editorial

Després del pla de rescat financer acordat pel govern dels Estats Units, ara li toca el torn als governs europeus que destinaran més d'un bilió i mig d'euros per salvar els bancs. En el cas concret del govern espanyol la xifra exacta és de 130.000 milions d'euros. Aquesta decisió ha provocat una nova onada d'eufòria a les borses després de les caigudes de la setmana passada, en una nova confirmació, si és que calia, del caràcter especulatiu d'aquestes institucions. Davant d'aquesta situació ens plantegem dues qüestions. La primera és la de la naturalesa d'aquests diners i si es tracta d'un préstec a la banca o d'un regal. La segona qüestió és la pràcticament inexistent reacció popular al carrer.

Com estava anunciat, el 17 de setembre s'ha distribuit la publicació "Crisi" i podem considerar que és un veritable gol mediàtic al poder polític i financer d'aquest país. No només per la gesta d'aconseguir expropiar mig milió d'euros a bancs i caixes fent servir els seus propis mecanismes que inciten la població a l'endeutament i el préstec, sinó també pel contingut força aclaridor de la publicació, explicant d'una manera rigurosa i planera com funciona realment el sistema financer responsable de la crisi actual i de la no crisi d'abans. I és que a cap diari econòmic, a cap informatiu de ràdio o televisió, ni, per posar un darrer exemple, a cap llibre d'Economia de batxillerat podem trobar explicat amb totes les seves lletres com funciona realment el sistema financer. Com els bancs "creen" diners, és a dir, se'ls inventen literalment del no res quan concedeixen un préstec, però com la població endeutada ha de tornar el préstec i els interessos amb diners reals aconseguits amb el seu esforç. Cal preguntar-se quanta de la gent hipotecada és conscient d'aquest mecanisme de "creació de diner", quanta gent és conscient que els diners que ha de retornar (amb interessos) amb gran esforç al banc, aquest diner ha estat "creat", o sigui, inventat, en el moment de concedir el préstec. I no parlem només d'hipoteques, sino que tot el sistema financer, i per tant al final tota l'economia, està governada per unes institucions privades que tenen la potestat de "crear" el diner que presten, encara que només tindran realment aquest diner quan se'ls hagi tornat el préstec (!). Els bancs i caixes estafats per l'Enric, el denunciaran per robatori? Per robatori de què? D'uns diners que abans de concedir el préstec no existien?

Inaugurem per fi enfocant.net, aquest dispositiu de notícies i anàlisis amb el que volem dirigir i compartir la mirada a determinades realitats del món que potser ens interessen. El dia 18 de setembre, a les 20 hores, fem un acte de presentació a En medio , Carrer Palaudàries 25, metro Paral.lel, Barcelona.

Aquest projecte que ara comença neix a partir de l'experiència acumulada per un seguit de persones en el món del que podriem anomenar informació militant a la xarxa, és a dir, gent que durant molt de temps hem compaginat l'activisme en diferents moviments i col.lectius amb un interès per la difusió mediàtica de determinades lluites, realitats i maneres de veure les coses que no estan sovint a l'agenda dels mitjans més convencionals.

Dintre del ventall de llocs informatius i de models de publicació, pensem que hi espai per la proposta que ara fem. Volem que en aquest lloc es puguin trobar notícies, convocatòries i anàlisis tant recollits d'altres mitjans que ho permetin com publicats pels propis usuàris; deixant clar que aquest no és un lloc de publicació oberta i per tant les aportacions enviades seran revisades per l'equip editorial que decidirà si es publiquen o no. En base a quins criteris? Doncs criteris de qualitat, interès informatiu i d'afinitat amb la línia editorial que volem portar endavant. Ens resistim a posar-li nom a aquesta línia editorial, al menys un nom més específic d'allò que podrien descriure els termes "esquerra" o "pensament crític".

Hi ha un seguit de coses que volem, i d'altres que no. Per exemple, voldriem ser inteligibles per la generalitat de la població i no només pels assidus de la militància o dels moviments socials, que de vegades parlen des d'unes posicions i unes expectatives que només són entenedores o significatives pels iniciats que dominen determinats codis. Voldriem defugir de la saturació de continguts, del "tot val", i mirar de guanyar posicions en la qüestió de la credibilitat, cosa que implicaria que les notícies i les anàlisis tinguéssi, sempre que fos possible, una autoria clara i contrastable, i això últim és especialment important en la qüestió de les convocatòries. I no volem ser un camp de batalla de visions del món hiperideologitzades lluitant per l'hegemonia del seu discurs.

Alguna persona ens que comentat que, en l'època de la blogosfera, on tothom que vol diu la seva a internet, quina necessitat hi ha de llocs com aquest. Es cert que vivim uns temps on és més fàcil que mai poder expressar-se i arribar a tothom, és veritat que s'estan donant moviments, lluites i expressions nascudes de l'autoorganització a la xarxa, i autoconvocatòries que aprofiten tota la potència que pot donar l'anonimat i el no deixar-se representar per les identitats polítiques clàssiques. Però també és veritat que molta gent sentim que aquestes explosions puntuals d'autoconvocatòria i acció són massa fugaces i tornem de seguida a unes vides quotidiones on els nostres malestars, inquietuds, problemes i conflictes els vivim de manera aillada. Veiem com davant problemes globals i estructurals només ens permeten solucions individuals i allunyades d'una acció comuna i social. Per això, al costat de blogosferes i altres artefactes de connexió entre individualitats, pensem que cal l'existència d'espais comuns de trobada, tant presencials com virtuals. Espais on poder encetar una reflexió i una acció conjunta per poder donar respostes polítiques, és a dir, comunes, al món i a la societat on vivim.

Això és el que volem ser. Un més dels espais comuns on poder trobar-nos i compartir el que fem.

Els votants irlandesos han rebutjat el tractat de Lisboa, el qual havia de servir de marc constitucional a una nova etapa de la Unió Europea. Ara molts analistes polítics es pregunten i fan anàlisis intentant explicar-se pequè els irlandesos han votat no, quan en realitat la veritable pregunta és: per què només els irlandesos han pogut votar i decidir en aquesta qüestió?