Enmig de la indiferència més absoluta de tots els demòcrates espanyols de l'Espanya de veritat, enmig del silenci còmplice de totes les institucions catalanistes de les quatre províncies, enmig del desconeixement general arreu del domini lingüístic perquè la parcel·lació regional que Espanya va planificar a la seva Constitució autonòmica funciona a la perfecció i és completament assumida per les colònies (fins i tot pels independentistes mediàtics que defensen que en els referèndums sobre la independència es pregunti només sobre les quatre províncies), més de 125.000 alumnes valencians que volien estudiar en català no ho podran fer el curs que ve. I no passa res... aquesta és la nostra normalitat des de fa anys, tal com cada curs denuncia Escola Valenciana, entitat imprescindible entre les imprescindibles dins de la societat civil d'aquest país
Aquests darrers dies, alguns amics, coneguts i saludats del meu voltant han recorregut a la paraula “internacionalista” per definir-se a l'hora de prendre partit o no sobre la independència dels Països Catalans o de Catalunya-Principat, ara que el tema és damunt la taula. Curiosament alguns han contraposat “nacionalista” a “internacionalista” però alhora han anomenat només “nacionalistes” els nacionalistes catalans (que jo en relació a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de les quatre províncies anomenaria més aviat regionalistes però aquest seria un altre debat). Es veu que Espanya no fa nacionalisme i que ser internacionalista és no dir res de les nacions ara constituïdes en estat, com és l'espanyola, potser perquè es considera que vénen del cel, com els gols de Maradona.
Durant l'any 2007, cent persones pertanyents a moviments socials dels Països Catalans van rebre un correu electrònic que els proposava de participar amb un article en una reflexió col·lectiva “per parlar d'aquest procés rar i estrany però molt fecund que és la barreja de pensaments, la barreja de gents i la barreja de moviments en aquests moments en aquest tros de món, del sindicalisme revolucionari als ecologistes, dels marxistes als feministes, de la defensa de la llengua a la defensa del territori, del moviment gai i lesbià als independentistes o als llibertaris... i com ho veus tu, com ho notes, com ho sents...” D'aquestes cent persones, quaranta-dues van respondre i els seus articles van ser publicats setmanalment en la revista “Directa” en una columna que portava per títol “Infectació”.
M'ofèn la unanimitat monocorde, mediàtica i bloguera respecte a la imprudència de les persones que durant la nit de Sant Joan van morir en ser atropellades mentre creuaven les vies de tren a l'estació de Platja de Castelldefels. Sembla que imprudència sigui una paraula de punt i final. Van ser imprudents, doncs no hi ha res més a parlar, diuen els mitjans. Els bloguers, en el seu estil informal, són més directes: van ser gilipolles (per tant mereixien morir). M'ofèn la insensibilitat d'aquest enfocament perquè, qui no té un amic/a gilipolles a qui no obstant això se li aprecia veritablement i ploraria la seva mort si arribés el cas? I també m'ofèn la seva esterilitat.
Mentre Zapatero llepava les petjades de les sabates dels amos, representats per aquest president del Fons Monetari Internacional de visita a Madrid el passat 19 de juny, Dominique Strauss-Kahn, la mirada freda i sense miralls ni còncaus ni convexos al Reial decret de Llei de reforma del mercat de treball aprovat dos dies abans deixa clares unes quantes de les garrotades que rebrem els propers dies, mesos i anys. Segons l'Strauss-Kahn, durant els propers vint anys, si les coses es fan bé...
Desde el accidente que la pasada verbena de San Juan acabó con la vida de 12 personas en la estación de Castelldefels-Playa no hago más que oir a políticos, técnicos, tertulianos y expertos diciendo que todo se hizo bien, y que se trata de un accidente debido a la imprudencia de los chicos que cruzaron las vías en lugar de pasar por el paso subterráneo.
Y no hago más que leer blogs en los que se debate quién tiene la culpa. En definitiva, el debate está en si cada cual es responsable de su seguridad o si deben ser las autoridades competentes las que nos provean de dispositivos de seguridad adecuados al momento.
La policia espanyola va dir que eren l'Exèrcit Popular Català (EPOCA) i van estendre la seva acció armada durant els anys setanta del segle passat, tot i que més que acció en el seu cas podríem parlar de preparació d'accions, d'entrenament i de recaptació de fons, amb resultats diversos. Són una part important de l'entramat d'organitzacions, moviments, lluites i persones que qualsevol moviment ha de reconstruir per tal de tenir un present justificable, lògic i coherent. I com que eren independentistes d'esquerres és des d'aquest àmbit des d'on se'ls ha tret la pols i se'ls ha convertit en una “part de la nostra història”. Però, alhora, són part de la història real dels Països Catalans, no d'aquesta de conte de princeses i herois en què tots som bons, ben avinguts i, sobretot, molt assenyats. En què fins i tot els feixistes tipus Samaranch, Vicens Vives o Josep Pla sempre van ser demòcrates i de part dels bons. Seria absurd pensar que nosaltres hem de fer constants exercicis d'autocrítica i no esmoléssim les nostres pròpies armes de la crítica, de la crítica històrica en aquest cas, per desbrossar parts del que va passar que han estat negades, renegades, oblidades, desconegudes o simplement mai no se n'ha parlat.
Davant la presentació per part del president espanyol Zapatero de les mesures de reajustament econòmic dictades pel Fons Monetari Internacional per a l'Estat espanyol, la línia que separa la lucidesa de la imbecil·litat s'ha fet més fràgil. Les paraules per definir la situació són compartides pels mitjans que viuen abonats a justificar, sempre i sota qualsevol concepte, qui mana i tal com ho fa. Es diu que les mesures (reducció del sou dels funcionaris, no retroactivitat en els demandes d'ajudes de la Llei de Dependència, desaparició del xec nadó, etc.) són imprescindibles i manés qui manés les hauria d'haver aplicat. Els “analistes” se centren a dir que aquest no és el problema i que aquest es troba en el fet de Zapatero ha tardat massa a aplicar-les, en si cal una altra reforma laboral... Aquests analistes de columna diària i menjadora evident, habituals de les pàgines dels diaris salmó o de les seccions titulades pretensiosament com a ”Economia” obliden un punt bàsic explicitat per la situació econòmica actual, tant a l'Estat espanyol com a la resta de la Unió Europea, que a mi em sembla molt més important i destacable que cap altre. Obliden, sense cap mena de pudor, anomenar les coses pel seu nom i explicar que si el sistema polític democràtic (aquesta democràcia representativa, parlamentària i burgesa, no ho oblidem) només té una forma possible de funcionament econòmic i prohibeix expressament les que pretenen repartir els beneficis econòmics entre tothom i alhora evitar l'exclusió social, el que tenim davant i al nostre voltant no és una “democràcia”. Totes sabem que a aquest sistema polític amb una sola possibilitat sempre se l'ha anomenat “dictadura de dretes”. I davant la dictadura, ens són vàlides les maneres de sempre i qualsevol altre que ens pugui portar vers el camí de fer possible la tria, que sempre haurà de ser entre més d'una opció. Al totalitarisme, se'l combat amb tots els mètodes possibles; això sí, sense perdre els papers ni esdevenir més autoritari ni militarista que qui combatem.
Bramen els economistes del règim, que són la immensa majoria -i tots els qui tenen tribuna pública als mitjans mentiders els segueixen el rastre-, que a Grècia els governants han enganyat el poble durant decennis amb els comptes públics de l'Estat. I per això ara passa el que passa...
El darrer estudi distingit amb el Premi Tarragonès d'Investigació ja és al carrer en forma de llibre. Aprofitant la diada de Sant Jordi, l'Editorial Arola de Tarragona ha tret al carrer “Plantant cara al sistema. Sembrant les llavors del canvi”, un estudi dels moviments socials al Tarragonès del 1975 al 2010, obra del Marc Suanes, historiador i activista també d'algun d'aquests moviments i, malgrat això darrer, capaç d'explicar la realitat sense mitificar-la, objectivament.
Enmig de la indiferència més absoluta de tots els demòcrates espanyols de l'Espanya de veritat, enmig del silenci còmplice de totes les institucions catalanistes de les quatre províncies, enmig del desconeixement general arreu del domini lingüístic perquè la parcel·lació regional que Espanya va planificar a la seva Constitució autonòmica funciona a la perfecció i és completament assumida per les colònies (fins i tot pels independentistes mediàtics que defensen que en els referèndums sobre la independència es pregunti només sobre les quatre províncies), més de 125.000 alumnes valencians que volien estudiar en català no ho podran fer el curs que ve. I no passa res... aquesta és la nostra normalitat des de fa anys, tal com cada curs denuncia Escola Valenciana, entitat imprescindible entre les imprescindibles dins de la societat civil d'aquest país
Durant l'any 2007, cent persones pertanyents a moviments socials dels Països Catalans van rebre un correu electrònic que els proposava de participar amb un article en una reflexió col·lectiva “per parlar d'aquest procés rar i estrany però molt fecund que és la barreja de pensaments, la barreja de gents i la barreja de moviments en aquests moments en aquest tros de món, del sindicalisme revolucionari als ecologistes, dels marxistes als feministes, de la defensa de la llengua a la defensa del territori, del moviment gai i lesbià als independentistes o als llibertaris... i com ho veus tu, com ho notes, com ho sents...” D'aquestes cent persones, quaranta-dues van respondre i els seus articles van ser publicats setmanalment en la revista “Directa” en una columna que portava per títol “Infectació”.
Mentre Zapatero llepava les petjades de les sabates dels amos, representats per aquest president del Fons Monetari Internacional de visita a Madrid el passat 19 de juny, Dominique Strauss-Kahn, la mirada freda i sense miralls ni còncaus ni convexos al Reial decret de Llei de reforma del mercat de treball aprovat dos dies abans deixa clares unes quantes de les garrotades que rebrem els propers dies, mesos i anys. Segons l'Strauss-Kahn, durant els propers vint anys, si les coses es fan bé...
El darrer estudi distingit amb el Premi Tarragonès d'Investigació ja és al carrer en forma de llibre. Aprofitant la diada de Sant Jordi, l'Editorial Arola de Tarragona ha tret al carrer “Plantant cara al sistema. Sembrant les llavors del canvi”, un estudi dels moviments socials al Tarragonès del 1975 al 2010, obra del Marc Suanes, historiador i activista també d'algun d'aquests moviments i, malgrat això darrer, capaç d'explicar la realitat sense mitificar-la, objectivament.