Jordi Martí i Font

Blog de Jordi Martí Font

Europa, novembre del 2011. En pocs dies, després d’intenses setmanes d’amenaces en forma de casuals caigudes de les borses i de negació explícita del dret a decidir quan es tracta d’economia, la Unió Europea ha vist com “els mercats” dictaven qui havien de ser els nous caps de dos dels seus estats. Grècia i Itàlia ja tenen nous primers ministres i, no ens hauria de sorprendre però sí repugnar-nos, són homes de Goldman Sachs. Finalment, els polítics ja no obeeixen el poder econòmic perquè ara és el poder econòmic qui ha pres les regnes dels estats.

Blog de Jordi Martí Font

Entre les millors notícies d’aquesta crisi sistèmica que els amos branden com si fos la fi del món i aferrar-nos a les seves propostes de merda l’única salvació, hi ha aquesta reacció que estem veient en directe i en viu en aquests mateixos moments des dels Països Catalans i des de la resta de pobles de l’Estat espanyol. Fer vessar la ràbia ha estat el nostre objectiu i finalment la ràbia ha vessat i, tal com al nord d’Àfrica, ho ha fet per l’esquerra, per la demanda de més drets socials i més llibertats col·lectives. La xenofòbia que els protofeixistes utilitzen per conduir la ràbia dels més afectats per la crisi no ha guiat la gent, i ho hem de celebrar. Avui, a les places de les ciutats del nostre voltant, la lluita és pels principis republicans i de ciutadania. No, no és una revolució llibertària, però sí una revolta per la llibertat, per la igualtat i per la solidaritat. I això, davant del panorama que tenim massa sovint és una bona notícia sense cap mena de dubte.

blog de Jordi Martí i Font

"No es pot posar un civil sota jurisdicció militar sense posar en perill la democràcia". Ho diu Vicent Partal a l'editorial del Vilaweb que m'ha fet arribar Higínia Roig (quin ull més clar, mana!), el dia després que Zapatero i el seu Govern decidís enviar l'exèrcit per aturar una vaga encoberta dels controladors aeris contra la privatització d'Aena.

Blog de Jordi Martí Font

Avui que feien eleccions a les quatre províncies no he anat a votar, tot i que trobo molt bé que molta gent hi hagi anat -finalment, prop del seixanta per cent-; que cadascú s'entreté com vol i li agrada, només faltaria. La dreta, com sempre, ben mudada i amb el somriure preparat per les enquestes, ha votat dispersa entre CiU i PP, amb vots també per a Ciutadans i Laporta. Als altres tres, de dretans també n'hi ha, però menys; i no parlo de les estructures que ho són gairebé totes. I com que ha guanyat Mas (o millor dit directament Casetadetròs), durant quatre anys com a mínim, tindrem una cara més a qui atribuir l'autoria dels problemes que tinguem i de les solucions que ens preparin, sempre que no les apliquem nosaltres directament, sense que vinguin de dalt. Aquest recanvi, tan repetit que semblava que el demanéssim totes i tots, no suposarà un gran canvi respecte als mandats de l'autoanomenat tripartit, catalanista i d'esquerres (perdoneu que deixi anar un somriure modest tot i que no totalment irònic) però sí que deixarà clar que no hi ha res millor per fer la pell forta i dura que la professionalitat dels amos a l'hora de fer anar el fuet de forma convincent, fort si ens cal i suaument i els ve de gust. No us cregueu que no sigui difícil esdevenir un líder d'un país camí de l'excel·lència, exigent i perspicaç com cap altre que pugui sortir de les fileres dels pollosos que són els altres o més clar encara, nosaltres.

Blog de Jordi Martí i Font

En quatre dies mal comptats, hi ha eleccions a les quatre províncies. Fa quatre anys que tenim aquest segon tripartit i sembla que la cosa s'ha acabat. La dreta de CiU es prepara per al relleu, el PSC diu ben fort que no és independentista ni de dretes i tots sabem que això primer sí, però el segon més aviat que no...; ICV torna a utilitzar un llenguatge anticapitalista mentre s'acomiada de porres i kubotans... fins a la propera; i ERC es mostra més independentista que mai, mai, mai...

Blog de Jordi Martí i Font

Les valoracions posteriors a la vaga del 29 de setembre passat han estat i seran molt diverses. I ho són i ho seran perquè ja no ens cal saber que només si som capaços d'entendre on som, d'on venim i a on anem podrem plantejar-nos com anar-hi, a quina velocitat i amb quins motors. I podem dir que de moment fem camí i tenim la capacitat d'analitzar com el fem, sabem d'on venim i mínimament cap a on anem. Fem vaga general i som capaços d'emmagatzemar en la retina sensacions que, contrastades amb les dades, ens aporten decisions de futur que no esdevenen només sensacions sinó ja plenament respostes.

Blog de Jordi Martí i Font

Sovint no veiem com van les coses fins que passen i és per això que quan passen, precisament, ens estranyem. Ens estranyem i ens sorprenem del fet que les masses obreres ja no vagin a la vaga quan la vaga no és només necessària sinó imprescindible. Quan dic “masses obreres” no m’estalvio la ironia ja que seria molt millor parlar d’individualitats enfrontades en perpètua competència però m’agrada aquest toc ‘retro’ del llenguatge. Ens estranyem que la majoria social accepti perdre drets de tota mena a favor de la banca i els rics, i ho fem sobretot perquè totes i tots sabem llegir però cada cop som més pocs que entenem el que llegim. La por, ja se sap, distorsiona fins i tot els hàbits de lectura i la comprensió dels continguts (avui m’he aixecat irònic)

En aquests moments del camí sembla una mica clar que la vaga general convocada pel proper 29 de setembre pot arribar a ser un èxit. Relatiu com tots els èxits que fan referència a les lluites socials però èxit de mobilització i de participació almenys. Pot ser que la vaga tiri endavant amb una participació més o menys alta i que durant la jornada es creïn conflictes prou potents com per deixar clar que almenys la gent treballadora conscienciada i ense massa endeutaments personals estem en contra de la desaparició de drets a què els amos ens porten amb reformes laborals, pèrdua de drets, lleis retrògrades i ensabonada permanent per als rics i poderosos. És una possibilitat i, si es treballa fort, la vaga pot sortir. Podem crear un col·lapse social durant un dia i deixar clar que les treballadores i els treballadors mobilitzats pensem que no només la crisi l'han de pagar els qui l'han provocat sinó que nosaltres no som qui l'ha provocat, o almenys no en som la part més responsible.

El passat 13 d'agost de 2010, el nostre col·laborador Jordi Martí i Font va llegir el pregó de les Festa Major de Marçà, i posteriorment va tocar amb els Llunàtics, banda ressuscitada ni que fos per aquella nit. No podem comentar el concert perquè malauradament no hi vam ser-hi -com a mínim a qui redacta això li sap molt greu i espera que algun dia tornin a ajuntar-se per una altra nit màgica-, però sí que disposem del text del pregó de les festes i en podem dir alguna cosa: aquest pregó recorda tres fets de la  vida marçalenca del Jordi que resulta que tenen molt a veure amb les diverses lluites que s'han anat desenvolupant al llarg del temps en aquest país. I que fins i tot en algun cas s'han guanyat, com seria el cas de la lluita contra el servei militar obligatori, feliçment abolit. Molt recomanable de llegir.

"Bona nit marçalencs i marçalenques, del Priorat i del món,

En primer lloc, volia agrair a l'Ajuntament de Marçà la proposta de fer aquest pregó de Festa Major a mi, que no sóc res més que jo mateix. La proposta no admetia un “no”, així que el sí el teniu aquí, davant vostre. Si l'única resposta possible era que “sí”, com a mínim vaig demanar de no ser-hi sol. L'autoritat pertinent ho va deixar clar: “fes el que vulguis”. I “el que vull” és això que veieu.

El darrer estudi distingit amb el Premi Tarragonès d'Investigació ja és al carrer en forma de llibre. Aprofitant la diada de Sant Jordi, l'Editorial Arola de Tarragona ha tret al carrer “Plantant cara al sistema. Sembrant les llavors del canvi”, un estudi dels moviments socials al Tarragonès del 1975 al 2010, obra del Marc Suanes, historiador i activista també d'algun d'aquests moviments i, malgrat això darrer, capaç d'explicar la realitat sense mitificar-la, objectivament.