El Corralito del Santander

El corralito del Santander

En els darrers mesos s'han destapat nombrosos fraus als quals ha estat implicat directament o indirecta el grup Santander, a més d'altres activitats igualment controvertides, que serveixen com a model per a explicar com la banca ha estat causant d'una crisi que portarà a l'atur milions de persones a Espanya.

En un principi els bancs espanyols semblaven ser l'excepció al desastre que patia el sector financer a tot arreu. “Sense contaminacions de productes tòxics” i amb una “gran solvència i liquiditat”, estaven “preparats per a suportar la crisi inmobiliària local”, tot sabent que “la crisi financera global amb prou feiens podria colpejar-los de forma seriosa”. Per això, no podia estranyar que Emilio Botín digués el juny de 2008 que la crisi econòmica era com “un infant, que es posa malalt de cop i volta, però es recupera de seguida". Posteriorment ha anat variant tímidament la seva postura i ha acabat encarant el problema, però ‘a la seva manera’.

El passat mes d'octubre, a la conferència que va pronunciar a Boadilla del Monte –seu de la ciutat financera del banc que presideix –, Botín va concloure que les veritables causes de la crisi eren “els excessos i la pèrdua de referents en un entorn extraordinàriament favorable, que ha dut a oblidar els fonaments de la banca”. Durant la dissertació, el banquer va definir aquests fonaments: “La necessitat de conèixer molt bé els clients i els productes amb els quals es fa d'intermediari, la prudència per tal de no acceptar nivells d'endeutament desproporcionats al risc que s'assumeix en finançar-los i la valoració adient de tots els riscos en què s'incorre”. Per a Botín aquests principis han estat respectats escrupulosament per l'entitat que presideix i se n'ha vanagloriat en repetides comparecències públiques.

Pocs mesos després, els fets han demostrat, contràriament a l'expressat pel seu president, que el banc Santander ha estat l'exemple més palpable d'allò que ell mateix denunciava com a causes de la crisi. I aquests mateixos fets han revelat les falàcies dels banquers en negar una realitat inqüestionable, en destapar-se que també n'hi havia, d'actius tòxics, en els bancs espanyols. Unes entitats, d'altra banda, ja molt llastrades per la particular crisi immobiliària espanyola.

Lehman Brothers i Santander Banif Inmobiliaria

Lehman Brothers, quarta entitat financera dels EEUU el 2008 –amb uns actius que assolien els 425.000 miliones de dòlars –, va fer fallida el 15 de setembre del 2008. Aquell mateix dia, el director general del Servei d'Estudis del Banc d'Espanya, José Luis Malo de Molina, assegurava que "l'impacte directe de la fallida de Lehman Brothers sobre el sistema bancari espanyol” seria “mínim". Així mateix, l'Associació Espanyola de Banca havia declarat uns dies abans: "Tenim la impressió de que els bancs europeus no es veuran afectats per la fallida de Lehman i els bancs espanyols menys".

El dia després, 16 de setembre, el grup Santander reconexia posseeir 11 miliones d'euros en accions del fallit banc de inversió nord-americà. Actualment, ja és de domini públic que Lehman Brothers ha estat un dels emissors de ‘productes estructurats’ [1] més actiu a Espanya. De forma indirecta, alguns fons d'inversió ‘convencionals’, que varen invertir en bons de Lehman, també es van veure afectats per la fallida de l'entitat nord-americana. És el cas de Banif Inmobiliario, banca privada pertanyent al grup Santander. Aquest fons d'inversió també hauria estat implicat a les pèrdues –desenes de milions d'euros– produides per la debacle del banc austriac Meinl European Land –s'acusa a Banif d'haver gestionat la venda d'accions de renda variable com si fossin de renda fixa–; també hauria comercialitzat els bons dels bancs islandessos fallits Landsbanki i Kaupthing.

Banif, que era el principal comercialitzador dels fons estructurats de Lehman Brothers a Espanya, mantenia la seva confiança en aquests productes fins cinc dies abans de la seva fallida definitiva i recomanava "mantenir els bons que els clients tenen en cartera".

Un grup d'inversors espanyols afectats va crear a principis d'any una plataforma i asseguren que els bancs nacionals van invertir els seus estalvis ‘sense informar-los de res’. Segons els afectats: "Banif coneixia el risc de fallida de Lehman i ens va deixar enfonsar-nos-hi". D'altra banda, ADICAE, l'Associació d'Usuaris de Bancs, Caixes i Assegurances, que aplega ja més de 600 consumidors perjudicats –dels més de 2.500 en total –, ha presentat per aquest motiu demandes col.lectives contra 23 entitats espanyoles, entre elles, Banif. A més, l'esmentada associació ha realitzat diverses mobilitzacions en els darrers mesos i ha convocat el proper 18 d'abril una “gran manifestació” a Madrid que tindrà per lema "deu anys de fraus a l'estalvi".

L'escàndol Banif ha tingut diverses fases, però allò més recent és que a finals de febrer el fons immobiliari havia acumulat peticions de reemborsaments [2] per import de 3.053 milions d'euros, que representaven el 96,8% del patrimoni total. Davant la manca de liquiditat del fons, la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) va autoritzar el 28 de febrer la suspensió parcial dels reemborsaments durant un periode de dos anys. Encara que, a la pràctica, si el Santander no aconsegueix vendre els actius immobiliaris, per tal d'obtenir liquiditat, podria mantenir Banif tancat fins a quatre anys.

Segons Manuel Pardos, president d'Adicae, el ‘corralito’ de Banif és ‘legal’ degut a que ve a “la lletra petita de la Llei d'Institucions d'Inversió Col.lectiva”. Aquesta associació, juntament amb altres col.lectius d'afectats, va sol.licitar en el seu moment l'anulació de la suspensió davant la CNMV, sense resultats satisfactoris. En aquesta conjuntura, han expressat els seus “dubtes” pel que fa al "control i supervisió" que exerceixen el Ministeri d'Economia i la CNMV. Concretament, el secretari general d'Adicae, Fernando Herrero, ha criticat el "menyspreu" de les entitats supervisores envers aquests consumidors.

Banif ha ofert compensar els afectats de Lehman amb participacions preferents del Santander, tot i que només per als clients als qui va vendre bons amb capital garantit. És a dir, 1.380 milions d'eurs en títols, amortitzables en deu anys, amb un valor real de mercat vora els 500 milions.

Els col.lectius d'afectats i Adicae s'han negat a acceptar la nova proposta. Segons Herrero, els bancs són responsables de vendre "inadequadament, en massa i de forma indiscriminada" productes complexos i de risc a estalviadors d'un "perfil conservador".

Però el cas Banif té més ramificacions que les relacionades directament amb la fallida de Lehman-Brothers. Els primers problemes del Santander Banif Inmobiliario es van entreveure durant la finestra de liquiditat –cada tres o quatre mesos els inversors poden fer efectius els seus reemborsaments– de finals del darrer exercici. El novembre, el fons immobiliari patia un fuita patrimonial de més de 600 milions d'euros. Tanmateix, van evitar-ne el bloqueig mitjançant una injecció de 160 milions d'euros, ja que a tresoreria només en disposaven de 400 millones en aquell moment. Aquests reemborsaments varen produir una reducció patrimonial del 14% i els actius sota gestió del fons van passar dels 4.034 miliones de l'octubre als 3.472 amb els quals va començar el desembre.

Per al president d'Adicae: “La gent que en va treure el novembre 600 milions d'euros ha creat sospites fonamentades de que podia haver-hi alguna manipulació”. Però l'associació d'usuaris va més enllà, Fernando Herrero creu que el Banc Santander planejava una “liquidació encoberta" del fons immobiliari. Adicae manté que les peticions de reemborsaments durant l'octubre i el novembre "no semblen haver estat espontànies". El Santander va estar aconsellant fins a finals d'any de no sortir-ne, del fons, per a poc temps després canviar d'opinió dràsticament i “llançar a tots els seus comercials a aconsellar als clients” per tal que demanessin la devolució després d'aquella data, a partir del mes de gener. “Com s'explica això?, es pregunta el representant de l'associació. En termes semblants es manifesta un grup de 500 inversors gallecs, els quals exigeixen a la CNMV que investigui la gestió d'aquesta cartera en els darrers mesos per tal de comprovar si hi va haver informació privilegiada per a alguns inversors que varen retirar-ne ‘a temps’ els seus diners, tot obtenint grans plusvàlues.
Madoff i Optimal

El desembre del 2008 es destapava el frau financer de Bernard Madoff, una enganyifa que ha costat 50.000 milions de dòlars a entitats financeres i a grups d'inversors. El Banc Santander era també el principal mitjancer dels fons Madoff a través de la seva gestora Optimal –un fons d'inversió lliure o ‘hedge fund’ [3]–, principalment a Espanya i Llatinoamèrica. Aquell mes l'entitat va reconèixer haver perdut 17 milions propis i 2.330 milions d'euros dels seus clients.

La resposta del banc davant d'aquest forat i el gran nombre de solicituds de devolució dels seus clients va ser la suspensió dels reemborsaments i el subsegüent tancament i liquidació de la majoria dels subfons d'Optimal. Davant d'aquesta perspectiva, els inversors es van organitzar en diverses plataforms i varen presentar diverses demandes contra el banc, al qual van acusar inicialment de negligència. Així, Javier Cremades, advocat d'una part dels inversors, va explicar que en contractar els fons "cap dels afectats no va rebre la informació que calia per a saber on eren els diners o a on anaven a parar les inversions”. Segons el bufet Cremades: "La majoria no sabia que existia un senyor anomenat Madoff i van ser arrossegats pels seus intermediaris financers".

Davant dels atacs rebuts, Emilio Botín va defensar “la transparència de l'entitat” a la Junta General del banc celebrada el febrer d'enguany, tot afirmant que en tener coneixement de l'estafa, l'entitat que presideix va donar-ne “tota la informació abans que ningú" el mateix diumenge 14 de desembre.

Tanmateix, segons que va publicar el ’Financial Times’ també el febrer, hi ha un seguit de documents que posen en dubte els controls interns que tenia el Banc Santander sobre els fons Madoff. Per exemple, poques setmanes abans de l'arrest de Madoff, l'entitat va enviar als seus inversors documents afirmant que l'operativa dels fons era "impecable".

D'altra banda, el diari on-line El Confidencial publicava recentment que, només tres setmanes abans de la detenció de Madoff, Morenés & Botín (M&B) va desplegar una gran "campanya comercial", visitant nombroses entitats, per mirar de col.locar aquests fons. M&B és la boutique de banca privada que dirigeixen el fill petit d'Emilio Botín, Javier Botín-Sanz, i el seu gendre, Guillermo Morenés –marit d'Ana Patricia Botín, presidenta de Banesto–. Precisament en aquelles mateixes dates, Rodrigo Echenique, conseller del banc i home de confiança de Botín, va intentar treure la major part dels diners que invertia el fons Optimal a Madoff, cosa que no va conseguir per la negativa del bròker.

L'equip legal del Santander ha contraatacat argumentant que els clients d'Optimal “eren conscients de que el destí de la seva inversió podia ser un frau”. Per exemple, en el memoràndum que s'incloïa al contracte del subfons Optimal Strategic US Equity hi constava l'advertència de la possibilitat d'un hipotètic frau, és a dir, que el bròker podria ‘tocar el dos amb la pasta’. Tanmateix, per als advocats dels inversors, Madoff Investment Securities no tenia el mandat de la gestió dels diners dels partícips de l'Optimal Strategic US Equity, la firma del gurú era únicament l'encarregada d'executar les ordres de compra i venda de títols que es prenien des d'Optimal. Per això, la majoria dels clients creuen que ha de ser la pròpia gestora del banc qui faci front a les pèrdues ocasionades pel frau.

En aquest context se situa l'oferta que el banc va fer a finals de gener als seus clients particulars. Mentrestant, els inversors institucionals (grups i societats) no rebran un cèntim. Per aquesta raó varen presentar a començaments de març una demanda col.lectiva a Miami, tot reclamant al banc Santander 1.000 milions d'euros. La solució és exactament la mateixa que va oferir als afectats de Lehman-Banif. L'entitat bancària lliurarà participacions preferents –una eina híbrida entre deute i capital– als seus 1.000 clients particulars perjudicats (segons la darrera oferta, aquestes participacions serien emeses per una filial menor del grup, el banc portuguès Totta). Però el banc lliurarà als clients únicament la quantitat que van invertir amb Madoff, no allò que els havia rendit fins el moment de l'estafa. Per si no n'hi hagués prou, el valor d'aquests títols, que teòricament puja a 1.380 milions d'euros (la quantitat invertida inicialment), és de 500 milions al mercat. És a dir, els afectats rebran uns títols que, si venen de forma inmediata –en el cas de que la venda sigui factible –, els permetran recuperar només una tercera part de la seva inversió. Per tal de rescatar tots els seus diners caldrà mantenir-los i esperar deu anys –periode d'amortització –, transcorreguts els quals el banc, teòricament, els recomprarà els títols. Tanmateix, per als bufets Jausas i Zunzunegui –que apleguen diversos inversors minoristes–, "el Santander no ha informat els clients de que el banc no té obligació de recomprar les accions preferents dintre de deu anys" i, a més, "les accions preferents no cotitzen i, per tant, no són líquides”.

Malgrat les condicions de la proposta, el bufet Cremades va afirmar el passat 11 de març que el 90% dels clients afectats del bufet –menys del 40% dels afectats particulars –hauria acceptat finalment l'oferta. El propi Cremades considerava només unes setmanes abans que la proposta del Santander era "enganyosa i coercitiva”. A la mateixa data de l'acord, l'entitat bancària va enviar un comunicat de premsa on s'hi deia que el 90% dels afectats havien acceptat el bescanvi. Encara que les diferents plataformes, associacions i fòrums d'afectats (http://www.afectadosporlehman.com) negaven el ‘globus sonda’ llançat pel banc i el bufet d'advocats, les darreres notícies corroboren l'existència de l'acord. Segons el diari online Cotizalia: “El 93% dels afectats i del patrimoni al qual s'adreçava aquest bescanvi –1.380 milions d'euros – l'han acceptat”, fent-se efectiu aquest acord el passat 18 de març.

Per a Eduardo Segovia, periodista d'aquest diari, els advocats són els “grans guanyadors” en tot aquest conflicte. Segons aquest periodista, els col.lectius d'afectats que han caigut a les mans de la firma Cremades & Calvo Sotelo “no només hauran d'acceptar el 2% d'interès que paguen les preferents, la seva il.liquiditat o el compromís sine die de mantenir els seus diners al Santander; a més a més, hauran de lliurar a l'advocat un 10% de la quantitat rebuda en preferents com a compensació per la pèrdua patida, en pagament per una cosa que podria haver fet el client tot solet: acceptar l'oferta del banc. Donat que Cremades va anunciar que els seus clients sumaven unes pèrdues de 120 milions d'eurs i que el 90% ha acceptat l'oferta del Santander, s'ha endut al menys 10,8 milions sense trepitjar un jutjat”.

Per aquests motius, només alguns dels inversors de patrimonis més alts han rebutjat finalment l'oferta, tot confiant en les demandes col.lectives presentades contra el banc als EEUU. La majoria dels clients espanyols ha acceptat les precàries condicions de l'acord. Molts ho han perdut tot i no podien permetre's d'esperar els anys que poden transcórrer fins a la sentència definitiva dels tribunals, en el cas improbable de que resolguessin contra el banc.

Però els fiascos de Lehman Brothers i Madoff no són els únics casos controvertits derivats de les actuacions del banc. N'hi ha més, d'activitats, que exemplifiquen igualment la responsabilitat del Santander a la crisi financera, a més del maltractament a inversors i accionistes del banc.
Els bons escombraries

A l'octubre del 2007 el Banc Santander va llançar una gran emissió de bons convertibles en accions per tal d'aconseguir liquiditat, de cara a una hipotètica ampliació de capital al 2012 associada a la possible compra del banc holandès ABN-Amro.

Els Valors Santander (bons convertibles) en van tenir molt d'èxit i 129.000 inversors vàren adquirir aquest producte, la qual cosa va suposar una injecció de 7.000 milions d'euros per a les arques del banc. Ofertat com un producte innovador, amb una alta rendibilitat i sense risc, s'ha demostrat que era un “autèntica estafa”, en opinió de molts clients, i amb un altíssim risc. El bo convertible deu el seu nom a que es pot bescanviar per accions, voluntàriament cada any i, de forma obligatòria, en teoria, al cinquè any (2012). El preu de les accions es va establir en el moment de l'emissió del bo amb un recàrrec del 16% (prima d'emissió). És a dir, el Santander va fixar en 16,04 euros cadascuna de les 311,75 accions a les que dóna dret un bo, pel qual milers d'inversors pagaren 5.000 euros. En el moment actual, aquest nombre d'accions té un valor aproximat de 1.680 euros –i al voltant de 1.400 euros fa poques setmanes –. I aquí rau la ‘gràcia’ i l'altíssim risc del bo, ja que el preu de bescanvi es va fixar en un moment –finals del 2007– en el qual les accions del banc eren a la seva cotització més alta. Actualment (mitjans de març) les accions han perdut prop del 70% del seu valor i cotitzen vora els 5 euros, mercès, entre altres factors, a les nombroses ampliacions realitzades poc temps després de l'emissió del bo.
Ampliacions de capital

Durant el darrer any, el banc ha adquirid un banc nord-americà en situació precària (Sovereign) i tres bancs britànics (la divisió de crèdit al consum de Royal Bank of Scotland, Alliance & Leicester i Bradford & Bingley), que s'afegeixen al banc Abbey, comprat el 2004.

Per a una expansió com aquesta i les necessitats de liquiditat que comporta, el Santander va endegar tres ampliacions de capital entre el setembre del 2008 i el febrer del 2009. Aquestes ampliacions han significat l'emissió de gairebé 2.000 milions més d'accions sobre un total de més de prop de 8.200 milions. El capital emborsat per aquestes emissions és de 10.175 milions d'euros, encara que la despesa directa produïda per la compra de les entitats anglosaxones no arriba als 4.000 milions. Aquestes operacions han diluit considerablement del valor de les accions fins a poc més dels 5 euros actuals –el grup Santander té aproximadament 3,3 milions d'accionistes al món, un milió i mig dels quals a Espanya –.

A més a més, durant els anys 2007 i 2008 es produeix la teòrica venda de gairebé tot el patrimoni immobiliari a Espanya –mitjançant una transacció anomenada ‘sale and lease back’ [4]– per un import de 4.398 milions d'euros.

És a dir, en els dos últims anys, el banc va ingressar de forma excepcional prop de 21.573 milions d'euros, destinats en part a costejar el deute generat en els darrers anys. Segons la revista econòmica Bloomberg, el banc Santander haurà de fer front a venciments de deute per un valor aproximat de 30.000 milions el 2009 –al any 2008 va haver de pagar 32.000 milions –, sobre una deute total de 160.000 milions d'euros. Aquests ingressos extraordinaris també explicarien els grans beneficis presentats a les dues darreres juntes d'accionistes (9.060 milions el 2007 i 8.876 milions d'euros el 2008).

El problema és que és difícil que el banc pugui realitzar operacions amb ‘tanta liquiditat’ en els propers anys i, amb el preu actual de les accions, qualsevol ampliació de capital resulta inviable.

Tenim, doncs, diversos fraus financers i una exposició intensa a productes tòxics, dues suspensions de pagaments vinculades a un forat de prop de 6.000 milions d'euros, tres ampliacions de capital en dos anys, la utilització de bons escombraries o preferents de molt dubtosa rendibilitat, l'expansió del banc cap a mercats en fallida com els anglosaxons, un deute a curt termini de més de 30.000 milions d'euros, la caiguda en borsa … Es dibuixa així un panorama ben fosc per a les grans expectatives creades i les ampul.loses declaracions de solvència i liquiditat proferides pels dirigents de l'entitat bancària fa pocs mesos. Tot això sense entrar a valorar els efectes que un entorn de depressió creditícia com l'actual pugui tenir per al negoci bancari.

Però el panorama descrit al voltant del grup Santander no s'allunya gaire de la situació d'altres bancs espanyols. Per això, des de diferents instàncies –el propi president de l'Ibex n'és un exemple – ja hom parla sense embuts de nacionalització, total o parcial, de la banca, seguint l'exemple d'altres Estats; sobre tot per a aquelles entitats la grandària de les quals fa inviables o poc efectives mesures com els darrers ajuts estatals –compra d'actius financers o suscripció d'avals a l'emissió de deute –.

És obvi que les institucions i els analistes pensen primer de tot en les solucions sistèmiques o en la salvació de les entitats bancàries. Tanmateix, més enllà del gran mal causat a la societat i a la població en general, els majors perjudicats d'una forma directa per la crisi financera han estat fonamentalment els mitjans i petits inversors; els quals, conscientment o inconscient, han contribuit de forma decisiva a que ens trobem a la situació actual.

L'afany de lucre i la fal.laç moda del ‘capitalisme popular’ [5] van conduir milions de petits inversors a subscriure accions de la banca i a invertir en productes financers de tota mena. Potser, ara que molts d'ells acabaran a la ruïna o a l'atur –es calcula que a finals d'any n'hi haurà prop de 5 milions, d'aturats, arreu de l'Estat –, hagin après la lliçó sobre quins són els objectius que persegueix el sistema financer o, millor dit, el sistema capitalista.

Els paradisos fiscals i les empreses espanyoles

Al seu darrer informe, corresponent a l'any 2007, l'Observatori de la Responsabilitat Social Corporativa (RSC) [6] de l'Estat espanyol conclou que el 69% de les companyies que cotitzen a l'Ibex 35 (índex de referència de la borsa espanyola) compta amb “societats participades amb domicili a països considerats com a paradisos fiscals”. Aquestes dades representen un augment considerable en relació a l'any 2006 (quan era del 51%). Entre les 24 societats pertanyents a aquest ‘selecte grup’, s'hi troben empreses com Altadis, Endesa, Gas Natural, Iberdrola, Prisa, Repsol o Telefònica; i, per suposat, cinc de les sis principals entitats financeres espanyoles –BBVA, Banesto, Banc Popular, Banc Sabadell i Banc Santander –.

Segons la memòria de l'exercici 2007 de la Securities Exchange Commission, homòloga nord-americana de la CNMV espanyola, el Grup Santander tenia aquell any una forta presència –33 societats– a paradisos fiscals com Jersey, l'Illa de Man, Guernsey, les Illes Cayman i les Bahames, amb un total de capital i reserves declarats al voltant 5.000 milions d'euros. Així mateix, aquest grup posseïa diverses societats radicades a Panamà, Luxemburg i Suissa.

Al seu informe corresponent a l'exercici 2007, el banc que presideix Emilio Botín ‘en prenia nota’ i afirmava que havia establert "els procediments i controls adients" per mirar d'evitar l'existència de “riscos reputacionals i legals” en aquestes entitats, alhora que decidia “reduir-ne el nombre d'unitats”.

Tanmateix, l'Observatori de la RSC va informar recentment que el grup Santander participa actualmente de forma directa o indirecta a 43 filials ubicades a paradisos fiscals. En concret, el banc Santander posseeix 19 filials residents en ‘aquests paradisos’, el banc britànic Abbey –pertanyent al grup– compta amb 19 filials més en aquests països i l'entitat que presideix Ana Patricia Botín –Banesto – declara que existeixen tres societats –domiciliades a Guernsey, Illes Caiman i Illa de Man – integrades al banc.

Precisament, aquesta entitat indicava l'any 2008 que hi hauria d'haver “una normativa que reguli” les activitats a ’paradisos fiscals’, perquè fomenten “l'opacitat de les operacions que s'hi fan”. Però aquesta institució va més enllà, en considerar que seria desitjable que els Estats contribuïssin a que “aquesta mena de centres desapareguessin”.

Aquesta opacitat i mancaa de transparència sustenta la hipòtesi de que en aquests centrs ‘off-shore’ rau l'explicació sobre com s'han evaporat part dels milers de milions d'euros de la bombolla immobiliària i financera. Encara que per a alguns analistes la cosa és molt més greu. Per a Carlos Jiménez Villarejo (ex fiscal en cap anticorrupció i membre del Comitè de Suport d'Attac): “Els paradisos fiscals subsisteixen com a expressió i baluard dels negocis ocults, dels diners bruts i d'un secretisme que impideix saber si els fluxos econòmics que protegeixen procedeixen del tràfic de drogues, del tràfic de persones, del tràfic d'armes o de la fraudulenta evasió fiscal”.

Els sous dels consellers del Santander

El passat 8 de febrer el banc Santander va anunciar la congelació dels sous dels seus consellers degut a “l'entorn de crisi”. Tanmateix, poques setmanes després es va saber als mitjans financers que els seus sous experimentaran una pujada real del 12% enguany.

El 2008 el conjunt de executius va guanyar un total de 38,9 milions d'euros. Sense tenir en compte els beneficis com a accionista, durant l'any passat el president del Santander, Emilio Botín, va rebre uns 4 milions d'euros en salari, incentius i dietes. Encara que va ser Alfredo Sáenz, conseller delegat, qui va rebre la suma més elevada (8,6 milions d'euros). D'altra banda, les obligacions contretes pel banc per a les pensions dels seus consellers sumen 283 milions d'euros (27 milions el 2008). Els consellers també varen rebre crèdits per 4,2 milions. Per últim, els directius que no són consellers van guanyar en conjunt 83,5 miliones.

Pobre família rica

Les successives ampliaciones, juntament amb les posicions baixistes a la borsa, estan costant car també a la família Botín. El Santander va marcar el seu màxim històric en 15 euros al tancament de l'11 de desembre del 2007 (93.000 milions de valoració bursàtil). Des d'aquell dia, l'acció s'ha devaluat prop del 70%, fins arribar als cinc euros de cotització a l'actualitat. Segons la Memòria del 2007, la família Botín controla 136,6 milions de títols del Santander –valorats en poc més de 683 milions, segons la cotització actual – que ara representen l'1,7% del capital, després de diluir-se des del 2,4% per les successives ampliacions. Així, des dels màxims històrics (15 euros, 2.050 milions), la pèrdua patrimonial assoleix els 1.360 milions d'euros.