Economia i Laboral

Us reproduïm aquest article duríssim de Caterina Rilo i Vanesa Valiño, publicat per l''Observatori pels Drets Econòmics Socials i Culturals el passat juliol de 2012 on s'analitzen els canvis de la darrera "reforma" del mercat de lloguer, una "reforma" que conté importants novetats a favor del propietari i contra els llogaters, com la reducció de la durada dels contractes de lloguer a 3 anys.

El passat 12 de maig, en el marc d’un Consell de Ministres, es va presentar l’esbós del que darrerament s’ha concretat com a Projecte de Llei de Mesures de Flexibilització i Foment del Mercat de Lloguer d’Habitatges. La proposta de reforma, que molt probablement es debatrà al Congrés dels Diputats durant el mes de setembre, té com a objectiu incrementar l’exigu nombre d’habitatges que s’ofereixen en règim de lloguer.

La necessitat a l’estat espanyol d’afavorir règims de tinença diferents a la propietat privada com ara el lloguer resulten evidents (1). Aquesta necessitat, però, té a veure amb la urgència de disposar d’un parc d’habitatges accessibles econòmicament i que atorguin seguretat als usuaris. Això significa d’una banda, intervenir per tal que les despeses relacionades amb el pagament del lloguer siguin suportables, impedint per tant preus abusius, alhora que es faciliten períodes de tinença suficientment amplis com per dotar de certa estabilitat als llogaters en l’ús de l’habitatge. D’una altra banda, per a que el lloguer sigui un règim accessible cal garantir els ajuts al pagament i així impedir els desnonaments per motius econòmics.

Blog de Jordi Martí Font

És a l’estiu, aquest estiu que ara passa, l’estiu del 2012, quan els governs de Rajoy, Fabra, Bauzà i Mas (tots al servei dels amos rics que ens porten com a societat cap al penya-segat) han premut més l’accelerador.

I no ho fan per malícia sinó per pura cobdícia. Ens apliquen les mateixes polítiques d’espoli que fa una dècada aplicaven a les perifèries de l’Imperi i que nosaltres combatíem demanant la condonació del seu deute extern. Dèiem que era una forma d’imperialisme, una forma de dominació colonial. I més enllà de totes aquestes paraules, el que realment suposava era pura cobdícia. Cobdícia que els feia bombardejar la perifèria igual que ara bombardegen el mig centre i demà el centre si en poden recollir beneficis. I no és cap metàfora no pensada. Com les bombes, els rescats, els crèdits, etc., suposen la destrucció total del que toquen alhora que fan rics els qui llencen les gràcies a la seva cotització borsària. Alhora els efectes colaterals que produeixen comporten la destrucció del que s’anomenava “estat del benestar” i el dret de conquesta aplicat a les seves restes, que són convertides ràpidament en dividends per als que llencen les bombes. Negoci rodó. Cobdícia extrema.

Article d'Àlex Tisminetzky, advocat laboralista del Col·lectiu Ronda. Article publicat al núm. 281 del setmanari Directa.

Centenars de persones immigrades a l’Estat espanyol han perdut als darrers mesos el dret a percebre l’atur i han estat obligats a retornar els diners rebuts en aquest concepte. El motiu? Haver sortit del territori espanyol.

Un dia qualsevol, si algú s’apropes a xafardejar per algun dels jutjats socials de Barcelona, segurament es sorprendria de la llarga llista de noms d’origen magrebí que demanden l’INEM. També es podria preguntar què tenen els ciutadans del Marroc contra aquest organisme, tot i que la pregunta correcta seria la contrària: que té l’INEM contra les persones d’origen magrebí?

 "Food Wars" i "El gran robo de los alimentos" són dos llibres que giren al voltant de la temàtica agrícola. En concret, expliquen les característiques actuals de la indústria agrària centrades en l'acaparament de terres, la destrucció de l'agricultura d'autoconsum i local, la substitució de conreus d'aliments per la producció de biocombustibles i l'especulació financera amb el preu dels aliments. Unes característiques que associem normalment a altres països però que també ens afecten a casa de nostra, com a consumidors dels productes d'aquesta indústria i per les seves conseqüencies al propi entorn rural que tenim aquí. Un entorn cada vegada més assetjat, com veiem ara pel cas Eurovegas. El següent article, publicat per l'economista Miren Etxezarreta al seu blog i escrit com a presentació d'aquests llibres, fa una repassada a l'evolució i situació actual de l'agricultura i el món rural que tenim més a prop.

Aquest passat divendres 13 el consell de ministres del govern Rajoy va aprovar una sèrie de retallades (aka "reformes") que ja deixen més que clar que no ens trobem al davant d'un simple rescat bancari, tal i com comenta Manuel Castells en un duríssim article ("Intervención") que fa una crida a les eleccions anticipades. Hem estat intervinguts i per qui tingui algun dubte encara sobre la qüestió, aquí té el pdf amb el memoràndum [en anglès] on es detalla la intervenció i el seu calendari, on es menciona entre d'altres coses, la pèrdua d'independència del Banc d'España, suposem que per la seva actuació impresentable durant la bombolla immobiliària, o bé, els punts que justifiquen les retallades socials (punt 29 del citat memoràndum en endavant). Els detalls del paquet de mesures encara s'estan descobrint ara -per exemple la pèrdua de la renda d'inserció si un aturat trepitja simplement un país estranger-.

Així, el govern del PP, rememorant en certa mesura actituds passades que els hi van costar el govern al seu moment, ha decidit ignorar els mitjans de comunicació estatals a l'hora d'estimar l'impacte econòmic de les mesures. Durant l'aprovació d'aquest paquet de mesures, realitzada entre aplaudiments de la bancada dels diputats del Partit Popular -al contrari que les llàgrimes de la ministra italiana Fornero-, una diputada del PP, Andrea Fabra, de la família Fabra de Castelló, va proferir una frase ("Que se jodan") que ha incendiat primer la xarxa i després el carrer. Així, milers de persones van protestar contra aquestes mesures davant les seus del PP i del PSOE de moltes ciutats de l'estat. Al respecte us reproduïm la notícia realitzada per Jesús Rodríguez i publicada al Setmanari La Directa (@La_Directa).

Les seus del Partit Popular van reviure ahir a la nit algunes imatges que reservàvem a la memòria des del 13 de març de 2004. Amb unes dimensions més acotades i transmutant aquell 'Queremos saber' per un 'No queremos pagar', les mobilitzacions van assenyalar el Partit Popular que, malgrat han passat més de 8 anys segueix liderant Mariano Rajoy.

Blog de Jordi Martí Font

Si ens mirem a poc a poc els arguments que utilitza el president del Govern espanyol per justificar les immenses retallades presentades l'11 de novembre del 2012, veurem que només n'hi ha un que sigui real, que tingui lògica i alhora que sigui creïble: “No podem triar”.

Rajoy i la colla dels criminals encorbatats i engominats que l'aplaudien mentre exposava de què aniria el paquet de mesures destructores de les actuals consdicions de vida a l'Estat espanyol, inclosa la filla de son pare Andrea Fabra, resumien la idoneïtat de les mesures en aquest lacònic “No podem triar”.

La iniciativa 15MpaRato ha aconseguit que la seva querella contra Rodrigo Rato i altres importants gestors de Bankia sigui admesa pels tribunals. Es tracta d'un pas en el procés de trencar la impunitat amb la qual han actuat fins ara els actors polítics i econòmics. Una impunitat política, mediàtica i judicial que ha permès el saqueig de tot un país i que alguns personatges, responsables d'estafar i deixar en la misèria molta gent senzilla, ja sigui a través de mecanismes subtils com les preferents o simplement a base de desnonaments, hagin pensat que podien marxar amb els diners i continuar fent negocis com si aquí no hagués passat res.

És veritat que la correlació de forces sembla molt desigual, i probablement aquests personatges tinguin bones raons per pensar que tenen la paella pel mànec. La brutal repressió policial viscuda a Madrid aquest 11 de juliol arran de l'anunci de noves retallades per Rajoy té com a finalitat que la por desmobilitzi la societat. Un dels propòsits de la iniciativa 15MpaRato és, com diuen els seus promotors, que la por comenci a canviar de bàndol. Tot seguit, reproduim el comunicat que han fet públic amb motiu de l'admissió de la querella.

Us reproduïm aquest article d'Antonio Gómez Liébana, membre de la Coordinadora Anti-privatització de la Sanitat Pública de Madrid, publicat a la revista Diagonal, i traduït pels companys de la CGT de Catalunya.

Repassem les conseqüències de la ‘contrarreforma sanitària’ amb les últimes mesures aprovades pel govern espanyol i els canvis en el model de sanitat, unes reformes sanitàries que formen part d’un llarg procés.

El Reial decret Llei 16/2012 aprovat pel govern espanyol suposa un pas més –molt important– dintre de la contrarreforma sanitària que es ve realitzant des de fa anys, i implica modificacions substancials en el model de sanitat pública universal, a més d’obrir vies per a futures retallades.

El passat 18 de juny va finalitzar la cimera organitzada per les Nacions Unides sobre desenvolupament sostenible Rio+20 a Rio de Janeiro. Una cimera que va ser contestada per diverses mobilitzacions convocades per la Cimera dels Pobles. I 20 anys després de la Cimera de la Terra del 92, tot i la magnitud de la convocatòria (50.000 participants) les conclusions són decebedores: cap mena de compromís vinculant. Us reproduïm el comunicat sobre aquesta qüestió "Rio+20: la necessària transformació ecològica, social i urgent de l’ONU" el·laborat per Ecologistes en Acció.

El text de Riu+20 és feble, però encara que hagués reflectit més acords també hauria estat un text incapaç de guiar el canvi necessari. A Rio 92, la lectura que es va fer ja era equivocada, en pensar que per aconseguir la sostenibilitat ambiental i l’equitat social feia falta més creixement econòmic. El text aprovat avui torna a fer contínues crides a la necessitat d’un creixement econòmic continuat cometent novament l’error de situar el creixement en el costat de les solucions en lloc d’en el de les causes.

Blog de Marc Gavaldà [Campanya d'Afectats per Repsol (http://repsolmata.ourproject.org)] Article d'opinió aparegut a la Directa nº275 el  30 maig 2012

a recuperació argentina d'una part de les accions d'YPF privatitzades per Repsol a l'Estat Argentí fa una dècada, va esbalotar  el govern espanyol i tot un exèrcit d'opinadors públics, fins i tot, per inversemblant que sembli, els portanveus dels sindicats oficialistes UGT i Comissions Obreres. Sorprenentment, ningú no qüestionà quelcomtan palès, com és  la sobirania dels païasos als seus recursos naturals. Tampoc les irregularitats comeses per Repsol durant una privatització l'any 1999, en un context generalitzat de corrupció i clientelisme polític.  Sobre l'unànim clam, bandereta espanyola en mà,  defensant els "nostres interessos" i la seguretat d'inversions espanyoles a ultramar,no mereix més anàlisi que el que poguem copsar cada dia a la pàgina 3 dels diaris o als minuts lluminosos que acompanyen els telenotícies: Repsol patrocina l'ampli ventall mediàtic i sofrim d'un  periodisme submís, de molt baixa qualitat i pitjor valentia.