Internacional

Està vist que tant aquí com a Grècia i per tot arreu, això només ho pagarem entre tots. Aquesta és la idea que hi ha al darrere de tots els plans d'ajustament estructural de les economies sud-europees. L'ortodòxia econòmica exigeix que els dèficits públics no superin uns determinats llindars, i això significa ja ara mateix privatitzacions, pèrdua de drets laborals, reducció de salaris, retallades en serveis públics (educació, sanitat,...), pensions, etc. Quina llàstima que els mateixos que propugnen aquesta ortodòxia i que ens exigeixen a tots aquest enorme esforç no hagin tingut tants escrúpols a l'hora de demanar injeccions de milers i milers de milions d'euros precisament públics (els hi hem pagat entre tots) per tal de tapar els seus forats ocasionats justament per la seva imperícia i avarícia especuladora. Però a veure, els seus problemes no els havien d'arreglar els mercats i la seva famosa mà invisible? En què quedem?

El cas espanyol ja l'anem seguint de prop: propostes de retard de l'edat de jubilació, retallades al sector educatiu i a la sanitat, augment d'impostos indirectes, la famosa reforma laboral que es prepara, etc. Aquí el govern es sotmet completament als dictats dels mercats, aquell ens ("el mercat") que sembla com si tingués personalitat i vida pròpia, i no hi hagi al darrere especuladors que se n'aprofiten, amb noms i cognoms. I poders polítics, governs europeus i buròcrates de Brusel·les que són aquells que fa uns anys impulsaren aquella Constitució Europea que es va tirar enrere -i que el partit al govern hi va donar suport-, però que malgrat això se'ns apliquen molts dels capítols econòmics ortodoxos de la mateixa sense cap mena de pudor.

El cas grec encara és més sagnant. Aquí els governants dissimulen, potser a Grècia són més sincers: desembre passat el ministre de treball grec (també socialista) anunciava "hi haurà sang", referint-se a les retallades que se'ls demana des d'Europa per tal de rescatar el país. Malgrat tot, sembla que  la població grega està plantant cara. El passat 11 de març va haver-hi una vaga general amb diverses manifestacions on es van produir forts enfrontaments amb les forces de seguretat (més informació). La contestació llibertària és forta i s'expressa de moltes maneres i en molts àmbits de la societat. Aquest  context d'increment de la conflictivitat social, tal i com ens anunciava el mencionat ministre, porta i portarà sang: doncs de moment ja hem de lamentar la mort tirotejat del company llibertari Lámbros Fóundas. Us reproduïm els articles "Grècia esdevinguda un protectorat", de Jorge Altamira, publicat a Argenpress.info i "Qui són aquells que ataquen les economies grega i espanyola i perquè ho fan? I què cal fer per evitar-ho?" de Juan Torres López publicat al web Rebelión. Més informació sobre la situació grega al web Grecia-libertaria.blogspot.com.

El passat 29 de novembre es van celebrar unes eleccions a Hondures on va ser elegit Porfirio Lobo. Llàstima que aquestes eleccions estiguessin convocades i organitzades pels colpistes en un context absolutament anormal: cinc mesos després d'un cop d'estat i de la instauració d'un govern il·legal. Malgrat tot, el sr. Lobo ha estat reconegut com a president per 29 països, entre ells, per cert, Espanya. Aquestes eleccions no han estat reconegudes ni pel president legítim Zelaya, ni pel Front de Resistència hondureny, per tant, deixant fora del panorama representatiu a bona part de la població hondurenya. Cosa que tampoc suposa gaire problema: al segle XXI un sistema és reconegut internacionalment i pels grups mediàtics com a democràcia si i només si no suposa un problema pels veritables propietaris del poder econòmic i mediàtic. Aquesta és la diferència entre govern i règim. Aquells governs que no respectin aquesta norma no escrita sortiran de la categoria govern i passaran a ser anomenats règims, i ja poden ser governs que hagin estat elegits amb totes les garanties democràtiques.

Així, una oligarquia pot executar un cop d'estat, desencadenar una repressió brutal però control·lada, aturar les tímides reformes socials de Zelaya, obrir la possibilitat de més privatitzacions de recursos naturals, executar un degoteig incessant però limitat de morts, realitzar unes eleccions a mida sense participació de l'oposició popular, i el resultat de tot això ser reconegut  com a govern democràtic, fins i tot per governs pressumptament d'esquerres com el d'Espanya. No serà un règim, aquest calificatiu es reserva al règim chavista.

Pel camí el degoteig incessant de morts contra l'oposició continua, i no només a Hondures. Els útlims i sense ser exhaustius: el passat 24 de febrer Claudia Larissa Brizuela (a la foto), de 36 anys, activista sindical i filla de destacat líder de la resistència hondurenya, assassinat perpetrat en vísperes d'una gran mobilització de l'oposició. El passat 11 de març va ser assassinat David Meza Montecinos, periodista i corresponsal de Radio América, i pocs dies després, el passat 15 de març va ser assassinat el periodista Nahum Palacios, just mentre s'estava clausurant la IIa Trobada Nacional per la Refundació d'Hondures. S'ha de fer notar que aquests últims morts s'han produït poc després d'un viatge de Hillary Clinton per la zona demanant la reinserció del govern hondureny en instàncies internacionals, i també que els morts eren precisament  periodistes crítics amb el govern colpista, i que en un dels casos la mateixa Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH) havia demanat protecció per la víctima, mesura que mai va ser implementada. Us reproduïm els comunicats al respecte el·laborats pel sindicat Rel-UITA. Més informació a Honduras en lucha!.

Fa uns mesos publicàvem un article sobre l'acaparament de terres al continent africà. Aquest fenomen consisteix en què grans empreses transnacionals i de vegades també governs de països rics però amb una agricultura incapaç d'alimentar la pròpia població (com per exemple les monarquies petrolieres del Golf Pèrsic), en comptes d'importar aliments produits per agricultors locals africans, compren grans extensions de terres per tal de conrear-les directament. D'aquesta manera, enormes extensions de terra fèrtil escapen al control de les comunitats locals i són dedicades a una producció que serà consumida ben lluny del seu lloc d'origen.

Com ens explica el següent article, publicat al número de març de Grain, el fenomen de l'acaparament de terres també s'està donant a l'Amèrica Llatina. Grain és una organització dedicada a recolzar pagesos i moviments socials que treballen per la biodiversitat, la sobirania alimentària i l'agricultura organitzada de manera comunitària.

Continua la campanya contra la guerra i l'ocupació militar de l'Afganistan,  campanya que properament sortirà al carrer en demanda de la retirada de les tropes espanyoles. Cal recordar que, segons el govern espanyol, a l'Afganistan no hi ha cap guerra, i la presència allà d'aquestes tropes és en qualitat de "missió internacional". En concret, els exèrcits ocupants reben el nom oficial de Força Internacional d'Assistència per a la Seguretat (ISAF), i es fa en suport del govern afganès (podem constatar com, a diferència d'altres governs que sistemàticament són qualificats com a règim, el de Kabul es considera govern). L'etapa actual d'ocupació, que ha vist com es revifa l'ofensiva militar, amb les seves habituals baixes civils, rep el curiós nom, per part dels ocupants, d'afganització, concepte que faria referència, pretesament, al procés de transferir de manera gradual el control militar del país a l'exèrcit afganès, al menys això és el que diuen a la web de la ISAF

El següent comunicat és la darrera declaració de la Campanya per la retirada de les tropes que, com dèiem, properament convocarà mobilitzacions en demanda de la retirada dels militars. En concret, a la ciutat de Barcelona, es farà una cercavila el dia 20 de març.

"Que el Fòrum Social Mundial (FSM) està en crisi és un secret a veus. La principal de les explicacions referent a això sembla òbvia: encara que els diagnòstics que des del FSM s’han formulat pel que fa al rumb del planeta han demostrat ser extremadament precisos, mentre la corrosió del capitalisme va a més, la capacitat dels moviments per a articular respostes efectives segueix sent reduïda. I això és així malgrat que, del costat d’aquells, hi ha una consciència clara pel que fa al fet que la corrosió no afecta només al neoliberalisme, sinó que afecta al propi capitalisme com un tot.

Ja ens hem fet ressò, més d'una vegada, de la situació conflictiva que es viu a Guatemala des que el seu govern va privatitzar el subministrament elèctric, que a hores d'ara és en mans de la transnacional Unión Fenosa-Gas Natural, amb seu a Catalunya.

Al país centreamericà s'ha organitzat un moviment que demana la renacionalització d'aquest servei i que deixi d'estar en mans d'una empresa privada. A conseqüència d'aquest enfrontament s'ha arribat a donar el cas, com ja explicàvem, de represàlies en forma de talls generalitzats del subministrament elèctric a tot un departament, en una mena de càstig col.lectiu que el govern recolzava amb la declaració de l'estat de setge, i han estat mortes diverses persones que s'havien destacat en aquesta reivindicació.

I ara, malauradament, arriba la notícia d'un nou assassinat, ocorregut el 17 de febrer passat. La víctima és Octavio Roblero, dirigent del FRENA (Frente de Resistencia en Defensa de los Recursos Naturales y Derechos de los Pueblos), que va ser tirotejat des d'un vehicle a la població de Malacatán, departament de San Marcos. Amb la mort d'Octavio Roblero, ja són quatre les persones que, havent-se posicionat contra la presència d'aquesta transnacional, han estat assassinades per desconeguts en pocs mesos.

Tot seguit reproduim la carta oberta de l'Observatori del Deute en la Globalització adreçada als presidents Zapatero i Montilla i als directius d'Unión Fenosa-Gas Natural, La Caixa i Repsol YPF, denunciant aquest nou assassinat.

El passat 13 de febrer diferents organitzacions neonazis i de l'ultradreta alemanya volien commemorar el 65è aniversari dels polèmics bombardejos aliats sobre la ciutat de Dresde amb una ja tradicional marxa sobre la ciutat. Però aquest cop la resposta ha estat contundent: milers de contra-manifestants van bloquejar els accesos a la ciutat de tal manera que, malgrat un espectacular desplegament policíac, els manifestants neonazis i ultradretans van haver de girar cua i suspendre la manifestació. El racisme i l'ascens de la ultradreta no són pas qüestions per ser preses a la lleugera: l'any passat per exemple, Dresde ja va saltar a la llum pública per un crim racista contra una dona musulmana. Us reproduïm la cobertura realitzada pel web La Haine, i us enllacem amb un vídeo de la BBC i un recull de la cobertura de diverses televisions. Actualització 24 de febrer 17:00h. : afegim el vídeo produït per leftvisionberlin amb la crònica dels fets.

Actualització 16 de febrer 19:30h.Us reproduïm la carta que Meryem Mehdi ha escrit el passat 14 de febrer sobre tot dirigida a les autoritats algerianes. En aquesta carta Meryem Mehdi rebutja categòricament que es disposi d'ella o se la traslladi a l'hospital en el cas d'entrar en coma, fent responsable de la seva situació a la companyia British Gas i al govern algerià.Traducció d'Enfocant.net.

Meryem Mehdi és una dona algeriana a la que li van oferir treballar a la multinacional British Gas sota unes determinades condicions. De manera unilateral la multinacional va canviar les condicions de treball i Meryem no va acceptar les noves, raó per la qual va ser acomiadada. Meryem no només no va acceptar aquest acomiadament sinó que es va declarar en vaga de fam (des del passat 9 de desembre) per tal de ser readmesa i contra l'actitud neocolonial de la multinacional.

Hi ha molt poques notícies sobre la situació actual de la companya Meryem. Es sap, però que ha tingut greus problemes de salut les darreres setmanes, i que ha refusat prendre medecines. Fins allà on sabem, la multinacional British Gas ha refusat qualsevol diàleg amb els advocats de Meryem, fet denunciat pel sindicat autònom algerià SNAPAP com a mostra de neocolonialisme. Es pregunten ells molt raonablement si aquest situació es donaria amb una treballadora anglesa. No està de més recordar que Algèria és el principal proveïdor del gas que es consumeix a Espanya. Us reproduïm les últimes notícies que ens han arribat, traduïdes per la CGT d'Andalusia i un vídeo on s'observa la duresa de les condicions de la vaguista de fam.

El 15 de febrer de 2003 milions de persones de tot el món van sortir al carrer per protestar contra la guerra d'Iraq, en la que ens va ficar Aznar. Set anys després l'actual president dels Estats Units (i premi Nobel de la pau) inicia l'enèssima ofensiva a l'Afganistan,  on de moment xifres oficials ja en parlen de dotze civils morts. Han canviat alguns actors i escenaris, però no la trama fonamental de l'obra.

Us reproduïm el comunicat de la Plataforma Aturem la Guerra i us recordem que el proper dissabte 20 de febrer a les 18 hores està convocat l'acte públic "Ahir a l'Iraq, avui a l'Afganistan: No a la guerra!" a La Torna de Gràcia, c/Sant Pere Màrtir 37,  Barcelona, [octaveta en pdf].

Els dies 1, 2 i 3 de març tindrà lloc, al Paranimf de la Universitat de Barcelona, la primera sessió del Tribunal Russell sobre Palestina, una iniciativa descentralitzada que es celebrarà en diverses sessions i en diferents ciutats entre el 2010 i el 2012 .

El Tribunal Russell sobre Palestina és un tribunal popular de consciència impulsat per la societat civil internacional davant les violacions del Dret internacional de las quals és víctima el poble palestí. Examinarà les responsabilitats de les organitzacions internacionals i dels Estats en la no aplicació del Dret internacional. Tot i que les seves resolucions no són vinculants, el Tribunal es basa en la legislació internacional i està format per experts i juristes de renom mundial. La primera sessió del Tribunal es realitzarà de l’1 al 3 de març del 2010 a Barcelona amb el mandat d’estudiar el grau de complicitat de la Unió Europea i dels seus Estats membres en la prolongació de l'ocupació dels Territoris Palestins i en les violacions dels drets del poble palestí per part d’Israel.

El primer Tribunal Russell es va celebrar el 1967 per a investigar els crims de guerra comesos al Vietnam i jutjar-los segons el dret internacional. Fou impulsat per Bertrand Russell , premi Nobel de Literatura el 1950, i presidit per Jean-Paul Sartre . El Tribunal va comptar amb la participació de destacats intel·lectuals de l’època, com ara Lelio Basso, Julio Cortázar, Lázaro Cárdenas i Simone de Beauvoir. El Tribunal, tot i no tenir validesa jurídica, va actuar com un tribunal popular de consciència envers les injustícies i la impunitat de les violacions del dret internacional.

Ara, després de més de quaranta anys, la Fundació Bertrand Russell patrocina l’establiment d’un Tribunal Russell sobre Palestina (TRP) per a jutjar les violacions del dret internacional de les que és víctima la població palestina i que la priven d’un Estat sobirà. En aquest context, s’analitzaran les responsabilitats d’Israel, així com les d’altres Estats i organitzacions internacionals, com la Unió Europea, les Nacions Unides i la Lliga Àrab.