França

Fa uns dies ens fèiem ressó de la nova normativa d'empadronament adoptada per l'ajuntament de Vic, segons la qual s'impedirà l'empadronament als immigrants sense residència legal, amb el risc, a més, de delatar-los a la policia. Com dèiem, el fet de no estar empadronat impedeix l'accés a serveis socials, sanitaris i escolars.

D'altra banda, a Itàlia, que ja va declarar fa algun temps la residència irregular al seu territori com a delicte, unes tres-centes persones han iniciat una vaga de fam en protesta pels entrebancs burocràtics que el propi Estat posa als immigrants legals: els tràmits per renovar la residència poden trigar fins a un any, cosa que fa que persones que viuen a Itàlia amb tots els papers en regla esdevenen de facto il.legals entre el temps en que caduca el permís de residència i el moment en que arriba la renovació, amb els inconvenients que això suposa. També a Itàlia, aquests últims dies, s'ha produit una revolta d'estrangers sense papers al sud del país, a Reggio di Calabria, on milers de persones viuen en situació pràcticament feudal, treballant a la recollida de fruita. Els aldarulls s'han produit perquè, a més d'haver de viure amb por i treballar en condicions miserables, alguns individus es dedicaven, sense motiu aparent, a disparar sobre els immigrants, en una mena de cacera del negre.

I a França també s'està vivint aquest clima d'assetjament i criminalització de l'estranger. A finals de l'any passat, l'Estat va endegar una campanya per "investigar" en què consisteix ser francès, amb aquest lloc web on els ciutadans poden enviar-hi les seves contribucions. Aquest fet, juntament amb d'altres, ha provocat que es convoqui, per al proper primer de març, aniversari de l'entrada en vigor de la llei d'estrangeria francesa, una vaga de treball i consum per part de la població estrangera. Una diada sense immigrants, deixant de participar a totes les esferes de la vida pública: treball, ensenyament, consum, associacions, etc. A la seva web: http://www.lajourneesansimmigres.org, s'hi pot trobar més informació i el següent manifest convocant a la diada sense immigrants.

S'ha produit el vint-i-cinquè suïcidi (en dos anys) a l'empresa francesa France Télécom, que aquí, a casa nostra, actua sota la marca Orange. Però aquests suïcidis s'estan succeint també en altres empreses, com el fabricant d'automòbils Renault. A l'article que reproduim tot seguit, publicat al lloc francès AgoraVox, s'entrevista el peridista Paul Moreira, autor del llibre Travailler à en mourir (Treballar fins a morir-ne), on analitza aquest tema. A l'entrevista s'explica que aquestes morts són conseqüència dels canvis en la gestió i organització introduits a les grans empreses. Canvis que pretenen augmentar la productivitat i els beneficis reduint alhora la plantilla, la qual cosa comporta una intensificació de l'esforç exigit als treballadors, que són sotmesos a una vigilància  i avaluació contínua per tal de que aconsegueixin els objectius de producció que se'ls imposa. També es donen situacions de treballadors que d'un dia per l'altre són obligats a fer una feina diferent de la que saben fer, sota el concepte de "polivalència": el treballador ha de servir per a tot. Els empleats també pateixen trasllats forçosos d'una ciutat a una altra de manera periòdica, amb la intenció de que els treballadors no puguin establir vincles de solidaritat entre ells. D'altra banda, al costat de la sorprenent impotència sindical davant d'aquest escàndol, comencen a sorgir gestos de protesta entre la població, amb gent que es dóna de baixa  d'Orange o que fa boicot a la marca Renault.

Dies després d'un sabotatge a línies del Tren d'Alta Velocitat a França (sense cap ferit, ni mort, ni tren descarrilat), la matinada de l'11 de novembre de 2008 la policia va detenir, a la petita vila de Tarnac, nou persones, sospitoses de ser-ne els autors. Tots van ser inculpats “d'associació de malfactors amb vistes a una empresa terrorista”. Davant del fet de que les proves són pràcticament inexistents, aplicant-se el règim de llei d'excepció antiterrorista, nombrosos drets han estat vulnerats i alguns dels inculpats s'enfronten a penes de fins a 20 anys de presó. El cas de Tarnac ha servit per a posar de relleu com la legislació antiterrorista es fa servir per a incriminar i perseguir la dissidència política, fent un ús molt ambigu i arbitrari de les lleis i criminalitzant les formes de vida i pensament que rebutgen aquesta societat. Els inculpats van resultar sospitosos a la policia i a la premsa pel fet de viure en comunitat, no tenir una feina convencional, editar textos i llibres on es qüestiona aquest sistema i, en definitiva, per defugir d'allò que seria una vida "normal" dedicada al treball i el consum. Com a mostra del deliri, fins i tot algunes persones van ser situades al punt de mira pel fet, tant sospitós i anormal, de no posseïr un telèfon mòbil.

Poc a poc els detinguts han obtingut la llibertat condicional, l'últim d'ells Julien Coupat, al qual el diari Le Monde li va fer una entrevista que es pot llegir aquí. Finalment, l'escàndol de Tarnac ha servit per a encetar un moviment en contra de la legislació antiterrorista que, pensada com una excepcionalitat del dret normal, més aviat el que ha fet és implantar l'excepcionalitat permanent a la societat.

Quan va esclatar de manera més mediàtica la crisi econòmica, es podia tenir la impressió de que havia quedat palès el fracàs de les polítiques neoliberals engegades des de fa 30 anys ençà: el desmantellament dels serveis públics, la pèrdua de drets laborals (la famosa flexibilitat) , l'augment de beneficis empresarials, la rebaixa dels salaris i, en general, la transferència contínua de riquesa des de les classes populars a les més riques. Arribada la crisi, es podia tenir la impressió de que es faria una frenada en aquesta cursa i que potser es repensarien totes aquestes qüestions, sobretot en el moment d'escenificar el fracàs del sistema en el rescat públic dels bancs després d'anys de predicar que el mercat s'autoregulava i que l'Estat no havia d'intervenir-hi. Però a mesura que va passant el temps, la sensació que resta és que el rescat dels bancs amb els diners públics no ha estat més que el paroxisme de les polítiques neoliberals que, en definitiva, es poden descriure com un saqueig que s'ha fet dels béns públics per part de les empreses privades i la consegüent despossessió de les classes treballadores. El rescat bancari ha estat el darrer episodi d'aquesta expropiació que practiquen els rics sobre els pobres. I la nova sensació que comença a sorgir és que, lluny de rectificar, l'agenda neoliberal es manté plenament vigent i es tirarà endavant costi el que costi. Les peticions de retardar l'edat de la jubilació, la propera reforma laboral, l'abaratiment de l'acomiadament, l'amenaça de la fallida del sistema públic de pensions, l'increment de l'atur i de l'economia submergida... tot sembla dir: "el nostre programa és el de sempre, que treballeu més a canvi de menys"; per no fer esment també del procés de Bolonya, la privatització de la sanitat, la subvenció de l'escola privada que farà la LEC, la construcció de nous habitatges que no calen, la subvenció de la compra d'automòbils que ningú necessita, la persecució de la pràctica de compartir cultura a internet, etc. En comptes de reconèixer el fracàs d'aquest sistema, es continuarà aplicant l'agenda política neoliberal com si aquí no passés res. I sembla que aquí no passi res si mirem la reacció que hi ha per part dels més perjudicats. A França, en canvi, sembla que hi ha moviment. Fa temps ens fèiem ressó del "costum" de retenir directius d'empreses per tal d'obligar-los a pactar amb els treballadors. Aquesta pràctica continua, com ens expliquen en la següent crònica apareguda al periòdic Diagonal.

(extret del web del Sindicat Andalús de Treballadors)

A França s'extèn una forma de lluita obrera contra la pocavergonya capitalista: el segrest dels patrons. En aquests últims dies, són uns quants els equips directius que han estat "retinguts" pels treballadors, per tal de protestar contra la manca de negociació sincera i de voluntat d'evitar els acomiadaments massius. Però el millor, com assegura el diari francès Le Parisien, és que aquesta forma de lluita ha donat alguns fruits.

L'onze de novembre de 2008 la polica francesa va realitzar una espectacular operació policial a Tarnac, un llogarret del departament de Corrèze. Van detenir-hi unes vint persones, de les quals nou acabarien sent acusades "d'associació il.lícita amb finalitats terroristes"en relació amb determinats sabotatges que s'havien realitzat contra la xarxa ferroviària francesa, sense més proves que l'autoria d'un llibre, "La insurrecció que ve", el títol del qual sembla tan adient per als temps que corren. Dels detinguts, vuit han estat alliberats sota fiança, mentre que el més conegut de tots, Julien Coupat, continua empresonat. Per aquest motiu, fa uns dies, els vuit (Aria, Benjamin, Bertrand, Elsa, Gabrielle, Manon, Matthieu, Yldune) van publicar una carta a Le Monde, adreçada als jutges.

Dies després d'un sabotatge a línies del Tren d'Alta Velocitat a França (on, cal remarcar-ho, no va descarrilar cap tren, ni hi van haver ferits o morts entre els usuaris), una invasió de policies armats va desembarcar la matinada de l'11 de novembre de 2008 a la petita vila de Tarnac, per a detenir nou joves, sospitosos de ser-ne els autors. Dues hores després hi van desembarcar també els mitjans, previnguts per les autoritats policials del cop, que també esdevindria mediàtic: Tarnac – joves – terrorisme – sabotatges - anarco-autònoms - grupuscle d'ultra-esquerra…

El govern francès està impulsant la creació de noves bases de dades policials que fitxarien de forma preventiva tota la població, fins i tot la que es troba en edat escolar a primària. Es tractaria de tenir informació, per exemple, sobre persones que tinguin o puguessin tenir en el futur un paper polític o sindical, o sobre persones "susceptibles" d'alterar l'ordre públic. En el cas dels infants es pot pensar que aplegar certes informacions personals sobre ells seria una manera de conèixer i controlar el seu entorn familiar, com ho demostra el fet que famílies d'inmigrants sense papers són expulsades a base de seguir-los la pista a partir de l'escola. Tot plegat ens ho explica Raúl Guillén en aquest article publicat al periòdic Diagonal.

Aquests dies es conmemora el 40à aniversari de la revolta de maig del 68....