Expropiar Repsol. Raons i reptes per recuperar el control social de les corporacions energètiques

Per altra banda, és una llàstima la mandra dels moviments socials a afrontar un debat energètic profund sobre com alliberar-nos de la malatissa dependència a unes corporacions privades, de capital deslocalitzat, que només persegueixen benefici a tota costa. En un context de crisi, per què no expropiar també a Repsol?

Per  començar, recordarem que Repsol era una empresa pública que fou entregada a trossets als capitals bursàtils i que ara mateix la timonegen bancs amb forats financers (com la Caixa, Cajamadrid, o Caixa Catalunya), barons de la totxana arruinats ( Sacyr Vallehermoso) i hòldings d'especuladors de Wall Street. Amb 10 milions d euros nets de benefici diari (4.150 milions d'euros l'any 2010), podem assegurar que estem transferint part dels nostres sous (electricitat, butano i benzina) per enriquir a l'empresa més rica.

Caldria revisar els mecanismes d'externalització de costos socials i ambientals de les inversions de Repsol, per adonar-nos que ni la companyia assumeix la reparació de danys al llarg de totes les fases de la cadena de producció, transport i refinament de petroli, ni tampoc ho fem els consumidors. Els passius ambientals són transferits per la cara a les poblacions afectades per les activitats petrolieres, a l'atmòsfera i el mar en forma d'emissions i vessaments sistemàtics, o a les futures  generacions: ja s'ho trobaràn.

Es detecta un context institucionalitzat d'impunitat ambiental que allibera a les corporacions privades de qualsevol responsabilitat civil o penal. És més, a travès dels seus discursos de Responsabilitat Social Corprorativa, han aconseguit portar les seves obligacions de respecte cap al medi i les persones, al terreny de la voluntàrietat. Són (es fan les) bones, perquè volen. Ja ningú nega, ni el negacionista Aznar, que ara en farà negoci amb instruments d'adaptació, que el canvi climàtic provocat per la combustió de petroli empitjorarà les condicions de vida del planeta. També s'ha passat d'ignorar el zènit mundial de la producció de petroli (peak oil) a ser reconegut ja com el gran problema que enfrontarà l'economia els propers anys. Així doncs, sobre un pis de crisi ecològica, energètica, econòmica i climàtica, no és prudent deixar l'energia en mans d'especuladors bursàtils que només cerquen beneficis curtplacistes.

Recuperar el control públic de Repsol seria una oportunitat per introduir la justícia ambiental a la producció energètica. Aplicant criteris ètics i no monetaris a l'empresa, seria el primer pas per aturar la devastació amazònica que genera Repsol que afecta milions d'hectàries d 'escositemes fràgils, reparar la salut dels afectats per llurs activitats nocives, retirarse de països dictatorials o amb  conflictes bèlics o  retornar els territoris allà
on la població no ha estat consultada o ha expressat el seu rebuig. El següent repte seria transformar una corporació transnacional vertical i concentrada en una sèrie de cooperatives energètiques amb control social,  enfocades a l'autoabastiment d'energia de fonts locals i renovables. És clar que per això caldrà desballestar la corporació, reduir la producció i acompanyar el procès amb una transició valenta cap a una societat despresa del sobreconsum i les comoditats del cotxe privat, basades en petroli barat d'orígen desconegut. No serà fàcil, però valdrà la pena.