Opinió

Aquests darrers dies, alguns amics, coneguts i saludats del meu voltant han recorregut a la paraula “internacionalista” per definir-se a l'hora de prendre partit o no sobre la independència dels Països Catalans o de Catalunya-Principat, ara que el tema és damunt la taula. Curiosament alguns han contraposat “nacionalista” a “internacionalista” però alhora han anomenat només “nacionalistes” els nacionalistes catalans (que jo en relació a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de les quatre províncies anomenaria més aviat regionalistes però aquest seria un altre debat). Es veu que Espanya no fa nacionalisme i que ser internacionalista és no dir res de les nacions ara constituïdes en estat, com és l'espanyola, potser perquè es considera que vénen del cel, com els gols de Maradona.

El passat 20 de març, abans de la última i potent ofensiva contra l'estat del benestar europeu en general i contra el simulacre d'estat del benestar que teníem per aquí en particular, va aparèixer al diari Público l'entrevista al periodista i escriptor nordamericà Thomas Frank, realitzada per Amador Fernández-Savater. Thomas Frank col·labora regularment a les revistes Harper i The Wall Street Journal. Va fundar l'any 1988 el periòdic satíric-polític The Baffler. El seu únic llibre traduït al castellà és ¿Qué pasa con Kansas? sobre com els ultraconservadors han conquerit el cor dels Estats Units. Aquest autor ja va ser entrevistat en aquell mateix diari just després de les el·leccions de 2008 i de la victòria d'Obama.

Estats Units semblen el món a l'inrevés: just després de la crisi més gran patida pel capitalisme salvatge, l'esquerra al govern és incapaç de reformar res (ens sóna aquesta història?) i moviments ultraconservadors de base prenen el carrer amb molta força. És la lluita de classes invertida, i aquí ja cal que anem prenent nota. O és que tan segurs estem que els moviments socials només poden ser d'esquerres? que aquí mai passarà una cosa així? No veiem el carrer? No llegim els comentaris a les notícies de La Vanguardia o d'El Periódico? Experiències com la del Tea Party ens haurien de fer reflexionar sobre possibles diversos moviments dretans i ultradretans, islamòfobs, racistes i populistes ("lliberals") de base, que potser ara mateix s'estan covant al costat de casa nostra, una veritable llavor de la serp, que creix i creix... I pel camí, nosaltres, a què juguem?

Avui els treballadors del sector públic de l'estat espanyol estaven cridats a una vaga que ha tingut una participació hem de reconèixer que desigual. Es pot dir que una cosa és la queixa, una altra de ben diferent la protesta i ni parlem ja de la resistència a l'actual estat de coses. I, al menys en aquest sector de la classe treballadora, no s'està aconseguint passar de la fase de la queixa a la fase de la protesta organitzada. Perquè per molt que sentim a parlar dels anomenats privilegis dels funcionaris, estem parlant en realitat d'un sector multiforme, on s'agrupen moltes categories afectades pels retalls (a banda de les mes òbvies, hospitals públics però amb personal no funcionari, escoles concertades, centres d'investigació, etc), un sector el públic on la precarietat (substitucions, interinatges, etc...) arriba de vegades al 40% dels llocs de treball.

I ara són el boc expiatori d'un cert populisme difús dels mateixos sectors de la població que estan buscant constantment bocs expiatoris, ja sigui carregant ara contra els funcionaris,  demà contra els immigrants o els musulmans, demà passat contra els catalans, no fa tant contra els jueus. I etcètera. Populisme barat que la única cosa que fa és predicar l'odi i obrir el camí a l'extrema dreta, que s'està afilant les urpes i els ullals i està preparant les caretes i les plataformes per a la seva propera entrada anunciada al Parlament. Buscant bocs expiatoris, com les rates que es mosseguen per abandonar un vaixell que s'enfonsa, enlloc de buscar alternatives i organitzar-se per canviar l'actual estat de les coses, per difícil i dur que sigui. I pel camí ens van colant els gols reals, no els de l'alienant mundial de futbol, sinó aquells que el capital li està marcant a la classe treballadora.

Us reproduïm l'article "la resistència davant la crisi", de Josep Maria Antentas i Esther Vivas, publicat al diari Público el passat 18 de maig.

Des de fa uns anys des de les institucions municipals de Barcelona es parla molt d'un concepte particularment graciós com és el de la participació. Diverses instàncies administratives on els tècnics de l'administració consulten el parer de determinades persones i agents socials afins. Sospitem que això es fa amb uns quants propòsits: limitar la representativitat d'altres instàncies independents que no puguin ser control·lades (algunes associacions de veïns, assemblees de barri, etc) , enfocar la propaganda municipal cap a les èlits properes dels barris,  i probablement, donat l'abismal divorci entre les institucions i la gent, obtenir també una mica d'informació real i no vehiculada pels mateixos tècnics de l'ajuntament, de com estan les coses al món real dels barris. I així, a més, després poden dir que realment sí que els hi preocupa el què passa allà fora,  que sí que tenen ganes de reduir aquest abisme entre institucions i ciutadans.

És molt curiós, perquè per molt que disfressin aquest abisme amb diversos noms i qualificatius (com el de desafecció), resulta que la societat civil (la de veritat, no l'altra) feia molts anys que no es movia tant com fins ara. La desgràcia pels buròcrates municipals és que ho fa de manera independent de les institucions. Més que de desafecció, caldria parlar ja de desconnexió. Moviments socials, consultes populars, cooperatives de consum, i un llarguíssim etcètera de realitats socials i veïnals han decidit conscientment desconnectar de l'ajuntament i tirar pel dret sense que els hi hagi de venir cap "tècnic de barri" (ara els hi diuen així) a assessorar.

Potser perquè més que voler participar en aquesta mena de simulacres, la gent el què comença a voler és decidir. I, donat que durant els darrers anys les organitzacions polítiques de l'esquerra institucional, aquelles que semblaria que haurien d'haver estat més a prop de la gent de la ciutat,  simplement han ignorat aquestes realitats quan no han optat per una actitud bel·ligerant contra tot allò que no tinguessin controlat, la gent que tenia ganes de moure's  simplement va decidir ignorar-los i començar a fer pel seu compte. Decidint i no participant, treballant de manera col·lectiva aquelles qüestions (consum, habitatge, barri, etcètera) on els buròcrates municipals pressumptament progres no només no treballaven amb ells sinó que sovint ho feien contra. Així els hi ha anat i així els hi anirà.

Us reproduïm l'article "l'altre debat de la partipació" publicat per Raimundo Viejo Viñas al diari Público el passat 19 de maig.

Fa uns dies el conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya, Antoni Castells, es mostrava partidari de la congelació de pensions i baixada de sous a funcionaris tot dient que "cal un ajustament per reconèixer que som més pobres". Des de les esferes polítiques i les seves extensions mediàtiques ens estant repetint el mateix missatge, com si fos la campanya d'algun gabinet de premsa governamental: l'ajustament (o sigui, la disminució de nivell de vida imposada per Zapatero) és necessari perquè hem de reconèixer que ara som més pobres.

Sempre resulta interessant, però, comparar les crisis cícliques del capitalisme amb les crisis de subsistència de l'era preindustrial. En aquells temps, la collita fallava i un any no es podia recollir res al camp; doncs senzillament tocava passar ganar perquè aleshores sí que era veritat que eren més pobres. Ara, però, la situació no té res a veure. És fàcil comprovar que el teixit productiu està intacte. Que se sàpiga, no s'han destruit les fàbriques en un bombardeig, no s'han cremat les collites ni han mort els animals a les granges. Per tant, quan el conseller Castells diu que ara som més pobres hem de deduir que, senzillament, ens està mentint.

S'han escrit molts articles sobre els origens d'aquesta crisi, ressaltant els recargolats productes financers posats a la venda, les hipoteques subprime, els hedge funds, etc. Convé recordar, però, per què el sector financer és tant important. En el capitalisme s'inverteixen diners en un negoci per tal de treure'n beneficis, beneficis l'objectiu dels quals és tornar-los a invertir per a treure'n... més benefici, etc. I com la massa de diners a invertir és cada vegada més gran, podem parlar de capitalisme desbocat: cal córrer, i cada vegada més depressa. Evidentment, l'activitat econòmica ordinària no pot absorbir una massa creixent de capital que s'ha d'invertir: arriba un moment en què ja no es poden vendre més cotxes, ni fer més pisos, ni obrir més restaurants, perquè senzillament no hi ha demanda. Què fer llavors amb els diners? Doncs invertir-los al sector financer, dedicar-los a comprar "productes" financers que sí continuen donant beneficis... Passa, però, que això és només una fugida cap endavant, i només permet guanyar una mica de temps. Tard o d'hora es fa palès que no hi ha on invertir aquests diners per a tornar a multiplicar-los. I aquí tenim la crisi.

En mig de l'abundor, envoltats de fàbriques amb una productivitat cada vegada més gran, envoltats de milers de pisos buits, entre muntanyes de mercaderies que es poden produir en un no-res a les cadenes de muntatge... ve el conseller Castells, i Zapatero, i qui faci falta, a dir-nos que som més pobres. Doncs no. Menteixen. No som més pobres, el que passa és que el cavall del capitalisme continua corrent desbocat, i si ja no poden treure benefici a través d'imaginatius producters financers... cal robar directament a la població els seus diners en base a baixar sous, pensions, prestacions socials... d'això en diuen "tranquilitzar els mercats".

En mig de tanta gent repetint als mitjans aquesta mentida, de que som més pobres, s'agraeix quan algú diu l'evident veritat: que vivim en mig de la riquesa, però que ens la treuen de les mans. Com per exemple aquest article d'Emmanuel Rodríguez, del col·lectiu Traficantes de Sueños, publicat al periòdic Diagonal.

Fem un repàs a la premsa d'avui dia 20 de maig de 2010. Primer titular: el govern espanyol aprova el pla de retallades. Segon titular: els sindicats grecs tornen al carrer amb una nova vaga general. I aquí, ens preguntem, quan? Continuem amb les preguntes. Quanta gent sap que la Seguretat Social té superàvit i que malgrat això congelaran (que és sinònim de retallar) les pensions l'any que vé? per aprofitar calés d'un sistema de pensions molt sostenible encara malgrat el que diguin els agoreros del capital per tapar d'altres forats dels quals els pensionistes no en són culpables precisament. A Romania per cert, ja ha començat la rebelió dels pensionistes contra aquesta mena de retallades.

Quanta gent sap que mentre es retallen sous de treballadors públics i pensions, mentre es degraden (per tal que la gent es passi a la privada), privatitzen i retallen serveis públics que constitueixen la nostra riquesa col·lectiva i que fins fa poc es podien considerar com realment universals com l'educació i la sanitat,  els bancs espanyols i catalans han rebut 220.000 milions d'euros per tapar els seus forats. Sense contrapartides. Aquells calés que  els hi roben als treballadors i als serveis públics, als pensionistes i a les escoles i hospitals públics se'ls concedeix sense contrapartides als bancs. 5000 euros per cada ciutadà. Un robatori 400.000 vegades més important que el frau de l'Enric Durán. Amb la diferència de que aquest d'ara s'ha practicat contra els sectors i els recursos més vulnerables de la societat. Amb la diferència de que contràriament del què passarà probablement i malauradament en el cas de l'Enric, aquí no pagarà ningú. I menys els bancs. Robatori perpetrat amb la participació estelar dels partits de l'esquerra institucional (PSC, ICV, ERC), per acció, per associació o per omissió, ja que en cap moment denuncien la situació ni molt menys trenquen els pactes de govern que mantenen a diferents institucions. Al contrari.

Però per sort a banda de la ja reconeguda i potent resposta del poble grec contra aquestes retallades, sembla que comencen a sorgir respostes arreu d'Europa contra aquests robatoris perpetrat pels lladres de sempre, amb el suport de l'esquerra institucional de sempre, contra les víctimes de sempre. A Romania, es comencen a manifestar treballadors públics i pensionistes, malgrat la criminalització mediàtica. A Islàndia, els seus habitants van refusar en referèndum el passat 6 de març la decisió del seu parlament de pagar  3800 milions d'euros exigits per l'FMI (12.000 euros per habitant). Un refús amb un percentatge esfereïdor, del 93%, més que l'opció C al referèndum de la Diagonal. Sobre aquesta qüestió, us reproduïm l'article "Insurrecció democràtica", escrit per Xavier Diez i reproduït  pel diari El Punt.

I aquí, continuem preguntant-nos, quan? fins quan?

Els companys de la revista l'Accent han traduït i publicat el següent article de Peter Bowditch, membre del Consell Australià contra el frau en la salut pública. Un article que mereix difusió, raó per la qual el reproduim. L'autor explica com l'homeopatia és una pseudociència els remeis de la qual, senzillament, no fan res.

En aquests temps en què, arran del negoci que han fet les farmacèutiques amb el cas de la grip aviària (entre d'altres), s'ha extès una justificada desconfiança contra la indústria del medicament, és important recordar que no per això tota alternativa s'ha de considerar automàticament com a vàlida. El rebuig i la denúncia de les pràctiques mercantils de la indústria mèdica i farmacèutica s'ha de fer des de l'esperit crític i amb proves i raonaments contrastats, mirant de no caure en miratges que no per alternatius han de ser necessàriament vàlids.

El següent article, publicat per Gerardo Pisarello i Daniel Raventós a la revista SinPermiso fa una repassada als darrers esdeveniments vinculats al poder judicial: el procés a Garzón, l'absolució del cas Egunkaria, l'ajornament continu de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'estatut català... per arribar a la conclusió de que cal desenmascarar la mentida històrica elaborada al voltant del concepte de transició.

Per la nostra banda, podem afegir que aquesta transició, presentada sempre com un pacte entre iguals, no era tal, sinó el reflex de la correlació de forces sorgida de la guerra del 1936-39, i que l'arrogància, prepotència i impunitat que mostra la dreta actualment és conseqüència directa de ser els guanyadors d'aquella guerra. També és conseqüència, però, del paper que va acceptar l'esquerra parlamentària i el seus sindicats en aquell pacte, renunciant a qualsevol intent de transformació de la realitat més enllà d'aspectes simbòlics i secundaris i conformant-se amb ser el bomber apaga-focs dedicat a desactivar conflictes i apaivagar protestes.

I si actualment es pot constatar un enduriment de les posicions d'aquesta dreta, tant en els seus aspectes històrics com en els més actuals, l'explicació és la mateixa: la renúncia i la derrota de l'esquerra. Una renúncia i una derrota que fan que, quan governen, i això es pot constatar ara tant a Catalunya com al conjunt de l'estat, el programa que apliquen, fora d'unes poques excepcions sovint simbòliques, és el mateix de la dreta.

El darrer estudi distingit amb el Premi Tarragonès d'Investigació ja és al carrer en forma de llibre. Aprofitant la diada de Sant Jordi, l'Editorial Arola de Tarragona ha tret al carrer “Plantant cara al sistema. Sembrant les llavors del canvi”, un estudi dels moviments socials al Tarragonès del 1975 al 2010, obra del Marc Suanes, historiador i activista també d'algun d'aquests moviments i, malgrat això darrer, capaç d'explicar la realitat sense mitificar-la, objectivament.

Aquest article, publicat per l'economista Albert Recio al número d'abril de la revista digital Mientras Tanto és un breu recull de les expressions i els tòpics que fan servir més sovint els economistes a la majoria dels seus escrits. Termes que volen aparentar una neutralitat científica en la descripció dels fenòmens econòmics però que en realitat amaguen tota una agenda política d'aprofundiment en el neoliberalisme.

Expressions com "capital humà", competitivitat, flexibilitat, liberalització, reforma estructural... i d'altres surten contínuament als mitjans de comunicació, i es repeteixen tantes vegades que aconsegueixen guanyar una primera batalla: que s'acceptin com a conceptes vàlids per a descriure la realitat. De tant en tant hi ha alguna petita innovació, com l'aparició recent de la paraula "flexiseguretat", que encara no sabem ben bé què vol dir, però ja sospitem que no serà res de bo; i és que ja vam aprendre en carn pròpia que "modernització de l'economia" volia dir empitjorament de les condicions de vida i precarització.