El bon nom dels Mossos

Ja en el seu moment, projectes com ara el reglament d'armes, la certificació ISO ideada per calibrar la qualitat del servei i, sobretot, la instal·lació de les càmeres de vigilància van topar amb resistències similars. Es va dir que posaven en dubte la integritat dels Mossos, que no distingien entre la policia democràtica i de la dictadura i que provenien de sectors poc realistes i fins i tot amb escàs "sentit patriòtic".

La veritat, però, és que les mesures que ara es volen revisar no són un simple crapici electoral o el producte de la imaginació creativa d'algun hippy esquerranós. La instal·lació de videocàmeres a les comissaries, lluny de ser un rampell justicier, obeeix als compromisos adoptats amb l'ONU. El 2005, l'Estat espanyol va adherir-se al protocol facultatiu per a la prevenció de la tortura i altres tractaments o penes cruels, inhumanes o degradants. I, recentment, el Govern espanyol ha aprovat el Pla de Drets Humans. El document preveu la progressiva instal·lació de càmeres en els calabossos de les comissaries espanyoles.

D'altra banda, ja el 1979, l'ONU va adoptar un codi de conducta per a funcionaris encarregats d'aplicar la llei amb l'objectiu de dotar els ciutadans d'un instrument de protecció enfront dels abusos policials. El 2001 el Comitè de Ministres del Consell d'Europa va aprovar el Codi Europeu d'Ètica Policial i va donar un gir transcendental a la construcció europea d'un model policial més democràtic. Va ser en virtut d'aquests compromisos, en realitat, que la consellera Tura va anunciar, el 2004, la creació del Comitè d'Ètica Policial. Amb una missió específica: elaborar un codi deontològic similar als que hi ha en l'àmbit internacional.

Contra el que suggereix el nou conseller, és discutible que aquestes mesures siguin sempre ineficaces o busquin el desprestigi de la institució amb el seu ús pervers. En el cas de les càmeres, tot i que persisteixen algunes zones obscures a les comissaries, el cert és que les denúncies per maltractaments tant a Catalunya com al País Basc han disminuït quasi a la meitat des que es van instal·lar. Tot això no impedeix reconèixer, en canvi, l'existència d'altres que poden quedar-se tan sols en el pla simbòlic o retòric, sense acabar d'incidir en les conductes pràctiques. Aquest és el cas, precisament, del codi ètic, la manca de capacitat sancionadora dle qual ha estat reconeguda pel mateix expresident Montilla. El problema, tanmateix, és que aquesta manca d'eficàcia no pot atribuir-se només, com voldria Puig, al Govern anterior. També han contribuït els sindicats policials i la mateixa CiU, que van pressionar perquè el codi no incidís en qüestions com ara l'actuació dels antiavalots i l'ús d'armes de foc.

En realitat, el conseller Puig té tot el dret a pensar que les càmeres a les comissaries, la prohibició d'armes no reglamentades, la identificació dels agents, la creació d'unitats de mediació en conflictes o els codis deontològics són mesures perverses, impulsades per coaccionar i desprestigiar el cos policial. Per ser convincent, però, hauria de deixar clar, alhora, quin és el model de seguretat en què s'inspira la crítica. Pretendre atorgar prestigi a un cos que pot usar la força contra els ciutadans deixant-li les mans lliures i mantenint-lo fora de la mirada pública no sembla un camí gaire realista. Tampoc ho sembla renunciar a controls que, a hores d'ara, s'haurien de considerar una exigència bàsica de qualsevol Estat de dret digne d'aquest nom. Quina és, exactament, la idea d'eficàcia i de prestigi que defensa el nou conseller? Com pensa evitar que la policia catalana no acabi reproduint vicis i tics autoritaris tan sovint atribuïts a d'altres cossos de seguretat?

www.observatoridesc.org