banca

Via el nostre formulari de publicació hem rebut aquest text de Salva Torres, membre de l'associació pel lloguer públic assequible 500x20 de Nou Barris, Barcelona.

"Un recorregut per la situació econòmica i la decisiva política de recolzament governamental a la banca i al lobby del totxo i les infraestructures per tal de mantenir artificialment el valor del parc d'habitatges buits a l'Estat espanyol.

Fem un repàs a la premsa d'avui dia 20 de maig de 2010. Primer titular: el govern espanyol aprova el pla de retallades. Segon titular: els sindicats grecs tornen al carrer amb una nova vaga general. I aquí, ens preguntem, quan? Continuem amb les preguntes. Quanta gent sap que la Seguretat Social té superàvit i que malgrat això congelaran (que és sinònim de retallar) les pensions l'any que vé? per aprofitar calés d'un sistema de pensions molt sostenible encara malgrat el que diguin els agoreros del capital per tapar d'altres forats dels quals els pensionistes no en són culpables precisament. A Romania per cert, ja ha començat la rebelió dels pensionistes contra aquesta mena de retallades.

Quanta gent sap que mentre es retallen sous de treballadors públics i pensions, mentre es degraden (per tal que la gent es passi a la privada), privatitzen i retallen serveis públics que constitueixen la nostra riquesa col·lectiva i que fins fa poc es podien considerar com realment universals com l'educació i la sanitat,  els bancs espanyols i catalans han rebut 220.000 milions d'euros per tapar els seus forats. Sense contrapartides. Aquells calés que  els hi roben als treballadors i als serveis públics, als pensionistes i a les escoles i hospitals públics se'ls concedeix sense contrapartides als bancs. 5000 euros per cada ciutadà. Un robatori 400.000 vegades més important que el frau de l'Enric Durán. Amb la diferència de que aquest d'ara s'ha practicat contra els sectors i els recursos més vulnerables de la societat. Amb la diferència de que contràriament del què passarà probablement i malauradament en el cas de l'Enric, aquí no pagarà ningú. I menys els bancs. Robatori perpetrat amb la participació estelar dels partits de l'esquerra institucional (PSC, ICV, ERC), per acció, per associació o per omissió, ja que en cap moment denuncien la situació ni molt menys trenquen els pactes de govern que mantenen a diferents institucions. Al contrari.

Però per sort a banda de la ja reconeguda i potent resposta del poble grec contra aquestes retallades, sembla que comencen a sorgir respostes arreu d'Europa contra aquests robatoris perpetrat pels lladres de sempre, amb el suport de l'esquerra institucional de sempre, contra les víctimes de sempre. A Romania, es comencen a manifestar treballadors públics i pensionistes, malgrat la criminalització mediàtica. A Islàndia, els seus habitants van refusar en referèndum el passat 6 de març la decisió del seu parlament de pagar  3800 milions d'euros exigits per l'FMI (12.000 euros per habitant). Un refús amb un percentatge esfereïdor, del 93%, més que l'opció C al referèndum de la Diagonal. Sobre aquesta qüestió, us reproduïm l'article "Insurrecció democràtica", escrit per Xavier Diez i reproduït  pel diari El Punt.

I aquí, continuem preguntant-nos, quan? fins quan?

Darrerament es poden veure enganxines amb el text "Botín, devuélvenos nuestros ahorros!" a façanes i caixers automàtics del Banc Santander. I és que aquest banc s'ha afegit a la pràctica que es va batejar com a corralito a l'Argentina: determinats clients que van invertir en un fons immobiliari no poden treure els seus diners del banc. Per saber-ne més d'aquest banc, i de les seves pràctiques a l'actual context de crisi, presentem un article aparegut a l'edició càntabra del periòdic Diagonal on s'hi fa un repàs de la seva trajectòria i que serveix com a recordatori de com funciona el negoci bancari. Només avancem un exemple: mentre l'any passat la mitjana de desnonaments a la ciutat de Barcelona era de 12 diaris, enguany aquesta xifra s'ha duplicat i fins i tot hi ha dies que se n'arriben a fer 30. Normalment és gent que no pot pagar més la hipoteca al banc. Però recordem que els diners que presten els bancs, en contra de l'opinió comuna, no procedeixen dels dipòsits dels clients del banc, sinó que són diner creat del no-res pel mateix banc en el moment de concedir el préstec. Hi ha gent que està perdent casa seva perquè no pot tornar al banc uns diners que aquest banc mai no havia tingut.

Si alguna cosa no ha canviat en aquests temps de crisi és el discurs que fan servir tota mena de suposats "especialistes" que s'afanyen a presentar-nos les seves consignes com la conclusió de profundes anàlisis d'una ciència econòmica que ja sospitem que no existeix. S'han passat anys recitant el mantra de "flexibilització, modernització, competitivitat", això sí, posant un to de veu molt convençut i expressant-se amb l'arrogància de qui sap que l'enemic (la classe treballadora) ha estat derrotat i és incapaç de plantar cara. Incapaç de sortir-se'n d'aquest catecisme de l'economista neoliberal, el president del Banc d'Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, ens acaba de "sorprendre" amb la seva "innovadora" proposta: abaratir l'acomiadament. Costa d'entendre que tants anys d'estudi només donin per això: fa vint o trenta anys que els de la seva colla repeteixen el mateix. Ja cansen.