Inici / Al voltant de la violència policial
Al voltant de la violència policial
Amnistia Internacinal: Nous informes sobre ús excessiu de la força per part de la policia contra manifestants del 15M
Amnistia Internacional ha expressat la seva preocupació pels recents informes sobre l'ús de força excessiva exercit per part de les forces policials que actuaven per dispersar manifestants aparentment pacífics de l'anomenat moviment 15-M a Madrid.
En una carta enviada aquest matí a la delegada del Govern central a la Comunitat de Madrid, María Dolores Carrión Martín, Amnistia Internacional pregunta per l'ús de la força pels agents de policia durant la intervenció al Paseo de la Castellana la nit del 4 al 5 d'agost, així com a la plaça de la Puerta del Sol i els seus voltants els dies 17 i 18 d'agost. L'organització ha demanat un aclariment a la delegada sobre les mesures que s'han adoptat per investigar els fets i evitar que aquests es repeteixin.
La nit del dijous 4 d'agost, diversos centenars de manifestants van encaminar-se cap al Ministeri de l'Interior, situat al Paseo de la Castellana, per protestar per l'evacuació i tancament de la plaça de la Puerta del Sol l'1 d'agost. Segons informacions publicades en mitjans de comunicació, agents de policia antiavalots van carregar diverses vegades contra uns 800 manifestants que s'havien concentrat a les portes del Ministeri de l'Interior cap a les 11 de la nit. D'acord amb els mitjans, la policia va reaccionar davant l'intent de diversos manifestants de fixar cartells en el reixat d'entrada del ministeri, però informes de testimonis recopilats per Amnistia Internacional indiquen que la policia va carregar de manera indiscriminada, també contra manifestants pacífics. Imatges disponibles a Internet mostren agents colpejant manifestants amb les seves porres malgrat que aquests no semblen oposar resistència i mantenen les mans en alt. Segons els mitjans de comunicació, 20 persones van resultar ferides després de la intervenció de la policia, entre les quals 7 agents de policia.
Ángela Jaramillo, de 58 anys, va explicar a Amnistia Internacional que estava sola al costat d'un banc del Paseo de la Castellana quan va veure avançar cap a ella uns 10 policies antiava. Segons el seu relat, a pesar que la seva actitud era pacífica i tenia els braços en alt, quan els antiavalots van passar al seu costat, un agent la va colpejar amb el seu escut en la cara, fent que caigués sobre el banc, i després li va assestar un fort cop en el genoll esquerre ambla seva porra, causant-li una contusió que posteriorment va precisar tractament mèdic. Ángela Jaramillo va explicar que unes cinc persones que havien presenciat l'escena van acudir a socórrer-la. Segons el seu relat, una d'elles va increpar als agents quan s'allunyaven, recriminant-los el seu comportament, i aquests van tornar sobre els seus passos i van colpejar amb les seves porres els membres del grup. El relat d'Ángela Jaramillo va ser confirmat per una de les dones que havia presenciat els fets, que va haver de rebre assistència mèdica com a conseqüència de les lesions sofertes en coll, maluc i cames. Ambdues van presentar denúncia contra la policia l'endemà.
Altres testimonis també van informar Amnistia Internacional que policies antidisturbis havien clopejat diversos manifestants amb les seves porres i no havien parat malgrat que aquests havien mostrat una actitud pacífica i avisat que entre ells hi havia nens, ancians i persones discapacitades. A Amnistia Internacional també li preocupen els informes coincidents de testimonis segons els quals la policia antidisturbis no portava cap tipus d'identificació en el casc o l'uniforme, en incompliment de la instrucció núm. 13/2007 dictada pel secretari d'Estat per a la Seguretat.
Davant d'aquestes denúncies, Amnistia Internacional ha demanat a la delegada de govern a Madrid que aclareixi si s'ha iniciat una investigació sobre l'ús de la força per la policia la nit del 4 al 5 d'agost, si s'han pres mesures disciplinàries contra els agents de policia que no portaven el nombre d'identificació en lloc visible durant la intervenció, i quines instruccions i orientació reben els agents de policia sobre l'ús de la força, que inclou les porres, en les tasques de control de les manifestacions.
Amnistia Internacional ha expressat també la seva preocupació per informes més recents que indiquen ús de força excessiva per part d'agents de policia contra manifestants i periodistes a la plaça de la Puerta del Sol i els seus voltants els dies 17 i 18 d'agost. Imatges de vídeo de fàcil accés a Internet mostren a la policia antiavalots colpejant periodistes i manifestants aparentment pacífics en ambdues dates. Informació publicada en mitjans de comunicació indica que almenys 11 persones han denunciat lesions. Segons les declaracions realitzades per la delegada de govern a Madrid als mitjans de comunicació, s'han obert investigacions internes en diversos casos concrets que els agents de policia podrien haver comès abusos. Per aquest motiu, Amnistia Internacional ha demanat a la delegada que aclareixi la naturalesa i l'abast d'aquestes investigacions i garanteixi la investigació efectiva, independent i exhaustiva de totes les denúncies sobre ús excessiu de la força per part de la policia, i també que se'n facin públiques les conclusions.
Amnistia Internacional reconeix que la policia és responsable del manteniment de l'ordre públic i el respecte de l'Estat de dret. No obstant això, les normes internacionals de drets humans destinades a protegir el dret a la vida i a la integritat física i moral de la persona assenyalen de manera inequívoca que els funcionaris encarregats de fer complir la llei estan obligats a reduir al mínim l'ús de la força, i que en tot moment han d'aplicar els criteris de proporcionalitat i necessitat. Amnistia Internacional demana a les autoritats espanyoles que acatin en tot moment les seves obligacions segons el dret internacional dels drets humans i les normes internacionals sobre actuació policial, com els Principis Bàsics de l'ONU sobre l'Ocupació de la Força i d'Armes de Foc pels Funcionaris Encarregats de Fer Complir la Llei.
Informació complementària
Des del 15 de maig de 2011 han tingut lloc en diverses ciutats espanyoles concentracions per exigir canvis en el sistema polític i en polítiques concretes relacionades amb l'economia, l'ocupació, l'habitatge, l'educació, la salut i altres qüestions.
Amnistia Internacional ja ha expressat la seva profunda preocupació pels informes i l'evidència d'ús excessiu de la força el matí del 27 de maig a la plaça de Catalunya de Barcelona, quan agents antidisturbis dels Mossos d'Esquadra van intervenir per dispersar els manifestants. Imatges de vídeo, així com testimonis i documentació coincidents, indicaven que la policia havia colpejat reiteradament amb les seves porres manifestants aparentment pacífics i també que havia disparat pilotes de goma i cartutxos de salva. L'organització ha documentat casos de persones que van denunciar haver sofert lesions com a conseqüència de l'ús excessiu de la força per funcionaris encarregats de fer complir la llei, i que van presentar denúncia formal per obtenir justícia i reparació.
A més, Amnistia Internacional va expressar la seva preocupació pels informes segons els quals les forces de policia havien emprat força excessiva contra manifestants a Madrid el 15 de maig, a Lleida el 27 de maig, a València el 9 de juny i novament a Barcelona el 15 de juny.
El 7 de juliol, Amnistia Internacional va enviar sengles cartes al llavors ministre de l'Interior espanyol, Alfredo Pérez Rubalcaba, i al conseller d'Interior de la Generalitat de Catalunya, Felip Puig, per expressar la seva preocupació per aquests informes. Des de llavors, més de 43.000 persones han signat una petició en línia d'Amnistia Internacional Espanya per instar les autoritats a investigar els abusos denunciats, emprendre accions judicials contra els agents de policia que es determini que van fer ús excessiu de la força, proporcionar reparació a les víctimes, obrir una investigació sobre el control policial de la manifestació del 27 de maig a Barcelona i acatar en tot moment les seves obligacions en virtut del dret internacional dels drets humans i de les normes internacionals sobre actuació policial. Fins a la data no s'ha rebut cap resposta.
Segons l'article 3 del Codi de Conducta per a Funcionaris Encarregats de Fer Complir la Llei adoptat per l'Assemblea General de l'ONU en 1979, "els funcionaris encarregats de fer complir la llei podran usar la força només quan sigui estrictament necessari i en la mesura que ho requereixi l'acompliment de les seves tasques". A més, l'article 5 dels Principis Bàsics sobre l'Ocupació de la Força i d'Armes de Foc pels Funcionaris Encarregats de Fer Complir la Llei disposa que "exerciran moderació i actuaran en proporció a la gravetat del delicte i a l'objectiu legítim que es persegueixi" i també que "reduiran al mínim els danys i lesions i respectaran i protegiran la vida humana". El dret espanyol disposa que els funcionaris encarregats de fer complir la llei han d'observar els principis de "coherència, oportunitat i proporcionalitat" en l'acompliment de les seves funcions (Llei Orgànica 2/1986 dels Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat, article 5.2.c).
http://www.amnistiacatalunya.org
Brutalitat policial: Una herència sense abordar.
(publicat al blog Reflexiones de un Salvaje Ilustrado, traducció al català d'Enfocant.net)
Recentment hem assistit a diversos episodis d'abusos policials que han comportat un debat públic, al voltant de l'actuació que determinats membres de les Forces de Seguretat duen a terme en les seves actuacions. Les actuacions desmesurades han passat de ser considerades com a casos singulars i excepcionals, a ser percebudes per la ciutadania com un “modus operandi” recurrent. Com veurem en el present article aquesta realitat no és nova, i lluny de suposar una recent problemàtica per alguns fets aïllats, suposa un gravíssim problema estructural que mai no ha trobat voluntat política per a ser abordat.
Herència franquista i institucionalisme
L'institucionalisme històric se centra en l'anàlisi de l'herència històrica del “path dependence” (dependència del sender), centrat en l'anàlisi de la ruta que prenen les institucions en una constant herència retroalimentada pel que fa als seus patrons culturals. Per la seva banda, l'enfocament de l'institucionalisme sociològic identifica l'existència d'una “lògica del que és adient” que informa els individus que integren aquestes institucions, entesa com una visió del que és una correcta manera de fer, un aspecte que és evidentment heretable.
Per això, la cultura de la lògica apropiada dels malstractaments, els abusos i les tortures van ser heretats en el temps dins de les institucions de les Forces de Seguretat, en no haver-se encetat contra aquesta herència allò que es coneix com un “moment de contingència”, mitjançant la depuració dels seus quadres que propiciés un canvi de la “seqüència” de la institució. Pel contrari, els seus quadres humans es van mantenir i amb ells les estructures culturals d'actuació van continuar sent les mateixes. D'aquesta forma, en no posar-se mesures contra aquesta cultura de l'abús policial del règim franquista, va tenir lloc una reproducció d'aquest menyspreable patró de conducta fins als nostres dies, per la qual cosa la cultura d'abús i maltractament de les Forces de Seguretat no es va veure frenada pel naixement de la democràcia.
Condemnes internacionals: ONU, Consell d'Europa i Tribunal Europeu de Drets Humans
A començaments de l'any 2000 la Comissió de Drets Humans de l'ONU va encetar una important tasca pel que fa a la prevenció de la tortura. L'any 2003, el Relator Especial contra la Tortura de l'ONU, Theo Van Boven, publicava un aclaparador informe on retratava 110 casos de tortures comeses per les Forces de Seguretat a Espanya durant l'any 2002. A l'informe s'hi detallen tots els casos de pallisses, vexacions, i altres conductes dutes a terme per les Forces de Seguretat a les comissaries del nostre país. Posteriorment i davant del creixent nombre de deníncies per tortures presentades, el Relator Especial contra la Tortura va decidir desplaçar-se a Espanya a portar a terme una investigació pormenoritzada de la situació de la tortura.
Després de la visita a Espanya de Van Boven a l'octubre del 2003, el Relator Especial contra la Tortura va presentar el 15 de març del 2004 davant de la Comissió de Drets Humans de l'ONU un devastador Informe sobre la situació de la tortura a Espanya. En aquest informe el Relator Especial assegurava que les tortures a Espanya a mans de les Forces de Seguretat es realitzaven de forma “més que esporàdica”, per la qual cosa afirmava que “no es podien considerar una invenció les demandes de maltractaments”. Criticava obertament la incomunicació dels detinguts en els casos en que s'aplicava el règim terrorista, la manca de gravacions als interrogatoris, el paper del poder judicial a les investigacions sobre les tortures, així com la manca de depuració administrativa al voltant dels casos de tortures. Tot plegat, circumstàncies que segons el relator, afavorien la tortura a Espanya. Al seu informe acabava sol·licitant al Govern espanyol que dugués a terme un “pla per a prevenir la tortura i altres tractes cruels”.
Només dos anys després, el març del 2006, es publicava un nou Informe que mirava de controlar l'acompliment dels Governs al voltant de les recomanacions fetes des de la Comissió de Drets Humans de l'ONU en matèria de tortura. El nou Relator Especial, Manfred Nowak, criticava en aquest informe el sistemàtico arxivament de les denúncies per tortures, la manca d'implicació judicial, recollint-hi esfereïdors exemples que demostraven la manca total de voluntat del Govern espanyol per eradicar aquesta pràctica, sense haver implementat cap millora des de l'anterior informe.
El maig del 2008, el Consell de Drets Humans de l'ONU va tornar a enviar el seu Relator Especial, Martin Scheinin, davant de la preocupació per la situació de les tortures que continuaven cometent-se per part de les Forces de Seguretat a Espanya. En aquest nou Informe el Relator Especial va tornar a carregar contra el Govern espanyol tot assegurant que a Espanya es continuaven cometent tortures davant de la passivitat del conjunt d'institucions públiques.
A més d'aquestes condemnes provinents de l'ONU, altres organitzacions internacionals tan rellevants com el Consell d'Europa, a través del Comitè per a la Prevenció de la Tortura, han emès diversos informes on igualment s'ha constatat l'existència de tortures i maltractaments de forma generalitzada.
Fa poc, el Comitè per a la Prevenció de la Tortura del Consell d'Europa fins i tot s'ha traslladat a Espanya per abordar els fets esdevinguts a Catalunya amb motiu dels desallotjaments i posteriors detencions practicades contra l'acampada del moviment 15-M.
Tots aquests informes assenyalen obertament la manca d'implicació judicial, i en ocasions connivència dels jutges amb les Forces de Seguretat, a l'hora d'abordar les denúncies de tortura. En relació amb aquests fets el propi Tribunal Europeu de Drets Humans ha arribat a condemnar Espanya per la manca d'investigació profunda per part dels seus tribunals en matèria de deníncies de maltractaments i tortures contra les Forces de Seguretat.
Investigacions d'Amnistia Internacional
Les crítiques internacionals, però, no només venen d'organismes i institucions internacionals. ONGs com Amnistia Internacional tenen des de fa temps al seu punt de mira l'actuació de les Forces de Seguretat a Espanya. El 2007 Amnistia Internacional publicava un indignant informe titulat “Sal a la ferida: la impunitat efectiva d'agents de policia en casos de tortura i altres maltractamentss”, on s'hi relaten detalladament les actuacions dels agents de les Forces de Seguretat. Dos anys després, el 2009, Amnistia Internacional publicava un nou informe, “Sal a la ferida: Impunitat policial dos anys després”, on s'hi recull la manca de voluntat política per abordar el desmesurat problema de la tortura i els maltractaments per les Forces de Seguretat al nostre país. Finalment un darrer informe publicat fa poc per Amnistia Internacional en aquesta mateixa línia, “Espanya: Acabar amb la doble injustícia: Víctimes de tortura i maltractaments sense reparació”, assenyala la manca d'implicació judicial en aquestes denúncies, cosa que fomenta una situació d'impunitat per part dels agents.
Rachel Taylor, investigadora a Amnistia Internacional, ha arribat a sentenciar que “no només hi ha maltractamentss i tortura infringits per agents de seguretat, sinó també una impunitat efectiva gairebé total per als responsables”, tot assenyalant que el problema més gran és precisament “la manca de voluntat demostrada per a posar-hi fi.”
Negativa dels nostres governs per a resoldre el problema i mesures que l'agreugen
Les nostres autoritats neguen repetidament la veracitat de tots i cada un dels informes, en un insensat exercici de contradir l'ONU, el Consell d'Europa, el Tribunal Europeu de Drets Humans, i una munió d'ONGs que porten anys reclamant una actuació definitiva per part dels nostres governs. Resulta vergonyós veure com any rere any les condemnes continuen caient sobre el nostre país, sense fer-ne cas, per a que a l'any següent un nou informe assenyali la manca de col·laboració de les autoritats en no implementar les recomanacions que se'ls fa arribar repetidament.
Tanmateix, mentre els governs espanyols ignoren les reclamacions internacionals, les mesures que es prenen en abordar institucionalment les Forces de Seguretat, lluny de cercar resoldre aquest primordial problema, l'agreugen encara més.
El 2003 el govern va anunciar un pla d'increment de les places de les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat, creant-ne entre el 2004 i el 2011 36.856, de places, amb increments anuals d'entre 7.000 i 11.000 places fins a l'arribada de la crisi el 2009 quan va baixar la ràtio. Aquests nombres han suposat un increment de més d'un 30% d'agents en aquests darrers set anys.
Per al Govern l'equació era simple, més policia és una millor policia. Però tothom sap que més policia no vol dir més qualitat policial. Si tenim en compte que existeix un problema històric en aquest cos, una cosa que ens fan veure de manera recorrent diverses organitzacions internacionals, mirar d'abordar una reforma d'aquest cos augmentant-ne el nombre sense atacar el seu gravíssim problema de formació cultural heretada d'abusos, no pot ser més que entès com un disbarat.
Si a més ens endisem en el “com”, deixant de banda el canvi cultural necessari, però habilitant unes proves de “places per a tothom”, exigint únicament l'Ensenyament Secundari Obligatori, amb un minso temari per a resoldre en un penós test, exigint-se de vegades un ridícul examen d'ortografia, entendrem per què la majoria de joves aturats de llarga durada, sense més formació que l'elemental i sense cap motivació, es van llançar amb els braços oberts a aquesta oportunitat laboral que era un regal.
La conseqüència és clara, no només no es va abordar el problema de fons, la manca de formació i la cultura de l'abús, sinó que es va agreujar augmentant massivament els quadres amb persones de baixíssima qualificació que no van fer més que reproduir multiplicadament la tendència institucional de l'abús.
Per això, no és estrany que el Departament d'Estat nord-americà fa poc aconsellés els seus turistes sobre la perillositat de viatjar a Espanya degut als maltractaments comesos per les seves Forces de Seguretat. Quelcom de vergonyós per un país democràtic.
I és que el problema rau en que l'agent agressor, lluny de sentir que comet una activitat delictiva, entén que la seva actuació és escaient, degut a aquesta “lògica d'allò que és adient” que ha estat heretada i no tallada. N'hi ha prou amb preguntar a alguns agents per observar que solen entendre que l'aplicació d'abusos físics sobre els ciutadans resta al seu arbitri quan ho considerin convenient, ja que en la seva mentalitat, lluny de ser un simple agent del grup D de l'administració, sense jurisdicció per imposar penes, cosa que és competència dels jutges, es consideren atribuits de la més absoluta potestat jurisdiccional.
Conseqüències
Amb aquest panorama ens trobem a la situació actual. Unes Forces de Seguretat a les quals mai es va demanar responsabilitats penals per la seva actuació durant tot el règim franquista, per tal de dur a terme una depuració als seus quadres que creés “un moment de contingència” que tallés la “seqüència” institucional. Per això es va permetre que s'institucionalitzés una forma de conducta basada en els maltractaments, l'abús i les tortures. Agreujat a més per unes institucions judicials que emparen aquestes actuacions i no les persegueixen. Incloent-hi uns governs que no només no han tractat de combatre aquesta cultura seguint les indicacions de les diverses organitzacions internacionals, sinó que han agreujat la situació mitjançant un procés de reclutament de baixíssima qualitat que ha omplert la institució de potencials reproductors d'aquestes conductes.
Les nostres autoritats no poden seguir mirant cap a un altre costat davant d'aquesta realitat. Cal abordar un procediment profund d'eradicació d'aquesta cultura de la tortura a les nostres Forces de Seguretat.
¿És que tothom està equivocat en assenyalar, tots plegats, que hi ha un gravíssim problema de maltractaments i tortures comesos per unes Forces de Seguretat que gaudeixen d'impunitat davant dels Tribunals?