Raimundo Viejo Viñas

Article de Raimundo Viejo Viñas publicat a la secció opinió del diari Público, el 20 de gener de 2011, pàg. 5 (Opinió)

L’organigrama del nou govern de la Generalitat no deixa lloc a cap dubte: s’imposen les tesis neoliberals d’un equip reduït a la mínima expressió. La reorganització situa l’executiu davant una legislatura orientada clarament a la dreta, pensada per facilitar la retallada de la despesa pública i ho fa començant per aquelles classes socials més furiosament perjudicades per la crisi. Les àrees importants per assegurar una democràcia de qualitat --com són la igualtat de gènere, el mediambient o la participació ciutadana, per assenyalar-ne algunes-- s’han vist suprimides o bé desfigurades.

Article de Raimundo Viejo Viñas publicat pel quinzenal Diagonal, nº 141, 6 de gener de 2011, pàg. 35.

Després del primer drama, segueix la farsa i amb aquesta, l'imperi de la raó cínica. Així se'ns presenta el panorama actual; com una sèrie de farses la funció de les quals no és cap altra que la de fonamentar la raó cínica que informa el discurs públic. La farsa, gràcies al cinisme que destil·la, impedeix que el drama que estem vivint s'expressi com a tal, condemna els subjectes de l'explotació a la anòmia, tallant de socarrel tota possibilitat de protesta, i esgota a un temps la possibilitat de canvi.

Article de Raimundo Viejo Viñas

Acabem d'inaugurar un nou any amb un nou govern de la Generalitat de Catalunya. Us reproduïm l'article "Nou Govern, nou estil", on l'autor, Raimundo Viejo Viñas, dóna unes primeres impressions de com serà probablement aquest nou estil de govern. Article publicat originalment al diari Público el passat 29 de desembre de 2010.

I després de la vaga general? Aquesta és la pregunta que es fa Raimundo Viejo Viñas al següent article aparegut originalment a l'edició catalana del diari Público. Una pregunta que es fa tothom i que es pot contestar per anticipat: probablement no passarà res (o potser sí?). En tot cas, com analitza l'article, l'experiència dels darrers anys ens ha ensenyat que les formes de lluita clàssiques estan obsoletes, en part perquè el poder polític i econòmic s'ha redistribuït en unes noves instàncies de decisió que van més enllà de l'Estat, i en part perquè aquest mateix poder ha reestructurat el món del treball de tal manera que ha desmantellat el seu projecte emancipador i la seva força.

Article de Raimundo Viejo Viñas

20 anys després de la caiguda del mur i del què hauria hagut de ser el final de la història (com se'ns va vendre llavors), doncs aquesta eppur si muove. El paradigma econòmic dels vencedors de la guerra freda ens ha portat a una altra crisi econòmica, mentre no s'encara el canvi del model de producció des d'una economia del petroli cap a una economia solar.

El que va ser el món del socialisme real és menyspreat i atacat, que si la socialització de la misèria, que si una economia de funcionaris, que si les vagues de fam a Cuba (mentre s'obliden aquelles que no interessen, com ara les dels maputxes xilens), etc. Però curiosament aquells règims fonamentats en el treball provaven de garantir uns mínims socials públics (habitatge, cultura, educació, pensions, sanitat, feina, etc) que ara mateix les economies fonamentades sobre el capital són absolutament incapaces de garantir, ni ho volen.

Pitjor encara, les parts majoritàries d'aquell corrent polític que enteníem per esquerra s'entesten en no tocar en absolut les bases d'unes economies basades en el capital, movent-se únicament en aquells aspectes post-materialistes (bodes gais, laicisme, etc) que no toquen en absolut els beneficis del capital. I per tant, amb aquestes renúncies, deixant via lliure a la dreta i la ultradreta populista, obtenint únicament resultats electorals parcials mínimament esperançadors i més ara en un moment de crisi aquelles candidatures que sí que aposten per una política decidida de resistència aferrissada contra les privatitzacions i les "reformes" (derrotes) imposades des dels poders fàctics (FMI-UE).

Quants murs encara ens queden per trencar, 20 anys després? no únicament les fronteres sud i de Mèxic, sinó també aquells murs mentals que sostenen i limiten l'actual paradigma de l'esquerra institucional europea, espanyola i catalana, murs que garanteixen les seves derrotes electorals contínues i l'obrir pas a la dreta i la ultradreta més rància, com dèiem abans.

Us reproduïm l'article "El mur, 20 anys després" [pdf], escrit per Raimundo Viejo Viñas per al monogràfic "Uno, dos, mil... muros" de la revista Youkali.

Article de Raimundo Viejo Viñas

S'apropen les eleccions municipals i s'encenen les alarmes al consistori barceloní. Les enquestes prediuen una considerable baixada del PSC, malgrat el gir populista de l'alcalde Hereu després del fiasco del referèndum de la Diagonal. Hereu pot ser recordat com el primer alcalde socialista de Barcelona que serà derrotat en unes eleccions (si no és que li busquen també una ambaixada o similar per Àsia Central, com van fer amb el seu antecessor Clos). La derrota promet ser dura, i en bona part se l'hauran guanyada l'equip de govern, no per mèrits propis de CiU ni del seu candidat Trias.

Així, la hipòtesi de l'autor de l'article és la següent: "les mesures [populistes de l'actual govern municipal de Barcelona] són un greu error de càlcul que prepara avui la derrota de l’esquerra a les properes municipals". I això? doncs segons el mateix autor: "quan l’esquerra perd la capacitat de definir l’agenda pública amb el seu prisma particular [i adopta l'agenda i el paradigma de la dreta, o sigui, de La Vanguardia, com en el cas del burca, o les mesures securitàries i punitives sota l'excusa de l'anomenat "civisme"], la ciutadania l’acaba identificant com oportunista i incoherent (...) en traslladar el debat al terreny simbòlic-cultural de la dreta, amplifiquen els errors comesos anteriorment en altres polítiques que són própies de l’esquerra (com les polítiques de participació i inclusió ciutadana)".

Us reproduïm l'article "No pensis en un burca", publicat per Raimundo Viejo Viñas a l'edició catalana del diari Público el passat 30 de juliol.

El plebiscit de la Diagonal fa més profund l'abisme que separa ciutadans i polítics

Des de fa uns anys des de les institucions municipals de Barcelona es parla molt d'un concepte particularment graciós com és el de la participació. Diverses instàncies administratives on els tècnics de l'administració consulten el parer de determinades persones i agents socials afins. Sospitem que això es fa amb uns quants propòsits: limitar la representativitat d'altres instàncies independents que no puguin ser control·lades (algunes associacions de veïns, assemblees de barri, etc) , enfocar la propaganda municipal cap a les èlits properes dels barris,  i probablement, donat l'abismal divorci entre les institucions i la gent, obtenir també una mica d'informació real i no vehiculada pels mateixos tècnics de l'ajuntament, de com estan les coses al món real dels barris. I així, a més, després poden dir que realment sí que els hi preocupa el què passa allà fora,  que sí que tenen ganes de reduir aquest abisme entre institucions i ciutadans.

És molt curiós, perquè per molt que disfressin aquest abisme amb diversos noms i qualificatius (com el de desafecció), resulta que la societat civil (la de veritat, no l'altra) feia molts anys que no es movia tant com fins ara. La desgràcia pels buròcrates municipals és que ho fa de manera independent de les institucions. Més que de desafecció, caldria parlar ja de desconnexió. Moviments socials, consultes populars, cooperatives de consum, i un llarguíssim etcètera de realitats socials i veïnals han decidit conscientment desconnectar de l'ajuntament i tirar pel dret sense que els hi hagi de venir cap "tècnic de barri" (ara els hi diuen així) a assessorar.

Potser perquè més que voler participar en aquesta mena de simulacres, la gent el què comença a voler és decidir. I, donat que durant els darrers anys les organitzacions polítiques de l'esquerra institucional, aquelles que semblaria que haurien d'haver estat més a prop de la gent de la ciutat,  simplement han ignorat aquestes realitats quan no han optat per una actitud bel·ligerant contra tot allò que no tinguessin controlat, la gent que tenia ganes de moure's  simplement va decidir ignorar-los i començar a fer pel seu compte. Decidint i no participant, treballant de manera col·lectiva aquelles qüestions (consum, habitatge, barri, etcètera) on els buròcrates municipals pressumptament progres no només no treballaven amb ells sinó que sovint ho feien contra. Així els hi ha anat i així els hi anirà.

Us reproduïm l'article "l'altre debat de la partipació" publicat per Raimundo Viejo Viñas al diari Público el passat 19 de maig.

El següent article, de Raimundo Viejo Vinhas, és la versió extesa, publicada al seu  blog, d'un text del mateix títol aparegut al periòdic Diagonal. Encara que l'article està pensat com una anàlisi de la trajectòria i la situació sense remei que pateix Izquierda Unida, el text resulta d'interès sobretot per les reflexions que fa al voltant de la política del moviment i les seves relacions amb els partits, que pretenen ser els únics intermediaris vàlids o, com se'n diu al text, les interfícies representatives.

D'altra banda, caldria fer un debat entorn a aquestes qüestions, des de diversos punts de vista, en una època en què la despolitització de gran part  de la població provoca la paràlisi i la sorprenent inexistència d'una contestació social generalitzada en aquests moments de crisi. Ja fa dècades que patim les conseqüències de la derrota històrica del moviment obrer i l'auge del neoliberalisme, amb uns partits d'esquerra que renuncien a canviar el món i esdevenen canalitzadors i desactivadors institucionals del descontentament social, o, de vegades, simplement unes ETT's de càrrecs públics. Al costat d'això, els moviments socials passen per un seguit de cicles, amb èpoques millors i pitjors, que conviuen amb fenomens difusos d'esclats esporàdics que no arriben a constituir, ni sembla que es pretengui, res de permanent.

És en aquest escenari on resultara interessant analitzar què pot fer la política de moviment, quines relacions o ruptura de relacions ha de tenir amb els partits, i si realment poden incidir en un canvi social.

Sota aquest títol de difícil traducció ("Del medio al mando (…y ordeno)") hi ha aquest article de Raimundo Viejo Vinhas, publicat al periòdic Diagonal nº 113, on  s'exposa com la sobirania popular ha passat d'articular-se en un règim democràtic, que tot i no ser cap meravella com a mínim operava d'acord amb els seus principis normatius, a un sistema on aquesta està mediatitzada pels grans grups de comunicació, que fan servir eines com els escàndols o la corrupció per enaltir i enfonsar polítics al seu gust. El comandament a distància esdevé llavors la peça sobre la que es deconstrueix, a cops, el règim democràtic, la manera com progressa la desdemocratització.