La imminent aprovació de la LEC, la Llei d'Educació de Catalunya, és un exemple més de com l'esquerra institucional compleix el seu paper de fer la feina bruta que la dreta, quan és al govern, no gosa fer. Ara, el tripartit tirarà endavant una reforma que CiU, durant els 23 anys que va passar al poder, va considerar que no era oportú de fer pel seu caràcter elitista i conservador. En resum, es tracta de legalitzar el tracte de privilegi que fins ara tenia només de facto l'ensenyament privat i religiós, que ara serà obertament finançat amb diners públics, fins i tot les escoles més integristes que separen els infants per sexe. A més, el fet de consagrar un doble sistema educatiu aprofundirà encara més en el fenomen d'una escola privada i subvencionada de qualitat, i una escola pública que quedarà reduida tendencialment a un paper assistencial a les zones més pobres i als guetos d'inmigrants. La LEC també és un exemple de com, malgrat la crisi econòmica, l'agenda neoliberal continua vigent per part de tots els governs, i s'enmarca en el procés de privatització gradual dels serveis públics. I és que, a l'igual que el pla Bolonya, aquesta LEC també comença la introducció de criteris empresarials a l'hora de gestionar els centres educatius. Així, desapareix el batxillerat nocturn, s'introdueixen les hores extres per estalviar-se haver de contractar substitus per a cobrir baixes i reduccions horàries... en definitiva, criteris de rendibilitat econòmica mentre els diners de tots es regalen a la patronal de les escoles privades i religioses. L'esperit d'aquesta llei va quedar molt ben escenificat aquell dia en què el president Montilla era a la televisió defensant la bondat de l'escola pública i una persona assistent al programa li va preguntar a quin col.legi portava els seus fills... Montilla va admetre que van al Col.legi Alemany, un dels més prestigiosos i cars de Barcelona. I davant de la pregunta de per què ho feia si l'escola pública és tan bona... va respondre que era "una opció personal". I, finalment, la LEC és un exemple de com la qüestió nacional serveix per a torejar el personal i tornar popular allò que no n'hauria de ser. El PP, que en qualsevol altre lloc estaria a favor d'una llei com aquesta per les raons abans comentades, s'hi oposa perquè manté el model d'inmersió lingüística en català. Fins i tot han pagat publicitat a la premsa (foto adjunta) on surt un nen enmanillat. El PP també fa la seva feina, i encara que voti en contra de la llei, la seva campanya barroera serà útil perquè així desviarà l'atenció dels altres aspectes i facilitarà que el govern la defensi. Una feina ben coordinada. Us reproduïm l'article "Amb la LEC, el PP centra la dreta" del mestre, escriptor, sindicalista i periodista Jordi Martí i Font.
S'acaba d'aprovar al Parlament la Llei d'Educació de Catalunya (LEC) que entrarà en vigor el curs que ve. La principal característica d'aquesta llei és que consagra legalment el model dual que ja venia funcionant de facto i l'aprofondirà encara més. Aquest model dual consisteix en que, al costat de l'escola pública, hi ha una extensa xarxa d'escoles privades, i en bona part subvencionades amb diners públics, on podran anar aquells que s'ho puguin permetre econòmicament i que desitgin una educació de qualitat i sense la problemàtica de la pública (fracàs escolar, conflictivitat social, concentració dels sectors més pobres i de la immigració...). Es pot establir un paral.lelisme entre aquest model escolar i el món laboral. Cada vegada que la patronal parla d'incrementar la productivitat, la competitivitat i la baixada de costos, parla del mateix: que la mà d'obra sigui com més barata millor. I la mà d'obra més barata és aquella que necessita poca formació: la història del capitalisme és, en bona mesura, la història de l'automatització de la producció. Es va passar de l'artesà que coneixia el seu ofici a l'obrer que només havia de vigilar una cadena de muntatge. I aquest procés continua ara en aquesta societat de la informació: els coneixements, les habilitats, es van transferint al software de manera que els operaris s'han de limitar a pitjar unes icones. És clar que hi ha també mà d'obra qualificada, algú ha de dissenyar i programar les màquines; però estan dissenyades, en molts casos, per a que aquells que les han de fer servir no necessitin saber gaire. Això és reducció de costos laborals i augment de la competitivitat de les empreses. El fracàs escolar a la pública és un tema recurrent. Hi ha tota una expertocràcia que viu d'emetre diagnòstics i remeis al problema. Però si pensem que l'escola privada forma professionals qualificats, quin paper resta per a la pública? Formar mà d'obra barata no formada? En un sistema econòmic que demanda peons de la construcció i cambrers, potser el fracàs escolar de l'ensenyament públic sigui en realitat el senyal del seu èxit: fa precisament aquella cosa per a la qual està pensat. I la LEC, al marge de tota la sofística que continuarà produint l'expertocràcia pedagògica, només ve a reafirmar-ho.