consultes sobiranistes

Blog de Raimundo Viejo Viñas.

(Work in progress, us reproduïm, un pel corregida, la versió 0.1 traduïda per Ibai. Recomanem consultar l'original per tal de trobar noves versions).

Ho confesso: sóc federalista (no estatista, sinó "autònom" o "llibertari" per més precisió) i he votat que SÍ a la consulta del 10A. Més encara, no crec que qui hagi incorregut en cap contradicció sigui jo ("un secessionista no independentista"), sinó, contràriament, aquells, que per una banda, neguen al projecte federal l'exigència de la ruptura constituent, i , per l'altra, els qui s'aferren a una "independència" que no és més que un ideologema, un vestigi de l'obsoleta sobirania moderna.

Diumenge 28 de febrer 80 municipis de 25 comarques del Principat viuran una nova jornada electoral de la consulta per la independència. Això afegeix uns 300.000 potencials votants més i ja serien aproximadament un milió de persones les que haurien estat cridades a les urnes -tot i que la participació no ha passat fins ara d'un 30% d'inscrits en el cens-.

Per tant quan parlem de les consultes per la independència n'estem parlant ja d'un fenòmen polític d'una certa magnitud, que fins ara ha mogut centenars de milers de persones. Sovint (i sobretot al començament) ha estat un fenòmen organitzat al marge del sistema de partits, i inclusiu amb les persones immigrades i amb els joves majors de 16 anys, ...però tampoc explícitament crític amb la partitocràcia consitucional o sobiranista actual ni amb gaires reivindicacions més enllà del dret a l'autodeterminació.

Hi ha qui veu tot aquest fenòmen com una mena de submarí del sobiranisme laportià, o sigui sense cap contingut més enllà del sobiranisme com a excusa per a implantar un programa econòmic amb Sala i Martin com a possible ministre d'economia d'una Catalunya independent. Una possibilitat al nostre entendre terrorífica. L'altre extrem seria el d'aquells que consideren aquest fenòmen com a mecanisme d'innovació disruptiva (com fa el nostre col·laborador Jordi Bonet i Martí) o una via cap el ja clàssic "Independència i Socialisme". Entre tots aquests extrems pensem que es situen Jaume Asens i Geraldo Pisarello, dels quals us reproduïm aquest article "Autogovern des de baix", publicat al diari Público el passat 23 de gener. Més informació sobre el desenvolupament de les consultes al web consultes.llibertat.cat.

El tancament de l'any polític pot qualificar-se d'insòlit, en tant que s'ha vist condicionat per dos elements disruptius que han agitat les tranquil·les aigües de l'oasi català: d'un banda, un no-esdeveniment: la incapacitat del Tribunal Constitucional espanyol per emetre una sentència sobre el recurs d'inconstitucionalitat contra l'Estatut de Catalunya abans d'acabar l'any; i de l'altra, un esdeveniment que s'ubica fora dels límits de la política convencional: la celebració de consultes sobiranistes a 161 municipis catalans organitzades per la Coordinadora Nacional per la consulta sobre la independència i la plataforma Osona Decideix el passat 13 de desembre.

En aquest post vull centrar-me en aquest darrer esdeveniment, i es que malgrat s'hagi parlat a bastament en els mitjans de comunicació sobre la seva legalitat, la legitimitat de l'índex de participació assolit, la relació que aquest podia tenir amb el recurs d'inconstitucionalitat del PP i les picabaralles partidistes dins i fora dels grups promotors, considero que aquestes anàlisis restringides als marcs convencionals per on transcorre el debat polític són incapaces d'extraure la potencialitat d'aquest mecanisme des d'una posició política de moviment. En aquest sentit no m'importa tant el què es debatia (substantiu), sinó el com es va fer (operatiu), a fi de comprendre quines lliçons poden servir-nos per enfortir els processos col·lectius de canvi social.