Els ansiolítics són ja els fàrmacs més venuts al mercat

De tot això se'n parla a l'entrevista que Amador Fernández-Savater fa al psiquiatra Guillermo Rendueles al seu blog.

Guillermo Rendueles és psiquiatra. Ha estat professor de Psicopatologies a la Universitat d'Oviedo i a la UNED de Gijón. Va participar activament en el moviment antipsiquiátric sota el franquisme. Al seu últim llibro, Egolatrías (KRK, 2005), conjuga la psicologia, la literatura i la filosofia per tal d'analitzar l'emergència del Jo posmodern, flotant, múltiple i discontinu.

Si és cert que la naturalesa d'una societat es coneix a través de les seves falles i esquerdes, ¿què ens diu de la nostra la proliferació galopant de patiment psíquic en forma de depressió, ansietat, estrés o mobbing? ¿Pot reconvertir-se el patiment individual en energia col.lectiva de transformació social?

Com està afectant la crisi a la salut mental? N'hi ha,  d'estudis? Quina és la teva pròpia experiència?

Hi ha una epidèmia de consulta psiquiàtrica, tractaments i consum de fàrmacs. Depèn molt de les zones, però hom calcula que un 35% de la població va a consulta o pren psicofàrmacs. En alguns indrets la xifra puja fins al 50% de la població total, incloent-hi infants, gent gran… Per exemple a la zona on jo treballo, un barri obrer a Astúries, hi ha un centre de salut mental per a una població de 40.000 persones i tenim més 20.000 històries, sense comptar les de salut mental infantil. Però aquestes dades cal agafar-les amb pinces.

Per què?

Si la cosa es pren així caldria posar-hi una creu d'epidèmia com les de la grip, però si provem d'analitzar la gent que arriba al psiquiatre jo hi veig el producte d'un “pacte social de mínims” després la derrota de les classes obreres i populars. Des de dalt no es pot oferir cap solució autèntica a les causes del malestar, llavors hom diu a la gent: “aneu on sigui a queixar-vos”. I des de sota es reclama: “deixeu-nos al menys un mur de les lamentaciones”. I allà s'hi troben alleujaments mínims: per exemple, si algú viu a una casa sense envans on n'hi ha molt de soroll, doncs amb una píndola per a dormir dorms. És la suma de petites respostes al malestar que sumen una quantitat enorme, perquè les grans patologies -esquizofrènia, trastorns bipolars, etc.- han variat molt poc. Allò que també s'esdevé en aquestes poblacions són brots autoritaris enormes: familiars de malalts que exigeixen tractament obligatori, intervencions contínues, això està augmentant ara i es dispara quan hi ha un crim o un cas així.

La psiquiatria és el cotxe-escombra que va arreplegant i alleujant mínimament tot allò que no se tracta de debò en altres llocs: famiíia, barri, treball o escola. Per exemple, a Gijón hi ha més de 600 criatures prenent anfetamines per al síndrome de dèficit d'atenció: es descontextualitza el malestar i ja no es tracta al seu lloc, a l'aula, on s'hi pot fer una anàlisi d'aquests malestars i intervenir-hi eficaçment, sinó fora de lloc i amb medicines que com a molt només poden pal.liar una mica. A la psiquiatria es recull tant la malària urbana que patim com les falses respostes. Les xifres reflecteixen un malestar, però el relat del malestar, descontextualitzat, pot ser la picardia d'algú que vol treure una baixa laboral, la necessitat de ser escoltat quan ningú no t'escolta, l'alleujament d'un psicofàrmac que permet dormir o baixar l'agressivitat (els psicofàrmacs són ja els medicaments més emprats del mercat), etc. És un calaix de sastre que quantitativament et diu ben poc, però qualitativament en parla de més coses.

Per exemple?

D'una tendència més profunda que no comença amb la crisi: el procés d'individualització, de la pèrdua de qualsevol cultura i saber popular. Això es veu força bé en el dol. La gent abans se les arreglava per a el.laborar les morts dels éssers estimats i fer-ho bé, espontàniament. Però avui ho resol un psicòleg que en resum et diu el següent: amb la mort de l'ésser estimat has perdut una inversió afectiva, el treball del dol és treure l'afecte d'aquella persona i dipositar-lo en un mateix i després, a poc a poc, a d'altres. Són metàfores econòmiques terribles! Aquesta tecnificació i aquests consells tan bastos anul.len tota la cultura popular: els ritus antics, tots els sabers sobre com anfrontar la mort, com el.laborar-la amb els veïns, fins i tot els espais físics. Recordo una vegada que després de la mort d'un ésser estimat els vam dir als de la funerària que no volíem anar a un tanatori i es va plantejar tot un problema. I a la resta de la vida quotidiana passa el mateix: la psiquiatria, amb uns sabers força febles però flexibles, ha conquerit aquests espais de microcultures populars que permetien una assumpció col.lectiva dels malestars i altres enfocaments.

Per què dius que són sabers febles?

Mirava jo ara la història dels sistemes de psiquiatrització i de classificació, que naixen del terror que els va entrar als psiquiatres després d'aquell experiment tan famós de malaltia mental fingida: investigadors internats com a esquizofrènics, tractats com a esquizofrènics i dels quals se'n van anotar observacions com si fossin esquizofrènics. Als EEUU aquell experiment  va causar pànic perquè de seguida les assegurances van dir: “ah, que la simulació és així de fàcil, doncs no paguem a cap malalt la residència psiquiàtrica”. Això va crear una defensa terrorífica que mira de justificar els diagnòstics: la DSM-III. Però l'experiment en sí continua sent vàlid, jo puc ensenyar algú a fingir malaltia mental en un dia o dos i repetir aquell experiment. És una pràctica amb ben poca certesa teòrica però que permet encabir-hi de tot: des de la infantesa al dol, passant per l'envelliment. La seva feblesa és la seva pròpia força. La psiquiatria, sabent molt poc, és molt flexible, es pot aplicar a tot plegat.

Com és la gestió terapèutica del malestar a la crisi?

Franco Basaglia ja parlava de la malaltia i el seu doble, referint-se al manicomi, com el que veiem no és el patiment, sinó allò que la psiquiatria dobla i reinterpreta. Ara estem assistint al doble del patiment, que no és el patiment real, sinò allò que la psiquiatria recull i recodifica.

S'han encetat iniciatives diverses als EEUU, França o el Regne Unit que inclouen la mobilització de milers de psicòlegs o les guies d'auto-ajuda. En tots els casos es tracta de desubicar, descontextualitzar i despolititzar el patiment tot reduint-lo a la intimitat i portant-lo al despatx del psicòleg. Què es diu a algú que té estrés laboral? Individualitza't més, defensa't més, no et fiquis en res, no et comprometis, protegeix-te en el teu petit món, les teves píndoles, els teus consells psicològics… La psiquiatria produeix impotència.

A Espanya també passa el mateix, només que la feina estava ja mig feta amb els nivells de psiquiatrització que tenim als centres de salut. Ara volen ofertar, com a proposta gremial, equips d'atenció i suport psicològic a l'Atenció Primària. Un metge de medicina general ja està tractant un 15 o un 20% de població a qui es recepten psicofàrmacs. El que es detecta ara és una producció teòrica perversa però interessant que recull elements dels corrents antipsiquiàtrics per tal d'ampliar mercat: segons aquestes propostes, les malalties mentals no són pas malalties mentals, sinó transtorns adaptatius, per tant no les ha de tractar el metge, sinó el psicòleg. Però si no són malalties mentals, pregunto jo, doncs ni el metge ni el psicòleg, no? No caldria donar-hi uns altres enfocaments?

És el pacte social de mínims al qual em referia: si no s'hi pot donar cap resposta real, al menys es tracta d'escoltar i gestionar el malestar per tal de contenir-lo i, de pas, desactivar-lo políticament. Els sindicats accepten això pensant entrar-hi per mirar de jubilar gent, etc. Les prejubilacions i les baixes són un esmorteïdor, una aixeta important dels conflicts.

En una altra entrevista recent que vaig fer en aquesta mateixa secció, Frederic Neyrat parlava d'una nova forma de govern basada en les catàstrofes. Deia que aquesta governabilitat, per a que ningú no canviï, operava de dues maneres: conjuratori (anticipador) i regulador (analgèsic).

És curiós, es corresponen amb dues subespecialitats de la Psicopatologia: la “gestió del risc” i les “tècniques d'intervenció en crisi”. La primera és una gestió de la perillositat social que per exemple etiqueta com a “paranoides” individus considerats “factors de risc”. Sempre n'hi ha hagut, en los grans esclats socials, d'aquests personatges que tenien un llarg memorial de greuges i una gran capacitat per a amotinar gent. La psiquiatria els etiquetava de “paranoics” i així els jubilaven. Darrerament, la funció repressiva augmenta, en part per la pressió dels familiars. Al meu centre de salut pot haver-hi  50 o 60 persones en tractament obligatori: si no hi van a prendre la medicació cal avisar el jutge. Està en fase inicial però crec que anem de camí vers una nova llei de tractament obligatori, un nou panòptic ambulatori.

Quines altres proteccions són possibles?

Hi ha estudis que assenyalen que les xarxes socials són el millor remei al recurs únic i exclusiu a la píndola. Per exemple hi ha aquell estudi, publicat i beneit per l'OMS, sobre l'indret amb menor taxa de suïcidis del món, un petit estat mexicà amb índex mínims on existeixen unes xarxes socials indigenistes força sòlides. La prevenció de suïcidis tecnològicament més desenvolupada (medicaments, etc.) amb prou feines fa minvar el nombre de suïcidis. Són les xarxes socials, tradicionals o noves, les que milloren la salut mental. Però aqueste saber no es desenvolupa, es menysprea. Només s'estudien les vulnerabilitats individuals. Encara que estudiar les xarxes socials és relativament senzill: quants d'amics tens a la feina? Amb qui passes el temps lliure? Però no es fa, només s'estudia com disminueix tal o qual medicament les taxes de suïcidi. On hi ha xarxa social, on hi ha cultura popular, on hi ha suport per a les desgràcies de la vida, la visita al psiquiatra disminueix dràsticament i on s'ha liquat la societat l'assistència al psiquiatre es multiplica i els resultats són dolents perquè tot es cronifica. És una cosa evident. De vegades cal aprendre a veure aquest factor de protecció de les xarxes socials lateralmente. Per exemple, alguns estudis diuen que la religiositat és una protecció contra el risc de suïcidi a països com Espanya. Però als països protestants passa tot el contrari, perquè és sobre tot la xarxa social, no tant la religiositat, la que veritablement et protegeix.

Quines experiències coneixes d'assumpció col.lectiva dels malestars?

Són restes de les passades resistències. Es veu molt bé la regressió en els moviments feministes que han estat els últims a caure: sabers produits a partir del propi cos -pràctica de l'avortament, mètodes d'anticoncepció- han estat colonitzats i reconvertits en centres d'educació sexual, etc. Aquelles tècniques espontànies del saber comú de les dones han estat  sepultades sota la tecnificació. En el moment en què aquests centres demanen subvencions i comencen a practicar avortaments d'una manera més o menys oficial, desviant-hi casos que la seguretat social no admet, perden de seguida aquest  saber.

A la psiquiatria passa el mateix. Jo esmento molt el cas d'alcohòlics anònims: fins que no se'n convencen de que ni psicòlegs ni psiquiatres els ajudaran i comencen a desenvolupar tècniques pròpies, no troben maneres de protecció eficaç contra l'alcoholisme. Existeixen encara associacions de malalts, no de familiars de malalts, amb capacitat de resposta entre fase i fase de la malaltia Aquí hi ha una associació de bipolars interessant en aquest sentit: s'hi promouen xarxes de suport, de detecció, de prevenció, xerrades per als tècnics, etc. També hi va haver un grup d'agarofòbics que va funcionar força bé. En altres casos veig molta picardia. En el cas de la fibromiàlgia, en el moment en  què el que es demana és suport legal per a que es reconegui com una invalidesa, s'hi barreja tot plegat: formes de saber sobre aquest dolor que la medicina desconeix, picardia, etc.

El que no tenim a hores d'ara és teoria: els reductes teòrics crítics a la psiquiatrització són mínims. En parlava jo fa poc contraposant Castilla del Pino i López Ibor: si s'agafen les obres de López Ibor, la pràctica dels psiquiatres d'esquerra està molt més fonamentada en les seves teories sobre les neurosis com a malalties de l'ànim. I aquí hi ha la lluita fonamental. En el moment en que ja no existeix el moviment antipsiquiàtric allò d'espontani que sorgeix no té cap aliment  teòric, cap recolzament de tècnics que “traexin” aquestes pràctiques dominants.

L'èxit d'aquesta colonització ha estat brutal. Han desaparegut les resistències tradicionals, aquelles de les persones que deien espontàniament “jo no estic de psiquiatre”, és a dir, no en necessito, puc arreglar-me-les, cosa força habitual fa 20 o 30 anys, contra aquesta propaganda de que els psiquiatres i psicòlegs tenen solució a tot. I d'altra banda, els propis tècnics socials d'esquerra diuen que el que cal fer és higiene mental, prevenció i tot això. El panorama és ben negre.

Algú ha dit que la depressió és una forma moderna de vaga.

Quan els antics treballadors s'ho estaven passant molt malament s'autolesionaven. Era una cosa molt comuna. Sabotejar fent-se mal. Posar un genoll per a que t'hi donessin un cop  rebre la baixa laboral era una forma de resistència. Algun líder comunista m'ha comentat alguna vegada la seva habilitat per a donar cops de martell al genoll a companys que no podien continuar treballant a la mina. La depressió moderna potser hi té alguna cosa a veure: més una autolesió que no pas una vaga, un mal global, un mal lent, aquesta dificultat per a seguir els ritmes laborals, per a donar sentit a la vida i aixecar-se… Avui en dia falten les antigues compensacions del treball: treballar sempre va ser molt fotut i per això la gent abans s'autolesionava, però si escoltes el discurs antic es veu que el treball era també un lloc on carregar les piles, comptar les malàries de la llar, criticar les dones, beure… Tot aquell món ha desaparegut i avui només resta la vida privada. La funció terapèutica, d'estabilitzar i alleujar tot parlant amb els companys, fer berenars gairebé cada  dia i no només el nadal, tot això ha desaparegut i la depressió avui és com una forma d'autolesió. És un patiment real, no s'ha de prendre a broma, fins i tot el simulador més simulador no s'ho passa gens bé, havent d'explicar aquestes coses que de vegades són humiliants i de vegades són com la profecia que s'acompleix.

Amb aquesta anàlisi tan negra, com t'ho fas en el dia a dia de la teva professió per a no esdevenir un cínic?

Bé… jo vinc d'aquestes tradicions comunistes que veuen les batalles a molt llarg termini o molt perdudes. Soc dur, els qui varem lluitar sota el franquisme tenim quelcom de supervivents. No sé, no sé ben bé… Suposo que trio el mal menor, contribuir en allò que pugui des de la meva professió…

Un discurs crític molt lúcid pot produir alhora molta impotència. Suposo que la clau podria estar en pensar el malestar no només com un símptoma que parla d'una derrota, sinó veure que aquesta intimitat ferida té avui molt de comú i podria ser la font d'una possible nova politització…

Sí, és evident. Si s'aconseguís col.lectivitzar aquest patiment, que no parteix de la intimitat com diuen, sinó de les relacions socials, és clar que seria un motor de transformació social. Perquè l'únic remei real consisteix en crear xarxes segures, estables, serenes. L'únic que existeix contra l'agarofòbia o les pors és que el carrer sigui sempre un indret on hi hagi algú que pugui donar-te un cop de mà si et passa alguna cosa. La canalla que juga al carrer i se'n pot alllunyar sense tenir por són els que saben que la seva mare sempre hi serà si es perden. L'ansietat ve pel contrari de no poder confiar en res ni en ningú. La tristor i els malestars són un ferment del que podria sortir força revolucionària. I aquells que haurien de tractar el mobbing o qualsevol procés d'estrés haurien  de ser els sindicats, els col.lectius d'empresa, el que sigui, però contextualitzant, amb els valors que tenen, no pas amb els valors del psicòleg…

Som una espècie tan irracional que no hauriem de tolerar la irracionalitat social, necessitem pròtesis col.lectives per tal d'evitar-nos les bogeries individuals. Però la tendència és una altra: el triomf de la psicologització social. La psiquiatria és la pràctica que més s'ha extès i que més població tracta, però amb el mínim saber. Es tracta d'una derrota política, no pas de que s'hagin el.laborat d'un temps ençà nous arguments científics. Els neurolèptics són la mercaderia ideal, perquè no cal probar-los científicament com un antibiòtic o un anticancerós. I la psiquiatria d'esquerra ha estat colonitzada també enterament pels laboratoris, que paguen els congressos amb tota la seva parafernàlia. Allò que a mí més m'emprenya és no tenir companys, interlocutors, aquesta pobresa teòrica de la que te'n parlava abans. Només trobo complicitats en gent molt gran, la gent més jove no coneix Basaglia, Cooper, Laing… Entre els psicofàrmarcs i la psiquiatria oficial han ofegat aquestes altres formes de llegir el que passa. És veritat que abans la psiquiatria oficial era molt rígida i això ajudava a la crítica, avui s'ha fet més flexible…

Més coses de Guillermo Rendueles:

“Crisis, capital social, depresión”

“¿Miserias sociales o malestares íntimos?”

“Bossing, mobbing: ¿necesito psiquiatra o comité de empresa?”