Contra els eufemismes que amaguen realitats incòmodes

Contra els eufemismes que amaguen realitats incòmodes.

Xiao Lon va arribar fa 15 anys a Barcelona, però segons l'ajuntament és un nouvingut. Mariama pateix els controls d'estrangeria cada dia, encara que el seu veí holandès també n'és, d'estranger, i a ell mai no li demanen els papers. A Rashid, que va nèixer a Brussel.les com el seu pare i viu a 500 metres de la casa on va crèixer, el continuen tractant com el migrant que és, i a mi, que vaig nèixer a 800km d'on visc, ningú em diu "immigrant", perquè no ho soc.

El problema dels eufemismes és que el mot que substitueix el terme malsonant acaba adquirint la seva connotació. Així, els bempensants ja no saben si "home de color" sona pitjor que "negre", "minusvàlid" pitjor que "paralític" o "indigent" pitjor que "pobre".

Una professora de literatura que vaig tenir a l'institut sempre posova el mateix exemple: a l'Uruguai, la censura del règim militar prohibia esmentar els Tupamaros, però es veia obligada a parlar-ne, d'aquella guerrilla urbana encara que fos per a demonitzar-los. Per això els periodistes van encunyar l'expressió "els sediciosos" i, a força de repetir-la, la gent va acabar dient-los "els deliciosos".

Molta gent sent incomoditat en esmentar els migrants, però encara no s'ha generalitzat un terme políticament correcte per fer-ho. Hi ha diferents propostes sobre la taula. En aquest sentit, "nouvinguts", "estrangers" i "persones immigrades" són cada cop més habituals a fullets oficials, tríptics del tercer sector i pamflets alternatius.

El problema no és (només) lingüístic, sinó (sobre tot) d'enfoc polític. No pretenc en absolut provocar una discussió semàntica. Pel contrari, crec que, en aquest cas com a d'altres, el nom que donem a les coses té més a veure amb un posicionament polític (explícit o implícit) que no pas amb una discussió filològica.

Els problemes i la discriminació que pateixen aqueses persones, no estan originats per haver "arribat fa poc". És més, ni tan sols pel seu origen nacional, ni la seva llengua materna, sinó per la condició de no-persones que tenen els migrants. Per ser migrants i no cap altra cosa.

La seva discriminació està originada pel règim de fronteres europeu, un engranatge de producció de ciutadania jerarquitzada que subordina els seus drets a la seva utilitat per al mercat europeu (tant el formal com l'economia submergida, és clar).

En Manuel Delgado diu "els diem immigrants, però no en són. Immigrant, per definició, és qui migra. Qui ja s'ha establert aquí ha deixat de migrar, no té sentit continuar dient-li immigrant".

No hi estic en absolut d'acord. Primer de tot, perquè "migrant" no és una categoria sociològica sinó política. És la frontera la que fa esdevenir migrant una persona. Sense fronteres no n'hi ha, de migrants. Amb fronteres, ser migrants és diferent (és pitjor) que ser "estranger", "nòmada" o "viatger", figures per a les quals la frontera és un simple formalisme que no limita.

Migrant és tota persona que té limitada la movilitat i, per això, ha de travessar les fronteres. Dit d'una altra manera, anomenem migrant a tot aquell que viu a la frontera i a qui la frontera condiciona la vida, independentment del lloc on hagi nascut.

Perquè la frontera, com hem repetit en múltiples ocasions en aquesta mateixa secció, no es troba només a la vora del territori que diu delimitar. Les fronteres de la UE no són la ratlla que estableix la seva delimitació geogràfica, sinó tot mecanisme biopolític de control que estableix qui és ciutadà i qui no, qui té drets i qui no en té. La frontera estableix una graduació de la ciutadania que fa que travessar-la constitueixi una experiència completament diferent en funció de factors que tenen a veure amb la classe, el gènere, la direcció i el motiu pel qual s'intenta travessar, etc.

La frontera és a l'aeroport i a la duana, clar, però també als controls policials al Raval, a la Comissaria de Via Laietana, al CIE de Zona Franca, a la dependència dels papers al contracte de treball...

Per això, NO és migrant el descendent d'indis de classe alta que estudia a una universitat elitista d'Anglaterra.

SÍ és migrant el net d'algerians nascut a França i resident a una banlieue a qui la policia demana la documentació cada dia.

NO és migrant la princesa saudí que resideix a Marbella.

Sí és migrant la transexual brasilera a qui no deixen passar a l'aeroport malgrat que té visat de turista.

En tot cas, encara que aquesta definició sigui discutible, crec que l'ús d'eufemismes per a negar la realitat de l'existència de migrants vinculada a situacions d'explotació pel fet de ser-ho, és perillós.

Per exemple, els qui més èmfasi posen en dir-los "nouvinguts" acostumen a ser els qui no volen que vinguin.

És a dir, els responsables de les administracions, dels partits polítics, sindicats... que aproven o recolzen les lleis d'estrangeria, limitadores de la llibertat de moviment. D'una banda, estableixen els mecanismes per a impossibilitar-ne el trànsit i a més minimitzen el patiment que provoca "migrar" en substituir-lo per l'indolor "venir".

Potser l'altre terme que més em grinyola és persona immigrada. Per tal d'explicar perquè, prefereixo continuar fent servir el mot "migrant", n'hi ha prou amb recordar en Cela, quan va puntualitzar que ell no estava "dormit" sinó "dormint": "no és el mateix estar fotut que estar fotent".

El participi em resulta incòmode, bàsicament perquè es refereix a un col.lectiu al qual es victimitza constantment. Ja se sap que quan les barques naufraguen la gent que hi viatja són "pobrissons immigrants, víctimes d'una situació injusta" però quan la barca arriba a la costa aquesta mateixa gent han esdevingut "potencials delinqüents que venen aquí arrossegats per les màfies". Víctimes o màfies, el cas és negar-los la condició de persones que decideixen, aposten, arrisquen per sí mateixes. Per això em nego a parlar de "persones immigrades" com si fossin un objecte (fruit d'unes condicions que els converteixen en el resultat) i prefereixo "migrant" (subjecte actiu que fa front a una situació).

Per últim, hem de recordar que estranger no és sempre sinònim de migrant. Un italià, canadenc o australià que estableix la seva residència a Barcelona és estranger, però la frontera amb prou feines li suposa passar per un senzill tràmit burocràtic.

Resumint: és simplista pensar que migrants són només aquells que canvien de lloc de residència i tots aquells que ho fan.

Perquè migrant és una categoria sociològica només si per sociologia entenem, com deia Bordieu, un esport de combat, una eina de lluita.

Hibai Arbide Aza, Article publicat al Masala 51.