Islàndia

Us reproduïm aquest article que contextualitza la situació islandesa, escrit per  Mike Krolikowski, Yvette Krolikowski i Damien Millet, membres del Comitè per a l'Anul·lació del Deute del Tercer Mon (CADTM), traduït al castellà per Alberto Nadal per a Viento Sur.

El passat 9 d'abril de 2011, els islandesos s'han negat, en un percentatge de prop d'un 60%, a pagar per assumir els errors d'aquells que han dut el seu país a l'abisme. Una vegada més han rebutjat mitjançant referèndum l'acord Icesave, que preveu que l'Estat indemnitzi als centenars de milers d'estalviadors britànics i holandesos que han perdut diners en la fallida d'aquest banc “en línia” l'any 2008. Han confirmat per tant el primer "No" pronunciat al març de 2010, fet que irrita extremadament tant al govern islandès, com als governs britànic i holandès, a la Unió Europea, als banquers i als promotors de la mundialització neoliberal. Tots aquests alts responsables no veuen cap inconvenient que un banc on line anomenat Icesave proposi taxes al·lucinants per a atreure als clients, que ciutadans britànics i holandesos atrets per la promesa de guanys fàcils inverteixin en ell en tot coneixement de causa, que Londres i Amsterdam vinguin a eixugar les pèrdues d'aquests especuladors quan una crisi de gran amplitud esclata provocant la fallida del banc, i després que aquests governs es tornin contra l'Estat islandès perquè prengui al seu càrrec els 3,8 milers de milions d'euros que han gastat, i que la primera ministra islandesa estigui d'acord a imposar aquesta purga al seu país. Molt feliçment, el poble islandès ha dit que no una vegada més.

Article de Luis Picazo Casariego, aparegut seu blog "No sin mi bici" el passat 23 de gener, traduït al català pels companys del web de la CGT de Catalunya. D'obligada lectura. El ressaltat d'algunes parts és nostre.

Recentment ens han sorprès els esdeveniments de Tunísia que han desembocat en la fugida del tirà Ben Alí, tan demòcrata per a Occident fins a abans-d’ahir i alumne exemplar del FMI. No obstant això, una altra “revolució” que té lloc des de fa dos anys ha estat convenientment silenciada pels mitjans de comunicació al servei de les plutocràcies europees. Ha passat a la mateixa Europa (en el sentit geopolític), en un país amb la democràcia probablement més antiga del món, els orígens del qual es remunten a l’any 930, i que va ocupar el primer lloc en l’informe de l’ONU de l’Índex de Desenvolupament Humà de 2007/2008. Endevineu de quin país es tracta? Estic segur que la majoria no té ni idea, com no la tenia jo fins que m’he assabentat per casualitat (a pesar d’haver estat allí al 2009 i al 2010). Es tracta d’Islàndia, on es va fer dimitir a un govern al complet, es van nacionalitzar els principals bancs, es va decidir no pagar el deute que aquests han creat amb Gran Bretanya i Holanda a causa de la seva execrable política financera i s’acaba de crear una assemblea popular per a reescriure la seva constitució. I tot això de forma pacífica: a cop de cassola, crits i precís llançament d’ous. Aquesta ha estat una revolució contra el poder polític-financer neoliberal que ens ha conduït fins a la crisi actual. Heus aquí per què no s’han donat a conèixer tot just aquests fets durant dos anys o s’ha informat de manera frívola i de passada: Què passaria si la resta de ciutadans europeus prenguessin exemple? I de passada confirmem, una vegada més per si encara no estava clar, al servei de qui estan els mitjans de comunicació i com ens restringeixen el dret a la informació en la plutocràcia globalitzada de Planeta SA.

(Vinyeta de Manel Fontdevila publicada al diari Público el passat 1 de febrer)

La profunda crisi econòmica que ha patit Europa està tenint respostes polítiques diferents segons els països. Hi han països com el nostre que han optat per finançar els bancs amb els calés de tots, calés que no es dediquen a d'altres funcions i necessitats molt més urgents, i on el pacte global del consens polític arriba a extrems impensables, passant per una oposició dels sindicats majoritaris més aviat discreta, si se'ns permet dir-ho, via per exemple la convocatòria de vagues retardades i amb silenciador. Per no parlar de les agressions contra el sindicalisme crític...

Fins i tot més greu potser, seria la incapacitat dels moviments socials per respondre a la crisi al carrer, en un moment de desmobilització i de recol·locació, millor dit, de reposicionament parcial de cadascun d'aquests moviments. Però un reposicionament tàctic, obligat per les circunstàncies, gairebé de "campi qui pugui", no fruit d'una estratègia debatuda i molt menys encara "consensuada".

Mentre que a d'altres països com Islàndia, estan havent-hi canvis polítics molt més importants, amb la irrupció de partits i candidatures noves (enlloc de donar suport als vells partits per molt d'esquerres que aquests declarin que són), refusant pura i simplement el finançament directe als bancs, empresonant els responsables de la crisi financera i fent un viratge clar i directe cap a  polítiques d'esquerres reals. No estem parlant en aquest cas de la política de maquillatge habitual a la que ens tenen acostumats les esquerres institucionals d'aquest país.

Té tant de sentit opinar des d'aquí de la situació islandesa com opinar de la situació d'aquí des d'allà. No en tenim més que dades parcials i fragmentàries del què està passant allà. Però entenem que, la compartim en la seva totalitat o no, la direcció cap a la que va Islàndia és en tot cas probablement positiva. Millor en tot cas que la direcció contrària que és en la que sentim que caminem aquí. Malgrat l'histrionisme, nosaltres no sabem si al pas que anem potser haurem d'acabar votant a la CORI. Perquè allò que ha passat a Islàndia, entre d'altres coses, és com si el PGB hagués guanyat l'alcaldia de Barcelona. Per no parlar de si haurem d'acabar posant el nostre servidor allà...

Us reproduïm l'article "Què està passant a Islàndia?", publicat pel setmanari cultural de Caracas, corneta.org.

Fem un repàs a la premsa d'avui dia 20 de maig de 2010. Primer titular: el govern espanyol aprova el pla de retallades. Segon titular: els sindicats grecs tornen al carrer amb una nova vaga general. I aquí, ens preguntem, quan? Continuem amb les preguntes. Quanta gent sap que la Seguretat Social té superàvit i que malgrat això congelaran (que és sinònim de retallar) les pensions l'any que vé? per aprofitar calés d'un sistema de pensions molt sostenible encara malgrat el que diguin els agoreros del capital per tapar d'altres forats dels quals els pensionistes no en són culpables precisament. A Romania per cert, ja ha començat la rebelió dels pensionistes contra aquesta mena de retallades.

Quanta gent sap que mentre es retallen sous de treballadors públics i pensions, mentre es degraden (per tal que la gent es passi a la privada), privatitzen i retallen serveis públics que constitueixen la nostra riquesa col·lectiva i que fins fa poc es podien considerar com realment universals com l'educació i la sanitat,  els bancs espanyols i catalans han rebut 220.000 milions d'euros per tapar els seus forats. Sense contrapartides. Aquells calés que  els hi roben als treballadors i als serveis públics, als pensionistes i a les escoles i hospitals públics se'ls concedeix sense contrapartides als bancs. 5000 euros per cada ciutadà. Un robatori 400.000 vegades més important que el frau de l'Enric Durán. Amb la diferència de que aquest d'ara s'ha practicat contra els sectors i els recursos més vulnerables de la societat. Amb la diferència de que contràriament del què passarà probablement i malauradament en el cas de l'Enric, aquí no pagarà ningú. I menys els bancs. Robatori perpetrat amb la participació estelar dels partits de l'esquerra institucional (PSC, ICV, ERC), per acció, per associació o per omissió, ja que en cap moment denuncien la situació ni molt menys trenquen els pactes de govern que mantenen a diferents institucions. Al contrari.

Però per sort a banda de la ja reconeguda i potent resposta del poble grec contra aquestes retallades, sembla que comencen a sorgir respostes arreu d'Europa contra aquests robatoris perpetrat pels lladres de sempre, amb el suport de l'esquerra institucional de sempre, contra les víctimes de sempre. A Romania, es comencen a manifestar treballadors públics i pensionistes, malgrat la criminalització mediàtica. A Islàndia, els seus habitants van refusar en referèndum el passat 6 de març la decisió del seu parlament de pagar  3800 milions d'euros exigits per l'FMI (12.000 euros per habitant). Un refús amb un percentatge esfereïdor, del 93%, més que l'opció C al referèndum de la Diagonal. Sobre aquesta qüestió, us reproduïm l'article "Insurrecció democràtica", escrit per Xavier Diez i reproduït  pel diari El Punt.

I aquí, continuem preguntant-nos, quan? fins quan?