Ciutadans-PC com a símptoma: la italianització de la política catalana (I)

L'1 de novembre de 2006, Ciutadans irrompia amb 3 diputats al Parlament de Catalunya. Mentre els seus partidaris celebraven la fita al crit de "Toma 3, TV3" un calfred recorria l'espinada dels analistes dels diferents partits de l'arc parlamentari català. Com interpretar els resultats? Es tractava només d'una anècdota, com foren els dos diputats del Partido Socialista Andaluz a les eleccions de 1980 o els dos diputats al Parlament europeu de 1989 obtinguts per l'Agrupació Electoral Ruíz Mateos, o representava en canvi una tendència que arribaria a consolidar-se electoralment dins el mapa polític català.

Algunes persones interessades en l'anàlisi política ens reunirem aleshores per debatre què significava el fenomen de Ciutadans. Consideràvem que la seva importància no podia ser menystinguda i que la lectura del seu ascens havia de separar-se del debat ideològic. Ciutadans representava un símptoma d'alguna cosa nova: el problema era saber de què.

Malauradament, els comentaristes polítics (figura local més propera a la salsa rosa que a l'analista reflexiu) s'encarregaren d'obrir un encès debat sobre una qüestió absolutament bizantina: "Era Ciutadans un partit nacionalista espanyol, o no ho era". Sembla mentida com s'han pogut omplir tantes pàgines amb una pregunta irrellevant que només reafirmava la posició ideològica dels interlocutors i tant poques en una qüestió fonamental: ¿Com un partit polític format un any abans per persones en la majoria alienes al sistema de partits pot col·locar 3 diputats al parlament de Catalunya?

Els posteriors fracassos de Ciutadans en les eleccions municipals de 2007 i les eleccions generals de 2008 ubicaren una altra vegada a Ciutadans-PC en la marginalitat del comentari polític. Els sondatges electorals per a les properes eleccions europees no preveuen l'entrada de Ciutadans-PC, que es troba enfrontat a una lluita caïnita amb el partit de Rosa Díez Unión Progreso y Democracia i sembla haver perdut el recolzament dels principals mitjans de comunicació del neoconservadorisme espanyol. Tanmateix, no podem menystenir el rol que Ciutadans-PC pot jugar a les properes eleccions on comptarà amb el suport financer del partit transnacional europeu Libertas fundat pel multimilionari Declan Ganley, un dels principals promotors del no al Tractat de Lisboa al referèndum que es va celebrar a Irlanda obtenint un 53,4% dels vots, i el fitxatge estrella de Miguel Durán, ex-director de l'ONCE.

La presentació d'aquesta coalició en un moment on molts donaven per mort i enterrat Ciutadans-PC mostra la seva fortalesa, malgrat les crisis internes que arribaren al seu clímax en el segon congrés de l'Hospitalet de Llobregat, on s'escenificà la ruptura amb la corrent Regeneración Democrática de Bouza-Brey que acabaria a UPyD i l'Associació Ciutadans de Catalunya on s'inclogueren una part dels 'intel·lectuals' que recolzaren el manifest fundacional liderats pel dramaturg Albert Boadella i la periodista Teresa Giménez Barbat. Al marge de quins puguin ser els resultats electorals que obtingui Ciutadans-PC, la pregunta què ens plantejàvem al 2006 continua sense resposta: Ciutadans és un símptoma, de què?

En aquest interval de temps, on he seguit l'evolució política de Ciutadans en els seus diferents fronts: l'institucional, l'agitació al carrer, el mediàtic i l'organitzatiu intern en la mesura en què m'ha estat possible fer-ho, cal tenir en compte que no formo part del partit i em situo políticament a les antípodes ideològiques del seu programa; he arribat a la següent conclusió: el fenomen Ciutadans no representa cap anomalia en el sistema polític català, i encara menys un fenomen regressiu, sinó que marca una tendència que ens ubica en una nova forma d'entendre la política de partits. Per entendre què significa Ciutadans-PC, proposo realitzar un anàlisi formalista, on el què importa no és tant la seva idea-força sinó com s'estructura una organització política al voltant de la mateixa.

En primer lloc, Ciutadans neix com una plataforma cívica al voltant d'un manifest signats per diferents persones de renom en l'àmbit de la cultura. La majoria d'aquestes ja havien participat en manifestos i fòrums anteriors en la lluita que diferents associacions realitzaren contra la política de normalització lingüística del govern de la Generalitat. La diferència és que aquest cop l'objectiu del manifest no és llençar l'enèsima plataforma (asociación por la tolerancia, foro babel,...), sinó constituir un nou partit polític. Una de les principals novetats és que Ciutadans no neix a partir de l'escissió dels partits polítics existents, sinó a partir d'un segment de la societat civil que es considera orfe de representació política liderat per una aliança entre acadèmics, representants del món de la cultura i del moviment reivindicatiu en l'àmbit lingüístic. Per contra, Ciutadans realitza una crítica frontal a l'establishment polític i als acords de consens que des de 1979 dominaven la política catalana, el que d'acord amb conceptes politològics (no periodístics) el situa en el llindar entre un partitoutsider, amb alguns trets fins i tot de partit antisistema. Un dels lemes més favorits de la primera etapa era un partit format per persones que no eren polítics professionals i que es veuen obligades a participar en política per què la classe política no dóna resposta als seus interessos. Aquest caràcter antisistèmic lluny d'aminorar-se quan Ciutadans-PC obté representació electoral, es radicalitza: convocatòria de manifestacions, actes públics reivindicatius, accions de boicot,... Possiblement, Ciutadans-PC sigui el partit parlamentari que ha participat en més manifestacions durant aquesta legislatura, per sobre d'ERC (si descomptem a les convocades per les seves joventuts). A la seva presència en l'espai físic, cal afegir l'ús intensiu que des d'un inici Ciutadans-PC realitza de les eines virtuals (pàgina web, fòrums, youtube,...) L'interès estratègic que per Ciutadans té la web, i en especial la web 2.0 és reflecteix en la creació de l'Agrupació Digital, com espai d'intervenció d'aquells afiliats que opten per participar preferentment a través d'internet. L'agitació política és vista com una manera de mantenir mobilitzades constantment les seves bases i reforçar el rol de partit anti-establishment.

En segon lloc, Ciutadans-PC basa la seva acció política en una única idea-força: el rebuig al nacionalisme català i fonamenta el seu discurs en una apel·lació al sentit comú de la gent. Aquest és un tret definitori clau, en tant apunta a una nova manera d'entendre l'acció política que l'apropa al neopopulisme. A diferent escala, el fenomen Ciutadans-PC podria ser homologable a la Plataforma per Catalunya o la llista Pim Fortuny a Holanda si substituïm l'idea força pel rebuig a la immigració. Les mesures que es proposen, excepte aquelles que defineixen el nucli dur de la idea-força, corresponen a conceptes buidats de contingut polític, de manera que puguin ser acceptades tant per una persona que es defineixi ideològicament d'esquerres com de dretes: fomentar la llibertat d'expressió, educació de qualitat, reducció de l'atur, garantir l'accés a l'habitatge, refús a la corrupció... sense especificar mai quins són els mitjans necessaris per arribar-hi.

En una primera etapa, Ciutadans apel·larà a la transversalitat ideològica per mantenir els equilibris interns que permetien la cohabitació entre un declarat neocon com Juan Carlos Girauta i un republicanista d'esquerres com Felix Ovejero. El fet que en el segon congrés Ciutadans-PC es declari programàticament de centre-esquerra ha de llegir-se en clau interna, més com una maniobra per expulsar al sector de Regeneración Democrática i reafirmar a Albert Rivera en la presidència que no com el resultat d'un procés de clarificació ideològica. Si no hagués estat així, no s'entén com Ciutadans-PC hagi pogut pactar una coalició amb Libertas, partit reconegut pel seu ideari conservador i per agrupar en el seu sí nombrosos detractors del dret a l'avortament. En aquest sentit, el fet que el PSOE de Canarias fos acusat de plagiar les cent mesures proposades per Ciutadans-PC en el seu programa electoral, no demostra altra cosa que el neopopulisme polític no és patrimoni exclussiu de Ciutadans.

En tercer lloc, Ciutadans-PC combina una estructura organitzativa de base més propera a un moviment social amb una forta jerarquia interna. D'una banda, Ciutadans-PC es presenta als seus afiliats com un partit que renova les formes de participació política conferint un important protagonisme al militant de base. De l'altra, les decisions polítiques es concentren a un alt nivell on pesen més els contactes informals que els òrgans de direcció política. Especial menció mereix la figura d'Albert Rivera, un jove garriguenc que treballava a la Caixa i havia estudiat a ESADE que va captivar a Francesc de Carreras per les seves dots d'oratòria al guanyar un concurs de retòrica. Albert Rivera, un perfecte desconegut pels militants dels moviments contra la política lingüística del qual l'únic contacte amb la política previ a l'entrada de Ciutadans fou passar per la seu de Noves Generacions per oferir-los el seu Currículum Vitae, fou encimbellat com a candidat electoral a les eleccions al parlament, per passar posteriorment a actuar com a president de facto del partit. Des d'aleshores ençà, Rivera s'ha caracteritzat per imprimir un fort perfil presidencialista a Ciutadans sota la tutela de Francesc de Carreras, saltant-se els principis de democràcia interna.

La negativa de Ciutadans a coaligar-se amb UPyD a les eleccions generals i europees respon justament al xoc de presidencialismes entre Rivera i Rosa Díez, així com el fet que UPyD s'implementés a Catalunya nodrint-se d'ex-afiliats a Ciutadans. És sorprenent que l'argumentari oficial amb què Ciutadans-PC ha rebutjat la coalició amb UPyD hagi estat que mai es col·ligarien amb cap partit que hagi pactat amb els nacionalistes, referint-se a la participació de Rosa Díez al govern bipartit basc, i presentin un candidat com Miguel Duran que ha estat militant d'Unió Democràtica de Catalunya.

El darrer exemple d'aquest estil presidencialista el trobem en la nominació del candidat a les eleccions europees, Miguel Duran. Aquest fou negociat personalment per Rivera, relegant al número dos el candidat escollit en eleccions primàries: José Manuel Villegas, assessor d'empreses i professor de l'escola de Pràctica Jurídica del Col·legi d'Advocats. Villegas es tractava d'un candidat de perfil baix que difícilment podria haver superat el d'UPyD, partit que ha rebut un fort impuls arreu de l'estat amb l'entrada de Rosa Díez al Congrés de Diputats. Tampoc hi ajudava gaire la coalició amb partits marginals com l'Unión del Pueblo Salmantino o el Partido Social Demócrata, una escissió del PSOE al País Valencià on darrerament s'ha integrat Eduardo Tamayo, el conegut trànsfuga que va lliurar la Comunitat Autònoma de Madrid a Esperanza Aguirre; el que explica la coalició amb Libertas.

(continuarà)

Jordi Bonet