Internacional

Arran de l'alliberament dels cooperants catalans segrestats per Al Qaeda al nord d'Àfrica, Manuel Tapial, que viatjava al vaixell que es dirigia amb ajut humanitari a Gaza i que va ser assaltat per l'exèrcit israelià, ha fet públic el següent escrit on reflexiona sobre la diferència en el tracte rebut per uns i altres segrestats per part de les autoritats espanyoles.

Mentre que en un cas el govern ha tingut un paper ben actiu en el seu alliberament i després els ha rebut de forma pública i notòria, en l'altre es va limitar a fer les gestions imprescindibles i mirant de minimitzar-ne el ressò públic, fins al punt de que va prohibir que es pogués organitzar una rebuda decent a l'aeroport.

Fa pocs dies, després de la data de redacció d'aquest text, s'ha fet palès, de manera encara més evident, el tracte diferent que dóna el govern als cooperants i activistes solidaris de diferents causes. Ens referim als activistes canaris que es manifestaven al Sahara Occidental i que van patir la violència de la policia del Marroc. El govern espanyol ha acceptat la versió oficial i ha indicat als activistes que "han de respectar la legislació vigent"  dels ocupants del Sàhara.

El dia 12 de juliol passat 32 presos polítics maputxes iniciaven una vaga de fam a Xile que encara continua més de 45 dies després. En contrast amb la vaga de fam d'alguns presos cubans, de la qual els grans mitjans van fer-ne un seguiment molt acurat, d'aquesta dels presos maputxes no se n'ha parlat gens ni mica en aquests mateixos mitjans, cosa gens estranya donat que fins i tot la premsa xilena l'està silenciant.

Les arrels del conflicte se situen en l'intent per part del indígenes maputxes de lluitar per la seva autonomia política i, sobre tot, de recuperar les terres que tradicionalment els pertanyien i que, ara mateix, es troben en mans privades, o han estat inundades per tal de fer-hi un central hidroelèctrica, o estan sota control d'empreses d'explotació forestal. Les accions dutes a terme pels activistes maputxes, com per exemple les ocupacions de terres o el sabotatge contra les explotacions forestals, han estat contestades per l'estat xilè amb una repressió indiscriminada que inclou l'aplicació d'una llei antiterrorista elaborada durant la dictadura de Pinochet i que encara és vigent, legislació que contempla la detenció administrativa sense acusació, l'existència de testimonis secrets a un procés judicial o la militarització de les comunitats maputxes.

Avui mateix un dels vaguistes ha estat ingressat a un hospital degut a la gravetat del seu estat de salut, i les autoritats xilenes s'estan plantejant l'alimentació forçada dels presoners, tal com expliquen al lloc País Mapuche, on s'hi pot seguir el dia a dia de la lluita maputxe. I per tal d'entendre una mica millor les arrels i el context actual del conflicte, reproduim tot seguit l'article La criminalització del conflicte maputxe, publicat pel sociòleg xilè Fernando de la Cuadra a l'agència llatinoamericana d'informació  www.alainet.org

20 anys després de la caiguda del mur i del què hauria hagut de ser el final de la història (com se'ns va vendre llavors), doncs aquesta eppur si muove. El paradigma econòmic dels vencedors de la guerra freda ens ha portat a una altra crisi econòmica, mentre no s'encara el canvi del model de producció des d'una economia del petroli cap a una economia solar.

El que va ser el món del socialisme real és menyspreat i atacat, que si la socialització de la misèria, que si una economia de funcionaris, que si les vagues de fam a Cuba (mentre s'obliden aquelles que no interessen, com ara les dels maputxes xilens), etc. Però curiosament aquells règims fonamentats en el treball provaven de garantir uns mínims socials públics (habitatge, cultura, educació, pensions, sanitat, feina, etc) que ara mateix les economies fonamentades sobre el capital són absolutament incapaces de garantir, ni ho volen.

Pitjor encara, les parts majoritàries d'aquell corrent polític que enteníem per esquerra s'entesten en no tocar en absolut les bases d'unes economies basades en el capital, movent-se únicament en aquells aspectes post-materialistes (bodes gais, laicisme, etc) que no toquen en absolut els beneficis del capital. I per tant, amb aquestes renúncies, deixant via lliure a la dreta i la ultradreta populista, obtenint únicament resultats electorals parcials mínimament esperançadors i més ara en un moment de crisi aquelles candidatures que sí que aposten per una política decidida de resistència aferrissada contra les privatitzacions i les "reformes" (derrotes) imposades des dels poders fàctics (FMI-UE).

Quants murs encara ens queden per trencar, 20 anys després? no únicament les fronteres sud i de Mèxic, sinó també aquells murs mentals que sostenen i limiten l'actual paradigma de l'esquerra institucional europea, espanyola i catalana, murs que garanteixen les seves derrotes electorals contínues i l'obrir pas a la dreta i la ultradreta més rància, com dèiem abans.

Us reproduïm l'article "El mur, 20 anys després" [pdf], escrit per Raimundo Viejo Viñas per al monogràfic "Uno, dos, mil... muros" de la revista Youkali.

El passat mes d'abril, l'organització WikiLeaks filtrava aquest vídeo on es pot comprovar com l'exèrcit nord-americà mata un grup de civils iraquians sense cap motiu aparent. I aquests dies la premsa internacional s'ha fet ressò d'una nova filtració, els anomenats Diaris de la Guerra de l'Afganistan: milers de documents que proven les matances de civils i les connivències amb el suposat enemic taliban.

Aquests diaris posen al descobert 91.000 informes relatius a la guerra de l'Afganistan entre el 2004 i el 2010. Els informes descriuen la majoria de les accions militars nord-americanes amb víctimes mortals.  Inclouen el nombre oficial de persones mortes, ferides o detingudes durant cada acció, així com la localització geogràfica exacta de la missió, les unitats militars involucrades i el tipus d'armament que s'ha fet servir.

L'organització WikiLeaks, com expliquen a la presentació que reproduim tot seguit, es considera a sí mateixa com un servei públic destinat a garantir la seguretat de periodistes, activistes i treballadors que decideixen filtrar documents de governs i empreses. Segons WikiLeaks, aquestes filtracions, basades en uns principis ètics, tenen per objectiu garantir la transparència de les actuacions governamentals i empresarials, única manera de garantir-ne un control democràtic.

El 9 de juliol de 2005, una coalició de 171 organitzacions de la Societat Civil Palestina va fer una crida per a la posada en marxa d'una campanya de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS) contra Israel fins que aquest compleixi amb el dret internacional i els principis universals dels drets humans.

En motiu del 5è aniversari del llançament d'aquesta campanya, el Comitè Nacional Palestí (BNC) ens convoca de nou per a l'expansió, difusió i implementació de la campanya a tot l'Estat espanyol.

La comunitat internacional s'ha inhibit de condemnar l'Estat d'Israel pels múltiples abusos i vulneracions del Dret Internacional. Ha permès i és còmplice d'un bloqueig il·legal i salvatge a Gaza que, a dia d'avui, manté la seva població en el que es podria anomenar el major camp de concentració del món. No ha condicionat les seves relacions amb Israel després de l'atac indiscriminat a la Franja de Gaza en els mesos de desembre de 2008 i gener 2009, que va causar 1.400 morts, la majoria dels quals civils i una cinquena part, menors. Tot això malgrat l'informe Goldstone, aprovat per la Comissió de Drets Humans de l'ONU, que va trobar serioses evidències de crims de guerra per part d'Israel a Gaza i la continuació de la política colonial en els Territoris Palestins Ocupats de Cisjordània, amb especial èmfasi en l'expulsió sistemàtica de ciutadans palestins de Jerusalem Est.

La gent del Centre d'Estudis per la Pau JMDelàs ha informat de la publicació de l'infome NeoConOpticon, elaborat per la xarxa d'investigació crítica Transnational Institute. L'informe explica els negocis milionaris que estan fent contractistes de defensa i tecnologia d'Europa amb els programes 'd'investigació en seguretat' de la UE. Segons la seva presentació:

Aquest informe està compost per dos apartats cabdals. El primer revisa el desenvolupament del Programa Europeu d'Investigació en Seguretat fins el dia d'avui. S'hi mostra que el disseny de l'ESRP s'ha externalitzat precisament a les empreses que es poden veure més afavorides per la seva implementació. El segon se centra en la implementació de l'ESRP i en la consolidació del complex industrial de seguretat de la UE, més enllà d'aquest programa. S'hi examina el paper que exerceixen alguns elements i la relació entre determinats projectes “d'investigació” i mesures polítiques de la UE. En aquest informe s'analitzen els 95 projectes finançats fins a la data en el marc del programa d'investigació en seguretat (fins a finals del 2008) i s'han consultat alguns milers de projectes d'altres programes temàtics d'I+D i finançats per la UE. El que es desprèn de l'aclaparadora selecció de contractes, acrònims i polítiques de la UE és el veloç desenvolupament d'un poderós nou sistema de vigilància “interoperable” europeu que es farà servir amb finalitats civils, comercials, policials, de seguretat i de defensa.

La idea d'Europa no ha mort ara, amb tot l'espectacle que estem veient de retalls de drets socials i de l'estar del benestar, l'únic tret distintiu social real que podia unir veritablement a aquestes alçades els habitants d'aquest vell continent.

No, Europa va morir fa 15 anys, durant la guerra de Bòsnia, la guerra més cruel que ha patit Europa des de la segona guerra mundial, on cada país europeu va triar el seu bàndol a qui donar suport en funció de la seva particular política exterior i interior. Una guerra certament sense bons ni dolents -com sempre ens recordaven les persones contràries a la intervenció-, però amb uns agressors i uns agredits que van patir l'agressió i la neteja ètnica, arribant fins a la massacre de Srebrenica. Massacre que s'hauria pogut evitar d'haver intervingut Europa fermament contra l'agressor txètnick.

El dia 11 de juliol s'acompleix el 15è aniversari de la massacre de Srebrenica, on aproximadament uns vuit mil homes bosníacs (bosnians de religió musulmana) van ser exterminats per les tropes de la República Srpska. Han canviat gaire les coses des de llavors? la pau de Dayton va consagrar la divisió en cantons i la neteja ètnica, i si els familiars dels morts poden desplaçar-se cada any al cementiri a enterrar la nova tanda de morts identificats (aquest any 775),  és gràcies a la protecció internacional. Mladic encara és lliure, Karadzic va ser capturat, Milosevic és mort. Però les notícies que arriben de l'ex-Jugoslàvia continuen sense ser gaire engrescadores, per exemple, fa dues setmanes va saltar la notícia que alguns líders croats esperen encara per venjar-s'hi dels serbis.

Us reproduïm l'article de Joaquim Aloy "Srebrenica, la vergonya d'Europa", publicat al web http://memoria.cat/srebrenica, web molt recomanable per entendre què va passar a Srebrenica.

La profunda crisi econòmica que ha patit Europa està tenint respostes polítiques diferents segons els països. Hi han països com el nostre que han optat per finançar els bancs amb els calés de tots, calés que no es dediquen a d'altres funcions i necessitats molt més urgents, i on el pacte global del consens polític arriba a extrems impensables, passant per una oposició dels sindicats majoritaris més aviat discreta, si se'ns permet dir-ho, via per exemple la convocatòria de vagues retardades i amb silenciador. Per no parlar de les agressions contra el sindicalisme crític...

Fins i tot més greu potser, seria la incapacitat dels moviments socials per respondre a la crisi al carrer, en un moment de desmobilització i de recol·locació, millor dit, de reposicionament parcial de cadascun d'aquests moviments. Però un reposicionament tàctic, obligat per les circunstàncies, gairebé de "campi qui pugui", no fruit d'una estratègia debatuda i molt menys encara "consensuada".

Mentre que a d'altres països com Islàndia, estan havent-hi canvis polítics molt més importants, amb la irrupció de partits i candidatures noves (enlloc de donar suport als vells partits per molt d'esquerres que aquests declarin que són), refusant pura i simplement el finançament directe als bancs, empresonant els responsables de la crisi financera i fent un viratge clar i directe cap a  polítiques d'esquerres reals. No estem parlant en aquest cas de la política de maquillatge habitual a la que ens tenen acostumats les esquerres institucionals d'aquest país.

Té tant de sentit opinar des d'aquí de la situació islandesa com opinar de la situació d'aquí des d'allà. No en tenim més que dades parcials i fragmentàries del què està passant allà. Però entenem que, la compartim en la seva totalitat o no, la direcció cap a la que va Islàndia és en tot cas probablement positiva. Millor en tot cas que la direcció contrària que és en la que sentim que caminem aquí. Malgrat l'histrionisme, nosaltres no sabem si al pas que anem potser haurem d'acabar votant a la CORI. Perquè allò que ha passat a Islàndia, entre d'altres coses, és com si el PGB hagués guanyat l'alcaldia de Barcelona. Per no parlar de si haurem d'acabar posant el nostre servidor allà...

Us reproduïm l'article "Què està passant a Islàndia?", publicat pel setmanari cultural de Caracas, corneta.org.

Amnistia Internacional ha publicat l'informe Segurs a casa? Demolicions israelianes de cases palestines, on s'hi explica com, durant l'any 2009, unes 600 persones s'han quedat sense casa seva degut a les demolicions d'habitatges (i d'altres construccions com escoles o dispensaris mèdics) que contínuament practiquen les autoritats israelianes a la Cisjordània ocupada (a banda, clar, de la destrucció massiva patida per la franja de Gaza). L'informe explica com les condicions legals per aconseguir permisos de construcció són tan restrictives que els palestins es veuen obligats a construir de manera il·legal i s'arrisquen, per tant, a ordres de desallotjament i demolició. L'informe va ser publicat el 16 de juny i, durant les dues setmanes que han passat, han arribat noves ordres de desallotjament com denuncia AI en aquest comunicat amb data de l'ú de juliol.

Amnistia Internacional ha instat a les autoritats israelianes a que posin fi als desallotjaments forçosos de palestins a Cisjordània després d'una recent sèrie d'ordres militars de desallotjament dictades contra palestins al nord de la Vall del Jordà.

La setmana passada es van dictar ordres de desallotjament contra disset famílies de la zona de la Vall del Jordà, que ara corren risc imminent de ser desallotjades. "Aquestes ordres de desallotjament no són més que un exemple de la violació del dret dels palestins a un habitatge adient. Les autoritats israelianes han de cancel·lar immediatament totes les ordres de desallotjament i demolició", ha declarat Philip Luther, director adjunt del Programa Regional per a l'Orient Mitjà i el Nord d'Àfrica d'Amnistia Internacional. "Els palestins que viuen sota l'ocupació israeliana pateixen tals restriccions sobre allò que poden construir que es veuen enfrontats a una situació impossible. Facin el que facin, poden quedar-se sense llar."

El 24 de juny, funcionaris de l'exèrcit israelià acompanyats de soldats, varen notificar sengles ordres de desallotjament a dues famílies que viuen al poble d'Ein al Hilwe. El 27 de juny, les autoritats militars van lliurar ordres de desallotjament a unes altres 15 famílies de la zona veïna d'Al Farisiya. En tots dos casos, es va comunicar als residents que tenien 24 hores per abandonar la zona. En total, poden ser desallotjades de la zona 83 persones. Segons l'agència de notícies palestina Ma'an, un portaveu de l'autoritat militar israeliana va declarar que els desallotjaments d'Al Farisiya s'havien ordenat perquè els habitatges són a una "zona militar tancada".

Segons la legislació israeliana, les famílies desallotjades no tenen dret a un habitatge alternatiu ni a una compensació, la qual cosa vol dir que moltes famílies es quedaran sense sostre i a la indigència si no és per familiars, amics i organitzacions benèfiques. Tot i  que l'objectiu de les autoritats israelianes acostuma a ser els habitatges, també s'han dictat ordres de demolició contra escoles, dispensaris, carreteres, dipòsits d'aigua, torres d'electricitat, cabanes i refugis per al bestiar.

Segons l'ONU, el 2009 més de 600 palestins —la meitat dels quals, aproximadament, eren menors— van perdre els seus habitatges després de ser enderrocats per ordre de les autoritats israelianes. Amnistia Internacional ha demanat a les autoritats israelianes la suspensió de les demolicions i desallotjaments d'habitages a Cisjordània. "Cal retirar a les autoritats militars israelianes la responsabilitat de les normes de planificació i edificació a la Vall del Jordà i altres indrets, ja que ha de ser exclusivament de les comunitats palestines locals", ha afirmat Philip Luther.

El mes d'octubre de l'any passat desapareixia per decret l'empresa pública Luz y Fuerza del Centro que distribuïa l'energia elèctrica al Districte Federal de Mèxic i a altres zones del centre del país. Milers de treballadors van ser acomiadats. Ara mateix, hi ha treballadors que porten ja 54 dies en vaga de fam en una llarga lluita pels seus drets laborals i contra la privatització. Segons expliquen al lloc Unión Penosa: "El Sindicat Mexicà d'Electricistes (SME) denuncia el Banc Mundial, les empreses transnacionals Unión Fenosa-Gas Natural-La Caixa-Repsol, Iberdrola i el govern mexicà, que actua com el seu còmplice i instrument, d'haver comès un Crim contra la Humanitat, en haver instigat els primers i executat aquest darrer, la inconstitucional desaparició de l'empresa pública d'electricitat Luz y Fuerza del Centro, d'ocupar-ne les instalacions amb violència fent servir l'exèrcit i la força pública, de violar els drets humans i laborals dels seus 43.720 treballadors acomiadant-los, de deixar en la indefensió els seus 22.256 jubilats i d'intentar destruir el Sindicat Mexicà d'Electricistes."

Els següents quatre vídeos expliquen aquest procés de privatització de la llum a Mèxic. En concret, el tercer vídeo explica el paper que hi juguen les transnacionals espanyoles esmentades abans.