “adoctrinada”, “partidista”, “proselitista”, “doctrinària”, “totalitària”, amant de “consignes”, termes que denoten l'univers de discurs de la classe mitjana apolítica espanyola des del franquisme sociològic (“No os metáis en política”). Encara que el mot “política” no hi apareix gairebé mai si nó és despectivament, se'n dedueix que, segons el foraire autoritari, el problema del “15-M” rau en la seva politització. D'aquí les queixes corporatives contínues: als vigilants de la llei no se'ls deixa treballar i viure “tranquils”: el problema radica, doncs, en els “polítics professionals” i els “polítics indignats”.

-Elogi de la vida senzilla: Tòpic lligat també al menyspreu de la política: “[…] es mas simple, no incumplas y no habrá problemas, la situación es provocada por una ilegalidad, si esa ilegalidad no existe, no habrá problema, si tanto defiendes la ley, no la incumplas. Ves, sin tanto rollo, la vida es complicada porque algunos la quieren complicar, el resto son cursos de los de como hablar una hora sin decir nada y esos los dan los políticos y los aprendices a políticos, no los verdaderos defensores de la libertad”.

-Antiintel·lectualisme: lligat a la lloança de la vida senzilla. Qui no és “al carrer”, no sap; qui tracta de reflexionar no té ni idea del que passa: al començament hi ha l'acció. Qui planteja unes altres possibilitats és un “ignorant” “pesat” “[…]el 15M pasó a ser un instrumento de la extrema izquierda para iniciar la revolución que se gesta en las casas ocupas: subvención, subsidio, politización de TODO con sesgo a la ‘muy izquierda’, y que se reparta la riqueza (pero la de los que trabajan, que los integrantes del movimiento son intelectuales que velan por nuestro interés y bien)”.

Projectivitat: tendència a projectar en el món i en els altres les pròpies tendències inconscients, i a creure que al món exterior passen coses esfereïdores i perilloses. Observem als fòrums trets paranoics i, sobretot, victimistes. En aquest sentit, les crítiques als mitjans de comunicació són incessants. “Los medios de desinformación dan asco, siempre poniendo de malvados a los currantes (Policía) y de santos a los vagos y caraduras (indignados) que ni han dado ni darán un palo al agua en su puta vida. Eso si joder al personal es lo que mejor saben hacer…si pusieran el mismo empeño en ser alguien en la vida sin joder a los demás, mejor les iría, en fin así les luce el pelo a toda esa jauría de impresentables del 15 m”; uns altres comentaris subratllen els complots subjacents al 15-M: “Son como su amiguito Garzón, se pasan la ley por el escroto con tal de despotricar contra un gobierno que lleva 40 días en el poder. Mientras, en 7 años, he visto una huelga general ”calla bocas” y un 15 M manifestándose en el mismo año de las elecciones, portando banderas republicanas y comunistas, y soltando sandeces contra ”PPSOE” . Casualidad? no lo creo”.

Agressivitat: tendència a castigar els individus que no accepten o ataquen els valors convencionals. Rebuig als qui mostren imaginació i creativitat (artistes, ociosos, “perroflautas”…): oposició a la subjectivitat, a la introspecció, etc.

Gust pel poder la “mà dura”: preocupació pel domini, identificació amb els forts, valoració excessiva de la duresa. En aquest marc, un foraire autoanomenat “El templario” afirma que “Sin autorización o no respetando lo establecido en ella…¡¡¡¡¡PALO!!!!”. La “excessiva permissivitat” afortunadament ha acabat, perquè una dona forta i “sense complexos” –“la sheriff Cifuentes”, s'escriu amb un respecte no dissimulat vers l'Autoritat (calen homes i dones “forts”)- està per fi disposada a que hi hagi ordre als carrers. Aquestes noves expectatives davant del nou escenari potser defraudaran els qui creuen que amb una mica de “pal” les coses tornaran al seu camí. “Ya iba siendo hora de que se les acabase el chollo de hacer lo que les vienen en gana, manifestación sin avisar, por las calles que se les antoja y encima de eso, en pleno recorrido las vario porque me place”

Conclusions provisionals

-El 15-M furga en una ferida davant la qual, part del cos policial, pel que sembla, no està preparat: “Prefiero tratar con mil delincuentes habituales que tienen el calabozo como su segundo hogar antes que con un solo sectario de estos”. El rebuig al policia simpatitzant del 15-M –al “calvo” que molts qualifiquen de “no policia”- és eloqüente

-És curiosa la resistència a anomenar els membres i simpatitzants del 15-M com a “indignats”. El fet de que aquest tòpic es repeteixi insistentment i que els “foraires” facin servir tòpics reaccionaris de tota la vida com “turba”, “jauría”, “gentuza”, a part fer palès un perfil autoritari idiosincràsic, revela un procediment psicològic típic: naturalitzar l'enemic (aquesta “deshumanització” és recorrent) o designar-lo pejorativament com “altre” o “salvatge” per tal d'impedir-hi tota empatia. S'entén que d'aquesta manera el policia pot fer la seva feina sense fer-se excessives preguntes o eliminar d'arrel possibles autocrítiques de la seva funció social.

-En alguns comentaris sembla revelar-s'hi una mena de menyspreu vers el 15-M que sorgeix de la frustració d'aquells que han de disciplinar-se i entrenar-se incessantment per a demostrar als altres el seu poder; potser una disciplina que necessiten exercir per a mantenir la seva integritat psicològica i que no es desintegri del tot el seu món. D'aquí que allò que realment perturba i genera ansietat en el tipus “endurit” en el poder no és la violència directa del contrincant: fins i tot espera aquesta per tal d'autoafirmar-se; allò que no pot suportar és que la seva pròpia identitat resti en ridícul, que el seu posat viril sigui objecte de burla, que hagi que defensar patèticament, per exemple, una plaça buida en un context gairebé festiu. No hi ha una cosa pitjor per al mascle policial de torn que li llencin avionets o que l'invitin a “fer petons als seus companys”.

-El ton victimista hi predomina, així com, tret de comptades excepcions, l'absoluta incapacitat de problematitzar el seu ofici en situacions socials que fins i tot es reconeixen com a injustes. Fer-ho seria, en aquestes condicions, mortal per a la seva autoimatge blindada de virilitat. D'aquí que pugui ser estratègicament útil per al moviment evitar situacions propícies per al reforçament d'aquesta imatge. Alguns pràctiques posades en funcionament aquest estiu (manifestacions lúdiques, globus, ridiculitzacions…) poden ser molt més efectives quan “l'autoritat” no pot reaccionar davant d'un comportament directament agressiu.

1. LINKS

http://www.foropolicia.es/foros/cargas-frente-al-congreso-t87795-30.html

http://www.foropolicia.es/foros/actuaccion-policial-ante-recientes-prote...

http://www.foropolicia.es/foros/yo-no-pago-t86763.html

http://www.foropolicia.es/foros/los-perroflautas-se-desmarcan-del-15-m-t...

http://www.foropolicia.es/foros/el-nuevo-ministro-de-interior-advierte-al-movimiento-15m-t86195-30.html

2. SINDICATS EXISTENTS

Què és la UFP?

http://www.ufpol.org/

http://es.wikipedia.org/wiki/Uni%C3%B3n_Federal_de_Polic%C3%ADa

Què és el SUP?

http://es.wikipedia.org/wiki/Sindicato_Unificado_de_Polic%C3%ADa