Els braus i altres bovins

Els braus i altres bovins

Els toros són animals, és a dir, éssers vius amb ànima. En especial, els toros són mamífers (Mammalia). El neuròleg espanyol José Manuel Rodríguez Delgado, que a la universitat de Yale va fer importants experiments activant elèctricament diversos punts del sistema límbic, va descobrir els centres del plaer i del dolor al cervell. Rodríguez Delgado va comprovar les seves hipòtesis en toros; el 1953 va fer a Espanya experiments famosos en els quals als toros anomenats braus els va implantar al cervell uns electrodes, connectats a un receptor d'ones de ràdio, i tot seguit, amb un emissor de ràdio, els feia enfurismar, calmar-se, avançar cap a ell o retrocedir; després va repetir l'experiment amb éssers humans, i els va posar també electrodes a les mateixes zones del cervell amb exactament els mateixos resultats. Aquests experiments van resultar políticament incorrectes, per la qual cosa va haver d'abandonar-los. Rodríguez Delgado ha tingut una vida força moguda, però els seus experiments amb els centres del plaer i dolor del cervell constitueixen notables contribucions a la neurologia del segle XX. Ell posava els electrodes a exactament els llocs equivalents dels cervells de totes dues espècies, la qual cosa  no és cap sorpresa, perquè el sistema nerviós de tots els mamífers és força semblant.

L'única part del sistema nerviós en la qual els humans ens diferenciem dels altres mamífers és l'escorça cerebral. Per això som diferents en les coses que fem amb l'escorça cerebral, com, per exemple, parlar, calcular o compondre música. L'escorça cerebral és diferent i més petita en els altres mamífers; per això els altres mamífers no fan matemàtiques, ni música, ni tenen un llenguatge recursiu com nosaltres. Però les emocions, el sentir plaer i dolor, gelosia, ambició, por, alegria i frustració són coses que compartim amb la resta de mamífers, donat que són comunes tant les estructures cerebrals que les produeixen com els gens que codifiquen aquestes estructures cerebrals.

Classificació i taxonomia

En la classificació científica dels animals, els mamífers es divideixen en ordres. Per exemple, nosaltres pertanyem a l'ordre dels primats, igual que els ximpancès o els macacos. Els toros pertanyen a l'ordre dels artiodàctils (Artiodactyla), terme que en grec vol dir ungulats amb un nombre parell de dits. Els artiodàctils són un ordre de mamífers que es va especialitzar des del començament en la fugida. El món és ple de perills i davant dels perills es pot reaccionar de diversa manera. Una manera consisteix en enfrontar-s'hi, al perill, lluitant i, en certa manera, buscant-lo. Una altra manera, de vegades més prudent, de reaccionar davant del perill consisteix en posar-se a córrer en direcció contrària, que és la manera com actuen els artiodàctils. Als gegantins ramats de milers de nyus que recorren les sabanes i estepes del Serengueti (a l'Àfrica oriental), n'hi ha prou amb que un pressenteixi un perill per a que de sobte tots aquests milers de grans animals es posin a córrer en direcció contrària, senzillament perquè tenen por. I quan hom vol fotografiar un artiodàctil, sempre és una mica difícil, perquè es posa a córrer. A la majoria de les fotos, les gaseles hi apareixen de cul, perquè sempre es posen a córrer en direcció oposada al fotògraf, per la qual cosa a la foto no surt el cap, sinó la part del darrere de l'animal.

L'ordre dels artiodàctils abasta diversos subordres, entre ells el dels remugants, al qual pertanyen els toros. Els remugants són vegetarians extrems, especialitzats en menjar herba, que conté molta cel.lulosa, cosa que els altres mamífers no podem pair. Els remugants tenen un aparell digestiu força complicat que està fet per a descompondre aquesta cel.lulosa i poder alimentar-se'n, ocupant així el nínxol ecològic de les praderies herbàcies. L'especial adaptació dels remugants a l'alimentació herbàcia es manifesta en el seu sistema digestiu, que inclou un estòmac proveït de quatre cambres: la panxa o rumen, la més gran, a la qual va a parar l'herba acabada de menjar, que hi fermenta per l'acció d'enormes multituds de bacteris i altres microorganismes, que converteixen les molècules de cel.lulosa de l'herba en sucres assimilables, i d'on torna a la boca per ser mastegada de nou. El menjar ja fermentat i mastegat passa successivament al reticle, el llibret i el quall (on hi té lloc una digestió pròpia, no ja dels bacteris). A les praderies on ronden els predadors, el sistema facilita una ràpida ingesta d'herba, que després pot ser remugada lentament en un indret segur, la qual cosa és un gran avantatge per aquests animals sempre a la defensiva. Del nom 'rumen‘ del primer estòmac o cambra estomacal procedeix el mot  'remugant‘.

Els remugants són els més pacífics de tots els artiodàctils. Són animals timorats i sempre disposats a la fugida. Tenen por mentre pasturen a la sabana i estan sempre alerta davant del perill de ser atacats pels predadors. Mengen molt depressa la major quantitat possible d'herba que poden i s'omplen a corre-cuita la panxa d'herba, sense mastegar-la ni pair-la; després marxen a un refugi, a un indret on estiguin tranquils i fora de la vista dels predadors; allà s'ajeuen en aquesta posició típica dels remugants, que es passen la vida jaguts i sembla que no estan fent res, encara que sí que estan fent alguna cosa, estan mastegant i ingerint aquella ingent quantitat d'herba que van ficar al rumen al principi. També el costum de pasturar en ramat constitueix una defensa davant dels predadors. En resum, els remugants són porucs i fugissers, són la cosa menys agressiva que existeix. El toro és un remugant, que només desitja que el deixin pasturar i remugar en pau.

La família més nombrosa d'artiodàctils remugants és la dels bòvids (Bovidae), caracteritzats per tenir banyes d'os, i entre els quals hi ha les cabres, ovelles, isards, saigues, búfals, bisonts i vaques. Les banyes dels bòvids no són armes per defensar-se dels predadors, sinó eines per dur a terme els combats rituals entre mascles de la mateixa espècie per les femelles, pel territori o pel rang a la jerarquia social dins del ramat. Per això són els mascles els portadors de les banyes més grans i per això tenen les seves banyes formes corbes poc eficaces per punxar o atacar. De fet, els mascles no es punxen entre sí amb les banyes, sinó que es colpegen amb les seves bases. Acorralats per un predador, els bous abans es defensen amb guitzes que amb cops de banya.

Dins dels bòvids, la subfamília dels bovins (Bovinae) abasta els quatre gèneres dels búfals aquàtics o asiàtics (Bubalus), els búfals africans (Syncerus), els bisons (Bison) i els vacuns (Bos). Els bovins van tenir una presència massiva durant el Pleistocè, segons testimonien els abundants fòssils i fins i tot les pintures rupestres de Lascaux o Altamira, amb les seves representacions de bisons i bous primitius. Els bisons van passar d'Àsia a Amèrica i mai van ser domesticats.

Els urs o toros primordials (Bos primigenius primigenius) van ser domesticats a l'Àsia i a l'Orient Mitjà fa uns vuit mil anys i d'ells en descendeixen tots els vacuns actuals (Bos primigenius taurus). A l'Antiguitat continuava havent-hi urs salvatges a tota Europa i nord d'Àfrica, però la cacera i el conreu dels boscos va anar reduint-ne el nombre. Encara fa mil anys el bosc centre-europeu estava habitat per bisons i toros primigenis (urs), a més de cèrvols, cabirols i porcs senglars, per esmentar només els grans herbívors. A Europa central hi va haver urs en abundància fins el 1200, aproximadament. El conreu dels boscos en va comportar la dràstica disminució de les poblacions. A partir del 1400 amb prou feines en quedaven exemplars aïllats. L'últim ur conegut va morir el 1627 en un zoo reial de Prússia.

Així com tots els gossos actuals descendeixen dels llops salvatges i són llops (Canis lupus) domesticats, així també tots els vacuns actuals descendeixen dels urs salvatges i són urs (Bos primigenius) domesticats. Determinades varietats de gossos tenen un aspecte més semblant al dels llops salvatges que d'altres, sotmeses pels criadors a una selecció més artificiosa. El mateix passa amb els vacuns. Hi ha races de vaques convertides pels criadors en monstres especialitzats en la producció de llet, mentre que d'altres conserven un aspecte més proper al de l'ur. Entre les races vacunes d'aspecte més semblant al toro primordial salvatge es troben els toros negres de La Camarga, els toros de les deveses espanyoles, els toros de les montanyes escoceses, els bous de Còrcega i els bous hungaresos d'estepa. L'anomenat brau no constitueix una espècie i ni tan sols una subespècie; pertany a la mateixa espècie i subespècie que la resta dels toros, bous i vaques, encara que no ha estat sotmès als extrems de selecció artificial que han patit algunes varietats de vaques de llet, per la qual cosa conserva un aspecte relativament semblant al del bou primitiu. Tanmateix, altres tipus de bous (Bos), com el banteng indonesi (Bos javanicus) o el iak tibetà (Bos mutus) sí constitueixen espècies distintes.

Maltractament humà als bovins

També bovins i parents propers de les vaques són els bisons i els búfals africans, que mai van ser domesticats. Tots aquests animals han estat maltractats pels éssers humans. Els bisons americans (Bison bison) no han desaparegut de Nord-amèrica, però les seves quantitats es van reduir per la cacera genocida d'uns 35 miilons a només uns 25.000. Els seus inmensos ramats –que feien tremolar la terra— s'han transformat en petits grups endogàmics, dispersos en reserves distintes. Els ramats gegantins de desenes de milers de bisons, quan avançaven corrent per les praderies, feien sonar la terra com un tambor que se sentia a centenars de kilòmetres de distància. Aquests ramats van ser exterminats al segle XIX, quan es va construir la xarxa de ferrocarrils. Els trens anaven plens de gent amb escopetes i amb metralletes que, segons anaven passant, disparaven i mataven milions de bisons fins a acabar amb ells; ja només en queden uns 25.000 en estat salvatge (i un nombre força més gran a la ramaderia comercial). La fragmentació de la població en finques i reserves aïllades és perillosa, ja que l'aïllament mena a l'endogàmia i la endogàmia a nivell genètic constitueix un risc per la supervivència de l'espècie.

També Europa era plena de bisons. Les pintures rupestres del Paleolític superior, visibles, per exemple, a les coves de Lascaux o d'Altamira, de fa tan sols 15.000 anys, són plenes de representacions de bisons, perquè Europa n'era plena, de bisons. El canvi climàtic i la cacera van anar acabant amb ells. Els bisons europeus van ser gairebé exterminats per complet, sobrevivint avui només uns pocs exemplars al parc nacional de Bialowieza, a Polònia (a la vora de la frontera amb Bielorrússia), on encara hi queda una població residual. Bialowieza, que va ser vedat de caça dels reis de Prússia durant molt de temps, és un bosc molt ben conservat, on hi resta una població d'uns quants centenars de bisons, que són els únics que queden a Europa.

El veterinari anglès Chorley va recomenar l'extermini de la fauna africana per tal de combatre la malaltia de la son. Durant algunes dècades l'administració colonial britànica va fer servir unitats militars amb metralladores per tal d'efectuar matances massives de bòvids salvatges, cosa que fou contraproduent i va contribuir a escampar la malaltia. Els bòvids supervivents van haver de fer front als paranys dels caçadors, als quals els animals hi quedaven ferits i amb les cames tallades, morint a poc a poc, a les fletxes emmetzinades i fins i tot a l'enverinament intencionat dels escassos bassals on beuen durant l'estació seca.

El toro, bou o vaca (Bos primigenius taurus) constitueix avui dia el puntal de la ramaderia mundial, que compta amb més de 1.500 milions de caps de bestiar boví. El bestiar boví s'explota per la producció de carn, de llet i productes lactis, de cuir per sabates i cinturons, de sabó i de cola d'enganxar. En el passat s'ha fer servir (i en alguns indrets es continua fent servir) com animal de tir, per estirar d'arades i carretes. Els massais de l'Àfrica Oriental vivien del seu bestiar boví, del qual en depenien pe tot. En bevien la llet, es guarien amb la seva sang, en menjaven la carn, es vestien amb la seva pell, feien les seves cabanes amb les bonyigues, i fins i tot el feien servir com a calefacció, ficant un parell de vaques a casa quan feia fred. La riquesa dels massais es mesurava pel nombre de caps de bestiar. Fins i tot el nombre de dones que podia tenir un home era proporcional al nombre de vaques que posseia. A l'Índia, la vaca va arribar a ser l'animal sagrat i el país sencer continua ple de vaques famèliques. A moltes parts del món la riquesa d'una família es mesurava pel nombre de caps de bestiar boví que posseia. De la seva importància per als romans dóna idea el fet de que, en llatí, diner o riquesa se diu pecunia, que ve de pecus (ramat). Per això encara nosaltres anomenem pecuniaris als afers de diners.

Alguns bous i vaques continuen constituint ramats que pasturen en praderies, deveses i ranxos extensius, portant una manera de viure relativament propera a la natural. Malauradament, en molts casos això no és així. La major part de la ramaderia intensiva actual impedeix que els animals tinguin vides mínimament acceptables, confinant-los en espais petits  als quals amb prou feines s'hi poden moure, separant les mares de les cries, i, en general, tractant sense cap respecte els animals, com si fossin simplement màquines de convertir gra (o coses pitjors) en carn o llet. Per exemple, per a produir carn blanca de vedella se separa la vedella de sa mare quan només té una o dues setmanes i més la necessita, és introduida en un calaix de fusta i lligada de tal manera que no es pot bellugar, i ni tan sols jeure, condemnada a la solitud, a la penombra i a una alimentació antinatural i sense fibra. Molts estables intensius actuals de vaques són simples camps de concentració d'animals, on aquests pateixen mentre són vius, confinats a cubicles on no s'hi poden bellugar ni desenvolupar les activitats de la seva vida natural. A Suècia l'escriptora Astrid Lindgren va aconseguir que el parlament suec aprovés lleis que estableixen el dret de les vaques a sortir a passejar fora de l'estable al menys un cop al dia.

Les vaques són herbívors i remugants típics, segons hem vist. Tot el seu aparell digestiu està genèticament preparat per digerir herba, i no farines de carn o cadàvers triturats o excrements de gallines, coses totes elles amb les quals han estat alimentades a les darreres dècades. En els anys 1980 els ramaders britànics van començar a alimentar les vaques amb pinsos barrejats amb farina elaborada amb restes de cadàvers d'altres espècies, com les ovelles, amb la qual cosa les vaques van començar a adquirir malalties que mai abans no havien tingut, transmeses per les restes d'ovelles que menjaven. Els prions són proteïnes que transformen altres proteïnes a la seva imatge i semblança (i així d'alguna manera es reprodueixen), encara que no tenen material genètic (DNA o RNA). Causen malalties degeneratives del sistema nerviós, encefalopaties espongiformes, així anomenades perquè provoquen que el cervell s'ompli de forats, com una esponja. Des que les restes d'ovelles van començar a ser menjades per les vaques, l'encefalopatia espongiforme es va transmetre a més de cent mil vaques, que van començar a mostrar trastorns nerviosos i confusió (vaques boges) i, a l'autòpsia, cervells esponjats. Àdhuc les pròpies restes de vaques van començar a ser transformades en farina de carn que es tornava a barrejar amb el pinso que se'ls donava, amb la qual cosa la malaltia no feia més que escampar-se. Alguns humans consumidors habituals de carn de boví van contreure la greu malaltia de Creutzfeldt-Jacob, una encefalopatia espongiforme humana causada per prions que té un llarg període d'incubació (de 10 a 20 anys) i produeix demència i mort en el termini d'un any. El 1988 el govern britànic va prohibir l'alimentació del ramat amb farina de carn i un nombre enorme de vaques van haver de ser sacrificades i cremades. Tot i que el possible risc per la salut humana fou la principal raó de l'alarma social que va provocar aquest episodi, el veritable escàndal moral rau en les condicions no ja infrahumanes, sinó infravacunes, a les quals es fa viure a moltes vaques.

Espectacles de la crueltat

A Roma, les dones, els estrangers i els esclaus no pintaven res. Dels ciutadans romans, uns pocs, els terratinents, formaven el Senat; la resta constituien la plebs, una plebs ociosa. Els plebeus no treballaven; vivien exclusivament de la subvenció permanent de l'Estat, al qual demanaven dues coses: pa i circ, que l'Estat els nodrís i que els divertís. L'Estat romà cada dia distribuia l'anona, el pa per menjar, i cada dos o tres dies organitzava els espectacles públics, com les lluites de gladiadors i animals salvatges, on es produien carnisseries i matances tremendes de tota mena d'animals, inclosos els humans, clar. Això es mantingué durant alguns segles a Roma, que era el centre de la civilització al seu temps. Les baralles de gossos, les baralles de galls, les baralles i les tortures públiques d'óssos i toros, les cremes d'heretges i les execucions de delinqüents han estat sempre espectacles força populars fins a finals del segle XIX. A Madrid les cremes públiques es feien a la plaça major. A Londres les execucions públiques s'efectuaven davant de la torre de Londres, en un camp espaiós, on s'hi aplegava molta gent per mirar-se-les; hi anaven les famílies amb la canalla, amb la truita, a passar-hi el diumenge mirant-se l'espectacle. Quan la revolució francesa va establir el terror a París, no van posar la guillotina en un soterrani fosc i amagat, la van posar a la plaça de La Concorde, que és la més grand de París, per tal d'encabir-hi la gentada que volia veure rodar els caps. A Barcelona, fins ben entrat el segle XX, les execucions públiques eren un espectacle força popular, on havia d'intervenir-hi la policia per la munió de gent que anava a mirar-se-les. En resum, l'espectacle de la crueltat ha estat habitual a la història.

Fins el segle XVIII o XIX, la tortura pública d'animals i en especial de toros ha constituit l'entreteniment favorit d'un populatxo groller i de sensibilitat emussada. Això no era res de típicament espanyol, es feia a tota Europa. A Anglaterra, per exemple, es lligava un bou a un pal i s'atiava als gossos a mossegar el bou a les seves parts toves i al bou a matar a guitzes els gossos, tot això a una rodona amb grades per als espectadors. Amb la suavització dels costums que va dur la il.lustració, aquests espectacles de la crueltat van desaparèixer de gairebé tota Europa, a Espanya, però, amb prou feines va penetrar la il.lustració. En el segle XIX, sota el regnat del retrògrad i absolutista Ferran VII, Espanya va caure a l'orgia de la reacció anti-il.lustrada. En aquell ambient va sorgir l'actual cursa de braus amb toreros a peu com a espectacle popular, i l'Estat, en comptes de prohibir-la, com a la resta d'Europa, la va fomentar, regular i convertir en un acte oficial, presidit per una autoritat governativa. Aquest disbarat va ser justificat mitjançant un seguit de mites sobre el toro basats en la més absoluta ignorància de la biologia d'aquest animal.

Mites sobre la tauromàquia

El primer mite és el de la presumpta agressivitat del toro. El bou espanyol no seria un boví de debò, sinó una espècie de bèstia agressiva, un brau. Això, però, és completament fals. El brau és un remugant pacífic que només desitja fugir de la plaça, fugir dels escorxadors, tornar a pasturar i a remugar en pau. Tots els problemes de la cursa venen de que el seu plantejament es basa en fingir un combat que no existeix. Dos no es barallen si un no vol, i el brau no vol lluitar mai.

Com la cursa de braus és un simulacre de combat i els toros no volen combatre, l'espectacle taurí resultaria impossible, de no ser per tota la panòplia de tortures a les quals se sotmet al pacífic boví, per tal d'irritar-lo, ferir-lo i tornar-lo boig de dolor, a veure si d'una vegada es decideix a lluitar. Ja abans d'aparèixer en públic, és sotmès a una preparació irritant. Malgrat tot, en sortir a l'arena, el brau, tot seguint la seva tendència natural, restaria quiet o miraria de fugir o es quedaria de cara a la porta tancada. Per tal d'evitar-ho, se li clava la divisa, un doble arpó fes a les seves carns per a despertar-lo i provocar una agressivitat que no té. A la sort de vares el picador martiritza el brau enfonsant la seva tremenda garrotxa a la seva carn, trencant-li els músculs del coll i produint-li enormes ferides per les quals la sang brolla a borbolls. La resta de la cursa es porta a terme amb el brau rajant sang. La cursa continua amb el terç de banderilles, en el qual se li van clavant pals amb arpons d'acer. Com els toros són pacífics herbívors, malgrat les terribles punxades que patien a la corrida, sovint restaven quiets i no complien amb les expectatives de la plebs grollera que se'ls mirava. Com a càstig li posaven al toro banderilles de foc, és a dir, cartutxos de pòlvora i petards, que esclataven al seu interior, tot cremant-li les carns i exasperant encara més el seu dolor, a veure si així es decidia a envestir.

El 1928, el general Primo de Rivera va acudir aquell any a una corrida a Aranjuez amb una dama francesa, que va quedar espantada per la crueltat de l'espectacle i pels budells de cavall que varen caure al seu costat. Aquell mateix any es va introduir el pitet per als cavalls i es van suprimir les banderilles de foc, sobre tot per no esfereir els estrangers, als quals hom suposava una sensibilitat menys afeblida que als endurits aficionats hispans. De totes maneres, l'actual reglament taurí preveu que continuin fent-se servir banderilles negres o de càstig amb arpons que encara fan més mal per tal de castigar encara més el pobre boví esquinçat a les seves carns i desagnat, culpable de mansuetud i de no simular ser l'animal ferotge que no és.

El segon mite és que el torero corre un gran risc torejant un animal de grandària molt superior a la seva. De fet, el risc del torero és mínim. Tota la cursa és un simulacre de combat, no pas un combat. El torero encarrega que es prepari, afebleixi, esquinci i destrossi el brau abans d'enfrontar-s'hi. Els picadors sovint es rabegen amb el toro fins a tal punt que aquest ja no pot ni mantenir-se en peu i cau a terra. Els braus que cauen són un gran problema dels taurins. Tots els gestos amanerats de la cursa són pura farsa. El torero s'apropa per tal que el toro no el vegi, no per a mostrar valor, i el risc més gran que corre és el de ser ferit per les banderilles que els seus propis banderillers li han clavat al boví. Quan el torero s'agenolla davant del toro en una posa de teatral coratge, en realitat no corre cap perill, ja que el toro ho interpreta com un gest de submissió que li impedeix d'atacar-lo. El toro no entèn res del que passa a la cursa i el torero, que se les sap totes, pot demanar la devolució del toro, si sospita que ja hagi participat en una altra cursa i pugui haver après alguna cosa. La major part de les víctimes humanes que produeixen les diverses festes de toros, corre-bous i encierros són el resultat de caigudes i accidents autoprovocats, que tenen més a veure amb l'estat d'intoxicació etílica dels participants que no pas amb la presumpta perillositat del boví escomès. En qualsevol cas, les estadístiques mostren que cada any moren alguns milers de toros en els diversos festeigs taurins, mentre que la gran majoria dels anys no mor cap torero. El risc objectiu és mínim.

Deveses ramaderes i reserves naturals

Les curses de braus són injustificables moralment. Quan es tracta de justificar-les, hom recorre a arguments peregrins i incoherents. Un argument consisteix en dir que hi ha moltes vaques a la ramaderia intensiva que viuen pitjor als seus estables de concentració que els toros a les deveses. Això és veritat, però l'únic que se'n dedueix és que cal millorar les condicions de vida de les vaques de llet, no que calgui empitjorar les condicions de mort dels toros. Hi ha qui parla de la vida relativament natural dels bous a les deveses com d'un gran pecat, que hagués de ser expiat mitjançant un martiri atroç adequat a la gravetat de la presumpta falta. Això és absurd. Viure una vida natural no és un crim que mereixi cap càstig. A més a més, cal tenir en compte que no tots els toros vagaregen lliurement per les deveses. Molts estan tancats i immobilitzats, amuntegats en recintes petits i foscos, gairebé enfonsats en els seus propis excrements. Milers i milers de bous esperen en penoses condicions la celebració de les festes taurines dels pobles o de les curses i novillades en places petites o no estables.

Els bovins poden viure perfectament en llibertat en espais naturals. Ja hem fet esment dels últims bisons europeus, que habiten al parc nacional de Bialowieza, a Polònia. Els bisons americans que han sobreviscut a la gran matança del segle XIX viuen ara en diverses reserves naturals dels Estats Units i Canadà. En el Northern Territory d'Austràlia viuen en llibertat uns 200.000 búfals aquàtics, descendents dels animals domèstics abandonats en el segle XIX després del tancament dels assentaments militars d'aquella zona.

Algun dia Espanya s'acabarà de civiltizar i s'aboliran les curses i festes de toros. Seria molt convenient que les actuals deveses on es crien els toros de lídia sobrevisquin a aquesta previsible abolició. Aquestes deveses representen un patrimoni natural de gran valor i serveixen de lloc de pas i de cria per a nombroses aus i altres animals. Convertides en reserves naturals, poden seguir allotjant una població de bovins en llibertat, compartint el territori amb altres espècies, àdhuc amb llops, que servirien per mantenir la salut de les poblacions de bovins. Aquestes reserves fomentarien el turisme interior, contribuirien a la conservació de la natura i constituirien un acte de desgreuge a aquests bovins innocents als quals tan cruelment hem maltractat. Després de tants anys de vergonya nacional, tindriem un motiu per a sentir-nos orgullosos.

Jesús Mosterín, ex catedràtico de Lògica i Filosofia de la Ciència de la Universitat de Barcelona, és actualment professor d'Investigació a l'Institut de Filosofia del CSIC. Autor del deliciós i aclamat ¡Vivan los animales! (Madrid, Debate, 1998),  el seu darrer llibre publicat és La cultura humana (Madrid, Espasa-Calpe, 2009).

(traducció d'enfocant.net)