La gent de la secció sindical de CGT a l'Institut Municipal de Parcs i Jardins ens ha fet arribar el següent comunicat per explicar-nos les novetats en el gradual procés de privatització de la gestió dels parcs de la ciutat de Barcelona. Les tasques de manteniment del Parc de la Pegaso, i altres zones verdes del disctricte de Sant Andreu que fan un total de 66.406 metres quadrats, seran subcontractades a una empresa externa. El resultat de tot plegat: la precarització i la pèrdua de drets laborals de la gent subcontractada.
Actualització 9 de juliol 09:00 hores. El Secretariat Permanent de la Federació Local de Barcelona de CGT fa una crida a defensar el proper dilluns 12 de juliol a partir de les vuit del matí, el vestíbul dels locals sindicals de Via Laietana de Barcelona, després de fer-se públic (segons CGT de Barcelona) la intenció de CCOO de "prendre possessió" del vestíbul.
CCOO I EL MINISTERI DE TREBALL DISCREPEN SOBRE ELS LOCALS SINDICALS DE VIA LAIETANA DE BARCELONA
El dimarts 6 de Juliol a la tarda-nit s’ha celebrat una reunió en la Delegació de Govern de Barcelona a la qual han assistit per part del Ministeri de Treball Leandro Gonzalez, Sotssecretari del Ministeri de Treball i Immigració, representants a Barcelona del Ministeri del Treball, CCOO i CGT de Barcelona.
Hem assistit a un acte veritablement lamentable per a la credibilitat de CCOO. S’ha esfondrat el castell en l’aire que estava construint sobre els locals sindicals de Via Laietana a Barcelona. La seva pretensió d’apropiar-se del vestíbul de Via Laietana s’emparava en una inexistent cessió de patrimoni per part del Ministeri. Ahir la CGT, ha confirmat que els espais comuns no poden ser cedits ja que són d’ús comú com fins a ara i mentre convivíem amb UGT així havia estat. Per tant la intenció de CCOO de fer creure que CGT li estava usurpant un dret no podrà tornar a ser utilitzada. Els espais que té cedits són els 50 metres que ha tapiat i on es troben situats els comptadors d’aigua i llum de l’edifici continuant impedint l’accés de CGT als mateixos. Després de sortir-los malament aquesta estratagema, CCOO ha canviat de tàctica i han passat d’exigir a mendigar un acord. Segons el Ministeri, es consideren serveis comunitaris tots aquells espais que proporcionin a l’edifici serveis essencials com aigua i llum, accessos, pàrquings, calderes, montacàrregues, escales, salons d’actes, etc.
CCOO ha tornat a donar un pèssim espectacle de què entenen ells per "unitat" davant de la patronal en aquests moments de crisi, assaltant els locals de CGT a Via Laietana. Com si no n'hi haguessin, en aquests moments, de problemes més importants on haurien de posar-hi atenció, que la reivindicació d'uns locals sindicals ...que ja estan ocupats per un altre sindicat des de fa més de vint anys.
Nosaltres no caurem aquí en el parany verbal de considerar equivalents agressor i víctima, ni de considerar que la CGT, pel sol fet de defensar-se de l'agressió, està donant un pèssim espectacle amb la que està caient. L'espectacle, trist i pèssim, l'està donant l'organització que ha decidit expulsar CGT dels locals que ocupa des de fa més de vint anys. A tot això, CGT ha decidit defensar-se de l'agressió i tot sembla indicar que no serà desallotjada tant fàcilment com d'altres espais.
És molt trista la situació actual de l'esquerra radical d'aquest país, i molt bona part dels seus problemes són per mèrits absolutament propis. Però s'ha de reconeixer també el trist paper de les organitzacions "tradicionals" de l'esquerra (PSUC-ICV, CCOO, etc) en la destrucció sistemàtica de qualsevol possibilitat realment transformadora, evitant amb molta mà esquerra que els creixin nans per l'esquerra, sobretot en moments de crisi, quan toca fer de bomber i reeditar un altre cop Pactes de la Moncloa, malgrat el paripé pressumptament contestatari d'una vaga amb retard i amb silenciador. Hem vist uns quants exemples al llarg de la història, i creiem que ara estem veient, un altre cop, tristament, un exemple més. Ens preguntem com encara pot haver-hi gent "dels nostres" que doni peixet, convidant a jornades, xerrades, etcètera, a organitzacions com CCOO o ICV. Un bon indicador per saber qui som realment "nosaltres" i qui són veritablement "els nostres".
A aquestes alçades ja es pot dir clarament que malgrat tota la retòrica pressumptament favorable a les renovables del govern Zapatero, el ministre d'indústria Miguel Sebastián va arribar al càrrec per a dinamitar al sector, i ja està a punt d'assolir aquest objectiu. No ho diem nosaltres, ho diu la patronal del sector fotovoltàic. Des de l'arribada de l'actual ministre i sobretot a partir del reial decret de setembre de 2008 RD 1578/2008 on amb l'excusa d'acabar amb el què començava a ser una bombolla especulativa, es van eliminar desenes de milers de llocs de treball al sector. Hi han càlculs que arriben fins als 30.000 llocs de treball perduts des de l'aprovació d'aquesta nova normativa.
Entenem que una cosa és limiitar una incipient bombolla especulativa i una altra de ben diferent el carregar-se un sector seguint totes i cadascuna de les ordres de les eléctriques, mentre al mateix temps això sí, es manté tota una retòrica mediàtica pseudo favorable a les renovables.
Potser l'aspecte més surrealista sigui que mentre està passant tot això, mentre amb els calés que s'estalviaran via l'eliminació del sector fotovoltàic es finança l'anacrònic sector del carbó, milers d'aturats de tot l'estat estan seguint cursos de formació ocupacional d'instal·ladors de sistemes fotovoltàics, sent aquest sector en aquests moments un àmbit professional tant poc prometedor com ho podria ser qualsevol àmbit relacionat amb el sector de la construcció. Tot i que en el futur probablement les coses podrien canviar si continua la baixada de costos dels captadors fotovoltàics i a la vegada continua pujant el preu de l'electricitat ...sempre que els canvis legislatius impulsats per les elèctriques i els seus subordinats (com el ministre d'indústria) no ho impedissin. Però no sembla que les coses vagin per aquí.
Mentre Zapatero llepava les petjades de les sabates dels amos, representats per aquest president del Fons Monetari Internacional de visita a Madrid el passat 19 de juny, Dominique Strauss-Kahn, la mirada freda i sense miralls ni còncaus ni convexos al Reial decret de Llei de reforma del mercat de treball aprovat dos dies abans deixa clares unes quantes de les garrotades que rebrem els propers dies, mesos i anys. Segons l'Strauss-Kahn, durant els propers vint anys, si les coses es fan bé...
El passat 20 de març, abans de la última i potent ofensiva contra l'estat del benestar europeu en general i contra el simulacre d'estat del benestar que teníem per aquí en particular, va aparèixer al diari Público l'entrevista al periodista i escriptor nordamericà Thomas Frank, realitzada per Amador Fernández-Savater. Thomas Frank col·labora regularment a les revistes Harper i The Wall Street Journal. Va fundar l'any 1988 el periòdic satíric-polític The Baffler. El seu únic llibre traduït al castellà és ¿Qué pasa con Kansas? sobre com els ultraconservadors han conquerit el cor dels Estats Units. Aquest autor ja va ser entrevistat en aquell mateix diari just després de les el·leccions de 2008 i de la victòria d'Obama.
Estats Units semblen el món a l'inrevés: just després de la crisi més gran patida pel capitalisme salvatge, l'esquerra al govern és incapaç de reformar res (ens sóna aquesta història?) i moviments ultraconservadors de base prenen el carrer amb molta força. És la lluita de classes invertida, i aquí ja cal que anem prenent nota. O és que tan segurs estem que els moviments socials només poden ser d'esquerres? que aquí mai passarà una cosa així? No veiem el carrer? No llegim els comentaris a les notícies de La Vanguardia o d'El Periódico? Experiències com la del Tea Party ens haurien de fer reflexionar sobre possibles diversos moviments dretans i ultradretans, islamòfobs, racistes i populistes ("lliberals") de base, que potser ara mateix s'estan covant al costat de casa nostra, una veritable llavor de la serp, que creix i creix... I pel camí, nosaltres, a què juguem?
El passat mes de maig el Seminari d'Economia Crítica Taifa va publicar el seu setè informe on expliquen l'impacte de la crisi econòmica sobre la població de l'estat i on, a més, apunten les conseqüències de les últimes mesures aprovades pel govern espanyol, en consonància amb les ordres dictades pels "mercats" o per aquells que s'arroguen la seva representació (FMI, UE). Podeu descarregar-vos l'informe aquí [pdf].
"Amb aquest informe volem il·lustrar l'impacte d'aquesta crisi en la població de l'estat espanyol, i especialment en el benestar integral de les seves classes populars. És obvi que en aquest treball no és possible tractar en detall tots els aspectes de la crisi actual. Tampoc volem entrar en l'evolució de l'economia espanyola a més llarg termini doncs és una tasca que desbordaria l'objectiu d'aquest treball. El que ens proposem és menys ambiciós però ens sembla també important. Pretenem concentrar-nos i reflectir les conseqüències principals de la crisi en la dinàmica de l'economia i el benestar de la població entre l'estiu de 2007 i el 2010.
Pla Bolonya: Després de la seva implantació, arriba l’agenda oculta
Frederick Douglass va ser un esclau. Va nàixer esclau a Maryland, l'any 1820. Va deixar escrit: "Per tenir content a un esclau, és necessari que no pensi, és necessari enfosquir la seva visió moral i mental i, sempre que sigui possible, destruir el poder de la raó". [Citat per Carl Sagan al llibre "El mundo y sus demonios"]
S'acaba un curs que ha suposat moltes coses pel què fa a l'ensenyament i a l'educació a Catalunya, i arreu. Tocaria fer balanç, i no pot ser més desencoratjador: per una banda Bolonya s'ha acabat aplicant, malgrat les protestes del curs anterior. D'altra banda el conseller Ernest Maragall i Mira ha accelerat la seva política de retallades a l'ensenyament públic català, tancant línies de batxillerat, tancant instituts, reduint personal, i etcètera. Per molt que l'actuació de Maragall hagi estat nefasta, i per molts demèrits que pugui tenir la persona que dissenya i aplica aquesta mena de polítiques, el govern i el partit que les aplica i accepta, i els partits i coalicions que donen suport i participen al govern format també pel tal Maragall (per molt que es disfressin després d'esquerres i alternatius de debó)...
...S'ha de reconéixer que aquest procés ja fa anys que dura. Molts anys. De quan van començar a tancar horaris nocturns a les universitats en algun canvi de plans d'estudis preBolonya, de quan van començar a retallar línies de nocturn als batxillerats i instituts en cursos passats, com a mínim. Des que es va decidir finançar i per tant potenciar l'ensenyament concertat.
No creiem en la hipòtesi que això hagin estat retallades i actuacions puntuals sense cap mena de relació entre sí. Es tracta d'un atac a l'educació pública planificat llargament i que la crisi allò que ha fet únicament és accelerar els tempos. I quin és l'objectiu final d'aquest atac? al nostre entendre no es tracta únicament de tenir beneficis econòmics. No. Hi ha un altre aspecte i d'aquí la frase amb la què hem obert aquest post. Es tracta de limitar conscientment l'accés a l'educació a la classe treballadora, limitar la ja de per sí ben limitada mobilitat social ascendent. Que ningú s'enganyi, això és un procés planificat i dissenyat també amb aquest objectiu. No interessa que la classe treballadora pensi massa, més enllà de la simple formació indispensable per adaptar-se als canvis tecnològics. I com a molt.
El director general de Renault-Espanya, Jean Pierre Laurent, acaba de fer unes declaracions tot demanant més "flexibilitat" laboral i treballar "més per menys". D'això en diu "canviar el xip", alhora que ha lloat l'actitud "sensata" i "moderna" dels sindicats. L'objectiu de tot plegat és, segons aquest directiu empresarial, incrementar la productivitat. Aquestes declaracions, que les podria haver fet qualsevol altre representant de la patronal, arriben just abans de l'aprovació de la reforma laboral al Congrés dels Diputats, i després de saber-se que a França, on s'havia aprovat anys enrere la reducció generalitzada de la jornada laboral, a 35 hores setmanals, s'acaba d'ajornar dos anys l'edat de jubilació, passant dels 60 als 62.
En mig d'una crisi que, entre altres coses, presenta característiques de crisi de sobreproducció, amb unes empreses que no poden vendre el seu stock perquè el sistema econòmic és tan productiu que fabrica molt més del necessari, la solució que tornem a sentir, un cop més, es augmentar la productivitat; posar-se a fabricar encara més depressa més quantitat d'aquestes coses que no calen, com els automòbils de l'empresa Renault.
Si la productivitat augmenta contínuament per la innovació científica i tecnològica, això s'hauria de reflectir en la disminució generalitzada de la jornada laboral i en l'avançament de l'edat de jubilació. Si la productivitat augmenta, cada vegada cal treballar menys. Treballar tots per treballar menys (i no a l'inrevés). Això sí que seria canviar el xip. Però el director general de Renault-Espanya anomena "canviar el xip" a continuar aplicant el programa capitalista de sempre: augmentar la productivitat, pagar menys, allargar la jornada laboral de la gent que té feina i alhora mantenir una enorme massa de gent aturada. O sigui, continuar la fugida cap endavant que practica el sistema capitalista. Curiosa manera de "canviar el xip".
Ja fa temps que, analitzant aquestes qüestions, un seguit de gent va teoritzar sobre el rebuig al treball. Argumentaven que, precisament, aquest increment continu de productivitat permetria alliberar la gent de la necessitat de treballar a base de repartir la feina entre tothom, en comptes de tenir unes persones treballant cada cop més a canvi de menys (la "flexibilitat") i unes altres a l'atur. El següent article, publicat al periòdic Diagonal pels sociòlegs J. García i A. Riesco fa una repassada a les diferents propostes existents en aquest sentit: reducció de la jornada laboral, instauració d'una renda bàsica universal, la teoria del decreixement... Unes propostes que, lluny de perdre vigència a l'actual context, són més necessàries que mai.
Avui els treballadors del sector públic de l'estat espanyol estaven cridats a una vaga que ha tingut una participació hem de reconèixer que desigual. Es pot dir que una cosa és la queixa, una altra de ben diferent la protesta i ni parlem ja de la resistència a l'actual estat de coses. I, al menys en aquest sector de la classe treballadora, no s'està aconseguint passar de la fase de la queixa a la fase de la protesta organitzada. Perquè per molt que sentim a parlar dels anomenats privilegis dels funcionaris, estem parlant en realitat d'un sector multiforme, on s'agrupen moltes categories afectades pels retalls (a banda de les mes òbvies, hospitals públics però amb personal no funcionari, escoles concertades, centres d'investigació, etc), un sector el públic on la precarietat (substitucions, interinatges, etc...) arriba de vegades al 40% dels llocs de treball.
I ara són el boc expiatori d'un cert populisme difús dels mateixos sectors de la població que estan buscant constantment bocs expiatoris, ja sigui carregant ara contra els funcionaris, demà contra els immigrants o els musulmans, demà passat contra els catalans, no fa tant contra els jueus. I etcètera. Populisme barat que la única cosa que fa és predicar l'odi i obrir el camí a l'extrema dreta, que s'està afilant les urpes i els ullals i està preparant les caretes i les plataformes per a la seva propera entrada anunciada al Parlament. Buscant bocs expiatoris, com les rates que es mosseguen per abandonar un vaixell que s'enfonsa, enlloc de buscar alternatives i organitzar-se per canviar l'actual estat de les coses, per difícil i dur que sigui. I pel camí ens van colant els gols reals, no els de l'alienant mundial de futbol, sinó aquells que el capital li està marcant a la classe treballadora.
La gent de la secció sindical de CGT a l'
Actualització 9 de juliol 09:00 hores. El Secretariat Permanent de la 
CCOO ha tornat a donar un pèssim espectacle de què entenen ells per "unitat" davant de la patronal en aquests moments de crisi, assaltant els locals de CGT a Via Laietana. Com si no n'hi haguessin, en aquests moments, de problemes més importants on haurien de posar-hi atenció, que la reivindicació d'uns locals sindicals ...que ja estan ocupats per un altre sindicat des de fa més de vint anys.
A aquestes alçades ja es pot dir clarament que malgrat tota la retòrica pressumptament favorable a les renovables del govern Zapatero, el ministre d'indústria Miguel Sebastián va arribar al càrrec per a dinamitar al sector, i ja està a punt d'assolir aquest objectiu. No ho diem nosaltres, ho diu la patronal del sector fotovoltàic. Des de l'arribada de l'actual ministre i sobretot a partir del reial decret de setembre de 2008 RD 1578/2008 on amb l'excusa d'acabar amb el què començava a ser una bombolla especulativa, es van eliminar desenes de milers de llocs de treball al sector. Hi han càlculs que arriben fins als 30.000 llocs de treball perduts des de l'aprovació d'aquesta nova normativa.
Mentre Zapatero llepava les petjades de les sabates dels amos, representats per aquest president del Fons Monetari Internacional de visita a Madrid el passat 19 de juny, Dominique Strauss-Kahn, la mirada freda i sense miralls ni còncaus ni convexos al Reial decret de Llei de reforma del mercat de treball aprovat dos dies abans deixa clares unes quantes de les garrotades que rebrem els propers dies, mesos i anys. Segons l'Strauss-Kahn, durant els propers vint anys, si les coses es fan bé...
El passat 20 de març, abans de la última i potent ofensiva contra l'estat del benestar europeu en general i contra el simulacre d'estat del benestar que teníem per aquí en particular, va aparèixer al diari Público l'
El passat mes de maig el 
El director general de Renault-Espanya, Jean Pierre Laurent, acaba de fer unes declaracions tot demanant més "flexibilitat" laboral i treballar "més per menys". D'això en diu "canviar el xip", alhora que ha lloat l'actitud "sensata" i "moderna" dels sindicats. L'objectiu de tot plegat és, segons aquest directiu empresarial, incrementar la productivitat. Aquestes declaracions, que les podria haver fet qualsevol altre representant de la patronal, arriben just abans de l'aprovació de la reforma laboral al Congrés dels Diputats, i després de saber-se que a França, on s'havia aprovat anys enrere la reducció generalitzada de la jornada laboral, a 35 hores setmanals, s'acaba d'ajornar dos anys l'edat de jubilació, passant dels 60 als 62.
Avui els treballadors del sector públic de l'estat espanyol estaven cridats a una vaga que ha tingut una participació hem de reconèixer que desigual. Es pot dir que una cosa és la queixa, una altra de ben diferent la protesta i ni parlem ja de la resistència a l'actual estat de coses. I, al menys en aquest sector de la classe treballadora, no s'està aconseguint passar de la fase de la queixa a la fase de la protesta organitzada. Perquè per molt que sentim a parlar dels anomenats privilegis dels funcionaris, estem parlant en realitat d'un sector multiforme, on s'agrupen moltes categories afectades pels retalls (a banda de les mes òbvies, hospitals públics però amb personal no funcionari, escoles concertades, centres d'investigació, etc), un sector el públic on la precarietat (substitucions, interinatges, etc...) arriba de vegades al 40% dels llocs de treball.