Blogs

Article de Raimundo Viejo Viñas

20 anys després de la caiguda del mur i del què hauria hagut de ser el final de la història (com se'ns va vendre llavors), doncs aquesta eppur si muove. El paradigma econòmic dels vencedors de la guerra freda ens ha portat a una altra crisi econòmica, mentre no s'encara el canvi del model de producció des d'una economia del petroli cap a una economia solar.

El que va ser el món del socialisme real és menyspreat i atacat, que si la socialització de la misèria, que si una economia de funcionaris, que si les vagues de fam a Cuba (mentre s'obliden aquelles que no interessen, com ara les dels maputxes xilens), etc. Però curiosament aquells règims fonamentats en el treball provaven de garantir uns mínims socials públics (habitatge, cultura, educació, pensions, sanitat, feina, etc) que ara mateix les economies fonamentades sobre el capital són absolutament incapaces de garantir, ni ho volen.

Pitjor encara, les parts majoritàries d'aquell corrent polític que enteníem per esquerra s'entesten en no tocar en absolut les bases d'unes economies basades en el capital, movent-se únicament en aquells aspectes post-materialistes (bodes gais, laicisme, etc) que no toquen en absolut els beneficis del capital. I per tant, amb aquestes renúncies, deixant via lliure a la dreta i la ultradreta populista, obtenint únicament resultats electorals parcials mínimament esperançadors i més ara en un moment de crisi aquelles candidatures que sí que aposten per una política decidida de resistència aferrissada contra les privatitzacions i les "reformes" (derrotes) imposades des dels poders fàctics (FMI-UE).

Quants murs encara ens queden per trencar, 20 anys després? no únicament les fronteres sud i de Mèxic, sinó també aquells murs mentals que sostenen i limiten l'actual paradigma de l'esquerra institucional europea, espanyola i catalana, murs que garanteixen les seves derrotes electorals contínues i l'obrir pas a la dreta i la ultradreta més rància, com dèiem abans.

Us reproduïm l'article "El mur, 20 anys després" [pdf], escrit per Raimundo Viejo Viñas per al monogràfic "Uno, dos, mil... muros" de la revista Youkali.

Article de Raimundo Viejo Viñas

S'apropen les eleccions municipals i s'encenen les alarmes al consistori barceloní. Les enquestes prediuen una considerable baixada del PSC, malgrat el gir populista de l'alcalde Hereu després del fiasco del referèndum de la Diagonal. Hereu pot ser recordat com el primer alcalde socialista de Barcelona que serà derrotat en unes eleccions (si no és que li busquen també una ambaixada o similar per Àsia Central, com van fer amb el seu antecessor Clos). La derrota promet ser dura, i en bona part se l'hauran guanyada l'equip de govern, no per mèrits propis de CiU ni del seu candidat Trias.

Així, la hipòtesi de l'autor de l'article és la següent: "les mesures [populistes de l'actual govern municipal de Barcelona] són un greu error de càlcul que prepara avui la derrota de l’esquerra a les properes municipals". I això? doncs segons el mateix autor: "quan l’esquerra perd la capacitat de definir l’agenda pública amb el seu prisma particular [i adopta l'agenda i el paradigma de la dreta, o sigui, de La Vanguardia, com en el cas del burca, o les mesures securitàries i punitives sota l'excusa de l'anomenat "civisme"], la ciutadania l’acaba identificant com oportunista i incoherent (...) en traslladar el debat al terreny simbòlic-cultural de la dreta, amplifiquen els errors comesos anteriorment en altres polítiques que són própies de l’esquerra (com les polítiques de participació i inclusió ciutadana)".

Us reproduïm l'article "No pensis en un burca", publicat per Raimundo Viejo Viñas a l'edició catalana del diari Público el passat 30 de juliol.

Enmig de la indiferència més absoluta de tots els demòcrates espanyols de l'Espanya de veritat, enmig del silenci còmplice de totes les institucions catalanistes de les quatre províncies, enmig del desconeixement general arreu del domini lingüístic perquè la parcel·lació regional que Espanya va planificar a la seva Constitució autonòmica funciona a la perfecció i és completament assumida per les colònies (fins i tot pels independentistes mediàtics que defensen que en els referèndums sobre la independència es pregunti només sobre les quatre províncies), més de 125.000 alumnes valencians que volien estudiar en català no ho podran fer el curs que ve. I no passa res... aquesta és la nostra normalitat des de fa anys, tal com cada curs denuncia Escola Valenciana, entitat imprescindible entre les imprescindibles dins de la societat civil d'aquest país

Aquests darrers dies, alguns amics, coneguts i saludats del meu voltant han recorregut a la paraula “internacionalista” per definir-se a l'hora de prendre partit o no sobre la independència dels Països Catalans o de Catalunya-Principat, ara que el tema és damunt la taula. Curiosament alguns han contraposat “nacionalista” a “internacionalista” però alhora han anomenat només “nacionalistes” els nacionalistes catalans (que jo en relació a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de les quatre províncies anomenaria més aviat regionalistes però aquest seria un altre debat). Es veu que Espanya no fa nacionalisme i que ser internacionalista és no dir res de les nacions ara constituïdes en estat, com és l'espanyola, potser perquè es considera que vénen del cel, com els gols de Maradona.

Durant l'any 2007, cent persones pertanyents a moviments socials dels Països Catalans van rebre un correu electrònic que els proposava de participar amb un article en una reflexió col·lectiva “per parlar d'aquest procés rar i estrany però molt fecund que és la barreja de pensaments, la barreja de gents i la barreja de moviments en aquests moments en aquest tros de món, del sindicalisme revolucionari als ecologistes, dels marxistes als feministes, de la defensa de la llengua a la defensa del territori, del moviment gai i lesbià als independentistes o als llibertaris... i com ho veus tu, com ho notes, com ho sents...” D'aquestes cent persones, quaranta-dues van respondre i els seus articles van ser publicats setmanalment en la revista “Directa” en una columna que portava per títol “Infectació”.

M'ofèn la unanimitat monocorde, mediàtica i bloguera respecte a la imprudència de les persones que durant la nit de Sant Joan van morir en ser atropellades mentre creuaven les vies de tren a l'estació de Platja de Castelldefels. Sembla que imprudència sigui una paraula de punt i final. Van ser imprudents, doncs no hi ha res més a parlar, diuen els mitjans. Els bloguers, en el seu estil informal, són més directes: van ser gilipolles (per tant mereixien morir). M'ofèn la insensibilitat d'aquest enfocament perquè, qui no té un amic/a gilipolles a qui no obstant això se li aprecia veritablement i ploraria la seva mort si arribés el cas? I també m'ofèn la seva esterilitat.

Mentre Zapatero llepava les petjades de les sabates dels amos, representats per aquest president del Fons Monetari Internacional de visita a Madrid el passat 19 de juny, Dominique Strauss-Kahn, la mirada freda i sense miralls ni còncaus ni convexos al Reial decret de Llei de reforma del mercat de treball aprovat dos dies abans deixa clares unes quantes de les garrotades que rebrem els propers dies, mesos i anys. Segons l'Strauss-Kahn, durant els propers vint anys, si les coses es fan bé...

Actualització: Potser t'interessi llegir aquest altre post: Imprudencia en Castelldefels, i el comentaris que sobre això m'han posat a grupotortuga.

Desde el accidente que la pasada verbena de San Juan acabó con la vida de 12 personas en la estación de Castelldefels-Playa no hago más que oir a políticos, técnicos, tertulianos y expertos diciendo que todo se hizo bien, y que se trata de un accidente debido a la imprudencia de los chicos que cruzaron las vías en lugar de pasar por el paso subterráneo.

Y no hago más que leer blogs en los que se debate quién tiene la culpa. En definitiva, el debate está en si cada cual es responsable de su seguridad o si deben ser las autoridades competentes las que nos provean de dispositivos de seguridad adecuados al momento.

La policia espanyola va dir que eren l'Exèrcit Popular Català (EPOCA) i van estendre la seva acció armada durant els anys setanta del segle passat, tot i que més que acció en el seu cas podríem parlar de preparació d'accions, d'entrenament i de recaptació de fons, amb resultats diversos. Són una part important de l'entramat d'organitzacions, moviments, lluites i persones que qualsevol moviment ha de reconstruir per tal de tenir un present justificable, lògic i coherent. I com que eren independentistes d'esquerres és des d'aquest àmbit des d'on se'ls ha tret la pols i se'ls ha convertit en una “part de la nostra història”. Però, alhora, són part de la història real dels Països Catalans, no d'aquesta de conte de princeses i herois en què tots som bons, ben avinguts i, sobretot, molt assenyats. En què fins i tot els feixistes tipus Samaranch, Vicens Vives o Josep Pla sempre van ser demòcrates i de part dels bons. Seria absurd pensar que nosaltres hem de fer constants exercicis d'autocrítica i no esmoléssim les nostres pròpies armes de la crítica, de la crítica històrica en aquest cas, per desbrossar parts del que va passar que han estat negades, renegades, oblidades, desconegudes o simplement mai no se n'ha parlat.

El plebiscit de la Diagonal fa més profund l'abisme que separa ciutadans i polítics

Des de fa uns anys des de les institucions municipals de Barcelona es parla molt d'un concepte particularment graciós com és el de la participació. Diverses instàncies administratives on els tècnics de l'administració consulten el parer de determinades persones i agents socials afins. Sospitem que això es fa amb uns quants propòsits: limitar la representativitat d'altres instàncies independents que no puguin ser control·lades (algunes associacions de veïns, assemblees de barri, etc) , enfocar la propaganda municipal cap a les èlits properes dels barris,  i probablement, donat l'abismal divorci entre les institucions i la gent, obtenir també una mica d'informació real i no vehiculada pels mateixos tècnics de l'ajuntament, de com estan les coses al món real dels barris. I així, a més, després poden dir que realment sí que els hi preocupa el què passa allà fora,  que sí que tenen ganes de reduir aquest abisme entre institucions i ciutadans.

És molt curiós, perquè per molt que disfressin aquest abisme amb diversos noms i qualificatius (com el de desafecció), resulta que la societat civil (la de veritat, no l'altra) feia molts anys que no es movia tant com fins ara. La desgràcia pels buròcrates municipals és que ho fa de manera independent de les institucions. Més que de desafecció, caldria parlar ja de desconnexió. Moviments socials, consultes populars, cooperatives de consum, i un llarguíssim etcètera de realitats socials i veïnals han decidit conscientment desconnectar de l'ajuntament i tirar pel dret sense que els hi hagi de venir cap "tècnic de barri" (ara els hi diuen així) a assessorar.

Potser perquè més que voler participar en aquesta mena de simulacres, la gent el què comença a voler és decidir. I, donat que durant els darrers anys les organitzacions polítiques de l'esquerra institucional, aquelles que semblaria que haurien d'haver estat més a prop de la gent de la ciutat,  simplement han ignorat aquestes realitats quan no han optat per una actitud bel·ligerant contra tot allò que no tinguessin controlat, la gent que tenia ganes de moure's  simplement va decidir ignorar-los i començar a fer pel seu compte. Decidint i no participant, treballant de manera col·lectiva aquelles qüestions (consum, habitatge, barri, etcètera) on els buròcrates municipals pressumptament progres no només no treballaven amb ells sinó que sovint ho feien contra. Així els hi ha anat i així els hi anirà.

Us reproduïm l'article "l'altre debat de la partipació" publicat per Raimundo Viejo Viñas al diari Público el passat 19 de maig.