Carta dels "nou de Tarnac" als jutges

"Ja fa quatre mesos que el fulletó mediàtico-judicial titulat "el cas Tarnac" no sembla voler acabar mai. Sortirà Julien (Coupat) el Nadal? L'any nou? Tindrà sort el divendres 13? No, finalment el mantindran a la presó encara una mica més, tancat al seu nou paper de cap d'una cèl.lula invisible. Com sembla que algunes persones tenen encara interès en que aquesta mascarada perduri més enllà del que seria grotesc, caldrà endossar-nos un cop més el paper que se'ns ha confeccionat ("els 9 de Tarnac"), per a una necessària clarificació col.lectiva. Doncs aquí hi és.

Primer. Mentre els periodistes escorcollaven fins i tot els nostres cubells d'escombrarie, la pasma ficava l'ull fins i tot a l'interior dels nostres rectes. És força desagradable. Des de fa mesos vostès obren el nostre correu, escolten les nostres telèfons, assetgen els nostres amics, filmen les nostres cases. Vostès disposen d'aquests mitjans.

Nosaltres, els nou, els patim, com tants d'altres. Atomitzats pels vostres procediments, nou per un, mentre que vostès, vostès són tota una administració, tota una policia i la lògica d'un món. En el punt en què ens hi trobem, els daus estan una mica trucados, la foguera ja està enllestida. Que tampoc se'ns demani de ser bons jugadors.

Segon. Per suposat, els calen "individus" constituits en "cèl.lula", pertanyents a "l'esfera de influència" d'una fracció del tauler polític. Ho necessiten, perquè és la seva única i última manera d'influenciar una part creixent del món, irreductible a la societat que vostès pretenen defensar. Tenen raó, alguna cosa passa a França, però certament no és el renaixement d'una "ultraesquerra". Només som figures, una cristalització, després de tot més aviat vulgar, d'un conflicte que travessa la nostra època. La punta mediàtico-policial d'un enfrontament sense pietat que duu un ordre que s'enfonsa a dirigir-se contra tot allò que pretèn ser capaç de sobreviure'l.

No cal dir que a la vista del que està passant a Guadalupe, a la Martinica, als suburbis i a les universitats, entre els viticultors, els pescadors, els treballadors ferroviaris i els sense papers, aviat els caldran més jutges que profes per tal de contenir tot això. Vostès no entenen res. I no compteu amb els fins gossos rastrejadors de la DCRI [Direcció Central d'Investigació Interior] per a què us ho expliquin.

Tercer. Constatem que n'hi ha més, d'alegria, a les nostres amistats i les nostres "associacions de malfactors" que als seus despatxos i tribunals.

Quart. Si bé sembla que vostès donen per fet que la seriositat de la seva feina els porta fins i tot a interrogar-nos sobre el nostre pensament polític i les nostres amistats, nosaltres no sentim que tinguem el deure de parlar-n'hi. Cap vida no serà absolutament transparent a ulls de l'Estat i de la seva justícia. Allà on vostès hi van voler veure més clar, sembla més aviat que van propagar-hi l'opacitat. I ens expliquen que a partir d'ara, per tal de no patir el vostre esguard, són cada cop més nombrosos aquells qui van a manifestacions sense telèfon mòbil, encripten els textos que escriuen, fan bones voltes tornant a casa. Com s'acostuma a dir: quina llàstima.

Cinquè. Des de l'inici d'aquest "cas", vostès semblen haver volgut atorgar molta importància al testimoni d'un mitòman, també anomenat "anònim". S'hi entesten, és agosarat, en atorgar un mica de fe a aquesta colla de mentides, a aquesta pràctica que va honorar França fa dècades: la delació. La qual cosa seria gairebé commovedora si no condicionés l'acusació de càrrec de Julien, i per tant el seu manteniment en detenció. Si aquesta mena de "testimoni" no justifiqués arrestos arbitraris, com a Villiers-le-Bel després dels aldarulls.

Finalment, havent entès que el marge de llibertat que ens resta serà en endavant força reduit, que l'únic punt a partir del qual podem sostreure'ns a la seva influència resideix en els interrogatoris als quals som sotmesos a intervals regulars. Que quatre peticions de posada en llibertat de Julien han estat rebutjades. Que és el nostre amic. Que no és més d'allò que som nosaltres. Decidim que a partir d'aquest dia, en la tradició heroica d'un Bartleby, "preferim no fer-ho". Vaja, que no els direm res més i això fins que no l'alliberin, fins que no abandonin la seva imputació i la de terrorisme per a tots nosaltres. En resum, fins que no abandonin les diligències.

A tots aquells qui, allà on siguin, lluiten i no es resignen. A tots aquells a qui el ressentiment no ofega i que fan de l'alegria una qüestió d'ofensiva. Als nostres amics, als nostres fills, als nostres germans les nostres germanes, als comitès de suport. Cap por, cap compassió. Cap heroi, cap màrtir. Precisament perquè aquest afer no ha estat mai jurídic cal transportar el conflicte al terreny polític. Allò que la multiplicació dels atacs d'un poder cada vegada més absurd ens demana no és una altra cosa que la generalització de pràctiques col.lectives d'autodefensa allà donde on calgui.

No hi ha nou persones a les quals salvar, sinó un ordre que cal tombar."